Segueixen alguns dels textos emprats en l’espectacle d’en Lluis Platero, dit Gra de sorra.
La teva pell
La teva pell és sedosa
com el morir de l’onada a la sorra,
la teva mirada fàcilment atrapa amb dolçor la meva,
com fàcilment els peixos foraden l’aigua
en el seu moure inquiet,
i mentre el mar banya
els teus peus descalços,
assaboreixo la salabror dels teus llavis,
preludi de la passió
que ja et traspua la pell
ardent i suau alhora.
Res de franc
La nit cau damunt les onades
mentre la lluna va tenyint
de plata l’aigua,
a voltes bruta,
de la nostra platja.
Assegut damunt la sorra humida,
encantat per el so del teu vaivé ondulant,
la meva mirada s’aixeca enlaire,
s’esforça a distingir els estels
en el firmament.
Una boirina tènue però tèrbola,
filla del nostre progrés,
no em deixa veure-hi més enllà
del carro gran i el caçador altiu,
Orió, amb resplendent cinturó.
A costat i costat i al meu darrere
s’alça,
desordenada,
l’empremta de l’home.
Fràgils estructures desafiant l’equilibri,
riuades de claror
per apaivagar la nostra por atàvica
a la foscor,
massa, energia i tècnica barrejades
per fer un món d’artifici
tan real
com les muntanyes immutables.
La mar nostra,
altre temps exuberant i viva,
s’apaga,
gresol de civilització i progrés
que va esmorteint-ne lentament,
agonitzant
a cada cop impúdic d’especulació.
Ara jau adormida gairebé per sempre,
esperant el príncep blau que la desperti
amb el seu bes vivificant.
Tots hem de ser prínceps blaus, Laia.
Arreu
Una gran vela blanca a l’horitzó
navegant cap un ignot destí,
una vela blanca que amb un petó
enllà s’emporta de mi un bocí.
Confiem
Gavina,
em sorprèn el teu vol altiu
i el teu xiscle agut
sobre un mar blau, mig mort,
la teva caiguda en picat
i el teu aterratge suau
sobre la irisada ona
eixuta del peix desitjat.
Ancorat en la resignació,
orfe ja d’esperança,
contemplo incrèdul
el teu pujar i baixar insensat.
Mes, el teu planejar quiet
m’eixampla el cor
i em fa entendre
que el teu darrer esforç
és un cant a l’esperança:
Hem de fer camí,
volar enllà, volar,
i confiar en l’enginy humà:
aquest mar blau i estimat
no morirà.
La mar i l’estimada
Vull entrar endintre,
estimada mar,
vull entrar endintre,
fins la boia,
vull saltar la frontera
tremoladissa de la teva finitud.
Vull gronxar-me en la placidesa
del teu somriure
i capbussar-me en la immensitat
del teu desig.
Vull des d’allí veure aquest món
sòrdid i vulgar
amb ulls nous i entendrits,
i encara voldria,
des d’allí mateix,
veure’t
mirant-me amb il•lusió i dolcesa.
Treballada misèria
Com cada matí
t’esperaré a la platja,
arran d’onada,
per comptar i comptar
el migrat fruit
d’una altra nit de por,
i mentre masteguem amargament
la fam que vindrà,
escoltaré el cant agraït
del teu cor,
per haver escapat de la tempesta
altre cop.
Fronteres difuses
En mirar el mar
veiem un onejant dibuix
d’infinits camins,
que ens porten
a tots el racons de la vida.
Des de casa
Finestra al mar,
tres plomalls de canya
gronxant-se al garbí.
Una gran pau al cor,
i un centelleig als ulls
dels reflexos del sol
sobre l’inquieta aigua blava.
El viatge que cal fer
Hem anat lluny, molt lluny,
lliscant per damunt del teu tors generós,
guiats pels estels lluminosos,
impel•lits pel vent impetuós,
cercant remei al teu mal.
On és la salvació del mar nostre?
En vosaltres és, ens han respost.
En tots nosaltres és.
Si tots fem el que cal,
el mar tornarà a ser la mar nostra,
viva i lluent sota el sol.
La platja no s’ha fet de cop.
Gra de sorra a gra de sorra es va fent.
En tots nosaltres és, el futur del nostre mar.
La teva pell
La teva pell és sedosa
com el morir de l’onada a la sorra,
la teva mirada fàcilment atrapa amb dolçor la meva,
com fàcilment els peixos foraden l’aigua
en el seu moure inquiet,
i mentre el mar banya
els teus peus descalços,
assaboreixo la salabror dels teus llavis,
preludi de la passió
que ja et traspua la pell
ardent i suau alhora.
Res de franc
La nit cau damunt les onades
mentre la lluna va tenyint
de plata l’aigua,
a voltes bruta,
de la nostra platja.
Assegut damunt la sorra humida,
encantat per el so del teu vaivé ondulant,
la meva mirada s’aixeca enlaire,
s’esforça a distingir els estels
en el firmament.
Una boirina tènue però tèrbola,
filla del nostre progrés,
no em deixa veure-hi més enllà
del carro gran i el caçador altiu,
Orió, amb resplendent cinturó.
A costat i costat i al meu darrere
s’alça,
desordenada,
l’empremta de l’home.
Fràgils estructures desafiant l’equilibri,
riuades de claror
per apaivagar la nostra por atàvica
a la foscor,
massa, energia i tècnica barrejades
per fer un món d’artifici
tan real
com les muntanyes immutables.
La mar nostra,
altre temps exuberant i viva,
s’apaga,
gresol de civilització i progrés
que va esmorteint-ne lentament,
agonitzant
a cada cop impúdic d’especulació.
Ara jau adormida gairebé per sempre,
esperant el príncep blau que la desperti
amb el seu bes vivificant.
Tots hem de ser prínceps blaus, Laia.
Arreu
Una gran vela blanca a l’horitzó
navegant cap un ignot destí,
una vela blanca que amb un petó
enllà s’emporta de mi un bocí.
Confiem
Gavina,
em sorprèn el teu vol altiu
i el teu xiscle agut
sobre un mar blau, mig mort,
la teva caiguda en picat
i el teu aterratge suau
sobre la irisada ona
eixuta del peix desitjat.
Ancorat en la resignació,
orfe ja d’esperança,
contemplo incrèdul
el teu pujar i baixar insensat.
Mes, el teu planejar quiet
m’eixampla el cor
i em fa entendre
que el teu darrer esforç
és un cant a l’esperança:
Hem de fer camí,
volar enllà, volar,
i confiar en l’enginy humà:
aquest mar blau i estimat
no morirà.
La mar i l’estimada
Vull entrar endintre,
estimada mar,
vull entrar endintre,
fins la boia,
vull saltar la frontera
tremoladissa de la teva finitud.
Vull gronxar-me en la placidesa
del teu somriure
i capbussar-me en la immensitat
del teu desig.
Vull des d’allí veure aquest món
sòrdid i vulgar
amb ulls nous i entendrits,
i encara voldria,
des d’allí mateix,
veure’t
mirant-me amb il•lusió i dolcesa.
Treballada misèria
Com cada matí
t’esperaré a la platja,
arran d’onada,
per comptar i comptar
el migrat fruit
d’una altra nit de por,
i mentre masteguem amargament
la fam que vindrà,
escoltaré el cant agraït
del teu cor,
per haver escapat de la tempesta
altre cop.
Fronteres difuses
En mirar el mar
veiem un onejant dibuix
d’infinits camins,
que ens porten
a tots el racons de la vida.
Des de casa
Finestra al mar,
tres plomalls de canya
gronxant-se al garbí.
Una gran pau al cor,
i un centelleig als ulls
dels reflexos del sol
sobre l’inquieta aigua blava.
El viatge que cal fer
Hem anat lluny, molt lluny,
lliscant per damunt del teu tors generós,
guiats pels estels lluminosos,
impel•lits pel vent impetuós,
cercant remei al teu mal.
On és la salvació del mar nostre?
En vosaltres és, ens han respost.
En tots nosaltres és.
Si tots fem el que cal,
el mar tornarà a ser la mar nostra,
viva i lluent sota el sol.
La platja no s’ha fet de cop.
Gra de sorra a gra de sorra es va fent.
En tots nosaltres és, el futur del nostre mar.
