Les primàries de Barcelona
La disputa entre La Sra. Tura i el Sr. Hereu (Tura i Hereu a partir d’ara) em sembla una jugada de qualitat encara que , a vegades, la seva evidència em fa dubtar de que la meva visió sigui prou encertada.
No és cap secret que la Tura té un cert aire catalanista, malgrat que no sé si és pot parlar de gaire més que d’un “cert aire” des d’aquesta vessant. Aquest “aire” deu semblar extrem a molts dirigents del PSC. En la recerca de la unitat, de la uniformitat desitjada, el Sr. Montilla ha d’expurgar els diferents corrents per adaptar-los a les exigències de Madrid, i li cal rebaixar, per abans de les eleccions a Madrid, l’esperit nacionalista del partit.
Estic convençut que té la percepció que la Tura podria posar pals a la roda d’aquesta estratègia.
Com és soluciona?. M’ho imagino:
“Tura, vols ser alcalde de Barcelona? Tens el meu suport”, li deuria dir algú.
“Hereu, vols seguir d’alcalde? Tens el meu suport”, li deuria dir algú altre, o el mateix.
“Organitzem una primàries o com és diguin, i assumpte resolt”, deuria dir un tercer.
I quin serà el resultat?
Hi ha 3 possibilitats, penso.
L’Hereu guanya les primàries. Llavors la Tura és una “incapaç”, incapaç d’aconseguir el suport de la federació local de Barcelona, que deu ser la més important del país. Que pot aspirar en el proper Congrés del partit?.
Si guanya la Tura, però no arriba a alcalde, llavors és una perdedora i una fracassada. Passarà a ser cap de l’oposició de Barcelona però, de moment, no tindrà cap autoritat moral, real tampoc la té ara, dintre de l’estructura del partit. Tindrà un retir daurat durant quatre anys, però dubto que després és pugui recuperar per tenir alguna rellevància en la vida política.
Si la Tura arriba a alcalde, quedarà aparcada dintre del partit, almenys per el proper Congrés. Queda com una possible peça a fer servir dintre de quatre anys, sobretot si cal desactivar un moviment sobinarista social, que demani una tèbia resposta catalanista del PSC.
Però tot això em sembla tan obvi, que em fa dubtar que la Tura s’hagi prestat a aquest joc, a no ser que no li desagradi la jubilació en molt bones condicions que, per altre part, segurament se la mereix, ja que ha estat una dels millors consellers d’aquests darrers anys.
Si no fos per aquesta recança sobre el meu pensament que acabo d’esposar, estaria pràcticament segur que, passi el que passi, el Sr. Montilla tindrà al final de tot el procés, eleccions al Ajuntament incloses, les mans molt més lliures per moure els fils com bé convingui als capitans del partit, sense cap oposició efectiva del corrent més intel•lectual i ideològic del partit, que el veig coincident amb el més catalanista.
Hauran aconseguit que a casa seva ja no quedi gens de “crosta”. Ni en somnis.
