Precious
Diumenge passat vam anar a veure amb la Marissun la pel•lícula que porta per nom el títol d’aquest petit escrit.
No disposo d’un criteri massa ben format per aconsellar que l’aneu a veure, però si us puc dir que a mi em va agradar, malgrat ser un drama que se’t clava sota l’ungla dolorosament.
Des del punt de vista cinematogràfic haig de reconèixer alguna debilitat narrativa puntual, però l’actuació de les actrius es sòbria però molt bona, i em va impactar la capacitat de crear una tensió interna, un ambient de violència i agressió més enllà i per sota de les imatges, ja que tampoc son molt poc explícites, sent molt difícil evitar sentir el dolor de les víctimes, dels botxins i dels àngels de la guarda, que de tot hi ha.
Sembla una pel•lícula feta amb quatre duros però que gràcies a la interpretació, al ritme, a les imatges, encara que a vegades semblin filmades per un afeccionat, als plans i al diàleg recrea un ambient flotant en el aire que et fa percebre el que passa a dintre dels personatges amb bastant claredat.
Ja sé que hi hauran detractors parlant de la candidesa de suposar que en la realitat pugui existir una persona “bona” que guia a la protagonista cap a la “salvació”, però a la vida alguns cops passa, i més dels que ens imaginem, segurament. He llegit que l’historia es basa en fets reals, de forma que aquesta recança de irrealitat pot ser esborrada.
De fet no volia parlar de la vessant cinematogràfica sinó del escenari social que planteja. Si algú tenia pensat anar-la a veure i no li agradi conèixer prèviament alguns trets del argument, més val que no segueixi llegint. No n’explicaré cap detall però si tinc intenció de il•lustrar el tipus de societat en que es desenvolupa l’acció.
Transcorre en una capa social marginal de Nova York, a la qual deuen pertànyer un quants milions de persones, l’aparent felicitat de les quals consisteix en no treballar, no estudiar, menjar, mirar la tele i rebre un quants diners sense fer res, per anar tirant. Aquest quadre s’assembla molt al “càmping” que jo pinto en les meves teories, amb unes tènues però importants diferències i algunes derivades que generalment no explico, però que segurament son fàcils de deduir.
M’explicaré. La primera diferència es que aquestes persones només reben els diners desprès de passar un examen periòdic, que els obliga a mentir també de forma recorrent. En el meu càmping aquestes ajudes les reben gratuïtament, hi tenen dret per el fet d’haver nascut en un lloc determinat. Així m’estalvio funcionaris i no obligo a mentir coherentment als campistes, ni a fer veure als funcionaris que se’ls creuen.
L’altre diferencia important és que, segons la pel•lícula, el sistema pensa que aquests sers marginats son redimibles. Quan explico la meva teoria resumidament no contemplo aquesta possibilitat, sinó que divideixo la societat amb gent “important” i gent “marginable” en la que cadascú juga el seu rol amb total naturalitat com si del “Món Feliç” es tractés. A la pel•lícula hi ha algú que vol ser redimit i troba qui està disposat a redimir-la. I tant una com l’altra ho fan per amor. Amor a diferents persones, però per amor. I això em sembla molt gran perquè justifica l’esperança de poder canviar el món.
Ja que he parlat de les diferències, entrem ara a les derivades. Només una de grossa, em fa l’efecte. Aquesta societat marginada, auto-marginada algú dirà, amb la corresponent pèrdua de valors i manca d’objectius i aspiracions es va degradant fins a l’auto-destrucció i això porta al abús del més feble, a la necessitat de posseir persones si no es pot tenir res més. Es crea conflicte, confusió, violència i persones que volen fugir d’aquests paràmetres.
Quan jo parlo del meu “càmping” explico que el poder, la gent “important”, han aconseguit imbuir als “marginables” les idees de la falsa igualtat (un gandul es igual que un treballador, un que estudiï és igual que un que només vagi a classe), de la malignitat del treball i la irracionalitat dels que el practiquen (afavorim “la festa”), de que l’esforç no paga la pena (això forma part d’un altre món), de que l’individuo no te autonomia respecte del que l’envolta, de que l’Estat vetlla paternalment per la felicitat de tots, de que els rampells que a vegades es senten de voler ser diferents son símptoma d’una malaltia que cal tractar, que tot és com un videojoc on la vida i la mort té poca importància, i moltes altres coses que podríem anar pensant.
Pot semblar mes maco això que estic dient del meu càmping, mes asèptic, però es segur que és mes irreal que el món descrit en la pel•lícula.
Per això ara podria canviar el títol que he escrit a dalt per: Precious o una realitat de càmping més trista de la que jo explico.
Sembla mentida que la vida pugui ser pitjor del que el meu pessimisme imagina.
Esforcem-nos per impedir que sigui una trista realitat. Ens calen estratègies per aconseguir-ho.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Treball en equip
Treball en equip
Em faria una certa il•lusió cursar a la UOC alguna matèria de Ciències Socials, com historia, antropologia, semiòtica, sociologia o disciplines semblants.
Em diuen persones que hi estan estudiant, que el disseny curricular pot ser bastant lliure per el que segurament no em costaria gaire acoblar-me, encara que sempre seria d’agrair que fos encara mes adaptable als meus “capricis”, tenint en compte la meva situació, edat i perspectives de futur.
De totes maneres hi ha un aspecte que m’ha frenat absolutament: el treball en equip i la manera d’entendre’l en la UOC, d’acord amb el que m’expliquen aquestes persones que hi estudien.
Diuen que en un determinat moment et poses en una mena de xarxa social, un aparador, circumscrit als alumnes de la classe, i un cop intercanviats uns quants comentaris superficials, un mateix es va configurant l’equip de treball.
Després, m’expliquen, venen els drames ocasionats per els companys mandrosos que no fan res, per els poc eficients, per els que no intenten aprendre sinó només aprovar, per els que ho deixen tot per darrera hora, per els que no volen planificar res, per els que només els agrada discutir sense arribar a cap conclusió, per els que abans de mirar res ja reparteixen la feina i després s’ho tiren a l’esquena, per els que sempre esperen que algú faci alguna cosa, per els que sempre tenen altres coses a fer, per els que perden la memòria, per el que parlen i prometen molt, ... , en fi, una fauna variada que no cal pas detallar més.
Es veu que es tan desmotivador que alguns alumnes pensen en fins i tot deixar d’estudiar per no suportar aquesta situació d’estrès, extremat quan s’acosta l’hora de presentar treballs.
A mi em fa l’efecte que el treball en equip està poc entès i que, sobretot, vol estar poc entès. Ens el imaginem com unes persones que s’ajunten i que, de forma més o menys assembleària, es posen a fer una cosa i entre tots, senzillament, pareixen una nova criatura . Al meu entendre, amb aquest plantejament es pot aconseguir que el resultat del equip sigui com a molt bo el que pugui fer el millor integrant del mateix.
I aquest no és pas l’objectiu.
Si ens ajuntem es per obtenir, gràcies a la interacció i a les sinergies derivades, un resultat superior al que podria donar el millor integrant. El grup com a tal ha de excedir les capacitats de cadascun dels seus membres i també la suma de les capacitats individuals.
Com ho hem de fer?.
Sense ser un especialista en la matèria ni haver reflexionat gaire, estic escrivint al dictat de la meva intuïció i experiència, m’atreveixo a exposar un punt que em sembla fonamental. Podríem comentar molts altres aspectes però l’experiència em diu que convé fixar-se d’entrada en aquest.
Cal que un grup compti amb la funció “direcció”, es a dir, amb al menys un director, o equip directiu, que exerceixi com a tal. L’objectiu primer d’aquesta funció es aconseguir el millor resultat possible del treball que és desenvolupi.
Aquesta obligació ha de desgranar-se en un seguit de reptes més petitons, la combinació i sinergia dels quals permetrà abastar-la.
Comencem per la necessitat de fixar els objectius del grup. A vegades està molt clar des d’un començament però sovint només hi ha una idea vaga del que és busca i el primer esforç del grup cal dedicar-lo a concretar-la. Saber el que és vol i tenir clar com avaluarem si ja ho hem aconseguit. Si després cal canviar, es canvia: segur que no caldrà llançar tot el treball fet.
Després cal que la funció direcció consensuï, o ordeni si no és possible l’acord, un mètode, unes regles de joc tant de com és comunicaran els diferents membres del grup, com de com es documentaran els avenços, de com es faran les reunions, virtuals o presencials, de com es prendran els acords.
Fixar la feina que ha de començar a fer cadascú i els punts de revisió necessaris, així com un calendari de com s’ha d’anar desenvolupant la feina.
La direcció ha de responsabilitzar-se de que aquest mètode i calendari es compleixi i de cridar al ordre a qui es passi de la ratlla. Per això darrer cal haver acordat un codi intern de conducta.
Ha de detectar el problemes que vagin sorgint, tant els de mètode com els d’enfocament del tema com els de distanciament dels objectius proposats, debatre’ls internament i decidir juntament amb tots els membres la conveniència de fer canvis. Haurà d’aconseguir un compromís suficient o forçar la situació per no encallar-se en un carreró sense sortida.
Cal anar revisant els resultats i exigir més concreció, claredat, profunditat, amplitud i més proves,fins que la direcció es senti capaç de presentar el treball com si fos seu, donar la cara, responent per tot l’equip.
Ara, per fer tot això a un director d’un grup de treball li cal acumular un seguit de virtuts i recursos gens menyspreable i, malauradament, no gaire comuns.
Ha de poder triar l’equip mínimament, dintre d’un ordre. Quan érem petits i un grup de xavals volíem jugar a futbol, emergien, d’una forma misteriosa i natural al mateix temps, dos capitans que escollien per torn alternatiu els integrants del seu equip. NO pot ser menys un equip de treball!.
Li cal tenir autoritat: que se’l reconegui com algú que pot portar a bon fi l’empresa iniciada, capaç de donar la cara per el altres, de respondre del que facin. En alguns ambients molt jerarquitzats cal que, alhora, tingui també “poder” entès com capacitat de decidir el futur de la vida dels altres.
Necessita capacitat de lideratge o, el que és el mateix, habilitat per convertir els objectius en uns reptes encantadors i de valor.
Ha de poder castigar el que no compleix les regles del joc, com per exemple expulsant-lo. Seguint amb l’exemple dels equips de futbol que abans explicava, quan allà sorgia un conflicte i el capità expulsava algú del seu equip, o aquest es rebel•lava quan el feia jugar de porter, només hi havia tres possibilitats: el escollit abaixava el cap, o aquest assolia la categoria de capità o es resolia a cops de puny.
També li cal sentit crític per veure quan bé o malament està una cosa i olfacte per descobrir si pot demanar més al equip i ja ha arribat al seu màxim per el temps de que es disposa.
Ha d’escoltar molt i confiar en la feina que fan els altres. En general ell no la podria fer tant bé per que disposa d’especialistes que el superen en els seus àmbits de coneixements i habilitats.
I ha de cobrir una ma de ferro, imprescindible per aproximar-se al objectiu, amb un guant de seda, no pas fingit ni amanerat, perquè les formes son importantíssimes per mantenir una bona relació i influir subtilment sobre el fons dels assumptes.
Penso que en el món educatiu es aplicable el mateix esquema encara que hi ha alguna possibilitat més en el entorn dels objectius a aconseguir. N’hi ha un que li pot ser propi: aprendre a formar part d’un equip de treball i aprendre a dirigir-lo. Evidentment formar part d’un equip es necessari per formar-se però també cal una certa formació prèvia per sintetitzar, presentar, argumentar i acostumar-se a dependre dels altres i que els altres depenguin del que fas. O simplement pot ser un grup per aprendre una matèria o un grup per anar una mica més enllà del que és conegut fins aquell moment.
En tots aquests casos crec que és molt convenient una bona direcció per arribar a la meta i evitar el desànim dels participants. Em fa l’efecte que les anomenades empreses de negoci, com ESADE o IESE, ho tenen molt en compte, des de triar els integrants fins un seguiment de l’actuació de cadascun d’ells.
Em faria una certa il•lusió cursar a la UOC alguna matèria de Ciències Socials, com historia, antropologia, semiòtica, sociologia o disciplines semblants.
Em diuen persones que hi estan estudiant, que el disseny curricular pot ser bastant lliure per el que segurament no em costaria gaire acoblar-me, encara que sempre seria d’agrair que fos encara mes adaptable als meus “capricis”, tenint en compte la meva situació, edat i perspectives de futur.
De totes maneres hi ha un aspecte que m’ha frenat absolutament: el treball en equip i la manera d’entendre’l en la UOC, d’acord amb el que m’expliquen aquestes persones que hi estudien.
Diuen que en un determinat moment et poses en una mena de xarxa social, un aparador, circumscrit als alumnes de la classe, i un cop intercanviats uns quants comentaris superficials, un mateix es va configurant l’equip de treball.
Després, m’expliquen, venen els drames ocasionats per els companys mandrosos que no fan res, per els poc eficients, per els que no intenten aprendre sinó només aprovar, per els que ho deixen tot per darrera hora, per els que no volen planificar res, per els que només els agrada discutir sense arribar a cap conclusió, per els que abans de mirar res ja reparteixen la feina i després s’ho tiren a l’esquena, per els que sempre esperen que algú faci alguna cosa, per els que sempre tenen altres coses a fer, per els que perden la memòria, per el que parlen i prometen molt, ... , en fi, una fauna variada que no cal pas detallar més.
Es veu que es tan desmotivador que alguns alumnes pensen en fins i tot deixar d’estudiar per no suportar aquesta situació d’estrès, extremat quan s’acosta l’hora de presentar treballs.
A mi em fa l’efecte que el treball en equip està poc entès i que, sobretot, vol estar poc entès. Ens el imaginem com unes persones que s’ajunten i que, de forma més o menys assembleària, es posen a fer una cosa i entre tots, senzillament, pareixen una nova criatura . Al meu entendre, amb aquest plantejament es pot aconseguir que el resultat del equip sigui com a molt bo el que pugui fer el millor integrant del mateix.
I aquest no és pas l’objectiu.
Si ens ajuntem es per obtenir, gràcies a la interacció i a les sinergies derivades, un resultat superior al que podria donar el millor integrant. El grup com a tal ha de excedir les capacitats de cadascun dels seus membres i també la suma de les capacitats individuals.
Com ho hem de fer?.
Sense ser un especialista en la matèria ni haver reflexionat gaire, estic escrivint al dictat de la meva intuïció i experiència, m’atreveixo a exposar un punt que em sembla fonamental. Podríem comentar molts altres aspectes però l’experiència em diu que convé fixar-se d’entrada en aquest.
Cal que un grup compti amb la funció “direcció”, es a dir, amb al menys un director, o equip directiu, que exerceixi com a tal. L’objectiu primer d’aquesta funció es aconseguir el millor resultat possible del treball que és desenvolupi.
Aquesta obligació ha de desgranar-se en un seguit de reptes més petitons, la combinació i sinergia dels quals permetrà abastar-la.
Comencem per la necessitat de fixar els objectius del grup. A vegades està molt clar des d’un començament però sovint només hi ha una idea vaga del que és busca i el primer esforç del grup cal dedicar-lo a concretar-la. Saber el que és vol i tenir clar com avaluarem si ja ho hem aconseguit. Si després cal canviar, es canvia: segur que no caldrà llançar tot el treball fet.
Després cal que la funció direcció consensuï, o ordeni si no és possible l’acord, un mètode, unes regles de joc tant de com és comunicaran els diferents membres del grup, com de com es documentaran els avenços, de com es faran les reunions, virtuals o presencials, de com es prendran els acords.
Fixar la feina que ha de començar a fer cadascú i els punts de revisió necessaris, així com un calendari de com s’ha d’anar desenvolupant la feina.
La direcció ha de responsabilitzar-se de que aquest mètode i calendari es compleixi i de cridar al ordre a qui es passi de la ratlla. Per això darrer cal haver acordat un codi intern de conducta.
Ha de detectar el problemes que vagin sorgint, tant els de mètode com els d’enfocament del tema com els de distanciament dels objectius proposats, debatre’ls internament i decidir juntament amb tots els membres la conveniència de fer canvis. Haurà d’aconseguir un compromís suficient o forçar la situació per no encallar-se en un carreró sense sortida.
Cal anar revisant els resultats i exigir més concreció, claredat, profunditat, amplitud i més proves,fins que la direcció es senti capaç de presentar el treball com si fos seu, donar la cara, responent per tot l’equip.
Ara, per fer tot això a un director d’un grup de treball li cal acumular un seguit de virtuts i recursos gens menyspreable i, malauradament, no gaire comuns.
Ha de poder triar l’equip mínimament, dintre d’un ordre. Quan érem petits i un grup de xavals volíem jugar a futbol, emergien, d’una forma misteriosa i natural al mateix temps, dos capitans que escollien per torn alternatiu els integrants del seu equip. NO pot ser menys un equip de treball!.
Li cal tenir autoritat: que se’l reconegui com algú que pot portar a bon fi l’empresa iniciada, capaç de donar la cara per el altres, de respondre del que facin. En alguns ambients molt jerarquitzats cal que, alhora, tingui també “poder” entès com capacitat de decidir el futur de la vida dels altres.
Necessita capacitat de lideratge o, el que és el mateix, habilitat per convertir els objectius en uns reptes encantadors i de valor.
Ha de poder castigar el que no compleix les regles del joc, com per exemple expulsant-lo. Seguint amb l’exemple dels equips de futbol que abans explicava, quan allà sorgia un conflicte i el capità expulsava algú del seu equip, o aquest es rebel•lava quan el feia jugar de porter, només hi havia tres possibilitats: el escollit abaixava el cap, o aquest assolia la categoria de capità o es resolia a cops de puny.
També li cal sentit crític per veure quan bé o malament està una cosa i olfacte per descobrir si pot demanar més al equip i ja ha arribat al seu màxim per el temps de que es disposa.
Ha d’escoltar molt i confiar en la feina que fan els altres. En general ell no la podria fer tant bé per que disposa d’especialistes que el superen en els seus àmbits de coneixements i habilitats.
I ha de cobrir una ma de ferro, imprescindible per aproximar-se al objectiu, amb un guant de seda, no pas fingit ni amanerat, perquè les formes son importantíssimes per mantenir una bona relació i influir subtilment sobre el fons dels assumptes.
Penso que en el món educatiu es aplicable el mateix esquema encara que hi ha alguna possibilitat més en el entorn dels objectius a aconseguir. N’hi ha un que li pot ser propi: aprendre a formar part d’un equip de treball i aprendre a dirigir-lo. Evidentment formar part d’un equip es necessari per formar-se però també cal una certa formació prèvia per sintetitzar, presentar, argumentar i acostumar-se a dependre dels altres i que els altres depenguin del que fas. O simplement pot ser un grup per aprendre una matèria o un grup per anar una mica més enllà del que és conegut fins aquell moment.
En tots aquests casos crec que és molt convenient una bona direcció per arribar a la meta i evitar el desànim dels participants. Em fa l’efecte que les anomenades empreses de negoci, com ESADE o IESE, ho tenen molt en compte, des de triar els integrants fins un seguiment de l’actuació de cadascun d’ells.
dijous, 18 de febrer del 2010
El drama d’Horta de Sant Joan
El drama d’Horta de Sant Joan
Segur que sabeu de que estic parlant: els diaris en parlen abastament. No és la meva intenció repetir el que diuen sinó simplement aportar alguna reflexió al respecte.
L’estiu passat, després d’un moment crític el nostre Govern va aconseguir apagar l’incendi d’opinió que se’ls estava propagant perillosament amb unes declaracions les que explicaren la causa del incendi (una eficàcia investigadora extraordinària), una gestió de la situació perfecte (només amb 5 morts) i, resumint, tot fou causa d’un infortunat i tràgic accident (Déu ens va deixar anar de la mà).
Però resulta que una jutgessa, gràcies a una denuncia, no es va acabar de creure cap de les màgiques explicacions que el poble ens havíem cregut (algú creu que el poble s’ho havia cregut?) i comença una lenta investigació per poder determinar responsabilitats.
Algun diari, segur que amb baixes i amagades intencions, va començar a treure alguna noticia en quan el sumari es féu públic i la troca és va anar embolicant. Entre altres coses resulta que els nostres governants (nostres, adjectiu possessiu, de la nostra “propietat”) no havien proporcionat tota la informació al jutge i molt menys a aquells dels que son deutors.
Llavors, quan les cortines de fum no amagaven suficientment el foc que els podia cremar, van decidir al uníson fer una Comissió per investigar els fets i aclarir responsabilitats. Tothom sap que les comissions per estudiar actes de govern estan fetes i dissenyades per tirar terra al damunt dels afers: només cal que mirem el resultat d’unes quantes d’elles. Què es pot esperar d’una institució on la majoria la ostenten els mateixos que son responsables del assumpte a revisar?. Què es pot esperar si l’ètica i la moral prioritària en el món polític és la dels vots recents i la dels futurs?
Si no és torcen els plans dels investigats, aquesta Comissió d’Horta servirà per esmorteir les crítiques i, possiblement, per coaccionar o pressionar un jutge de províncies que difícilment s’atrevirà a que la investigació derivi cap a resultats contraris als del Parlament de Catalunya, legítim representat del seu poble.
Abans no surtin ambdues conclusions, deixeu-me apuntar alguns temes que a mi em semblen molt importats a tenir en compte en les reflexions que inevitablement fem al llegir les noticies dels diaris.
a) Una situació de crisi com la d’un incendi real, amb foc de veritat que està cremant boscos, requereix ser gestionada. Es a dir, cal ordenar les accions adients d’acord amb la informació i coneixements que es tenen en cada moment, en cada instant de la crisi.
Es responsabilitat dels polítics tenir ben definides les línees jeràrquiques de decisió, les responsabilitats ben delimitades per cada càrrec que ha d’intervenir, no deixar cap zona del que volem resoldre sense un responsable clar, tenir perfectament regulades les relacions entre els diferents càrrecs que hi han d’intervenir, de cara a evitar friccions i espais sense cobrir, i decidir quines han de ser les substitucions entre càrrecs en cas de ser necessàries.
Per altre costat han de trobar la manera d’assegurar-se de que tothom està al lloc que li toca quan li toca.
b) Per altre costat els executius, els que abans anomenava com “càrrecs”, han d’estar on els pertoca per les seves atribucions i si els cal absentar-se, han de delegar les funcions d’acord amb el que estigui establert. Les funcions és poden i cal delegar-les, faltaria més, però la responsabilitat està i estarà sempre sobre les seves espatlles.
c) Sempre s’ha de dir la veritat i tota la veritat. No es admissible que un representant traeixi la confiança que el poble li ha dipositat.
En aquest entorn la veritat és el que saps i el que hauries d’haver sabut en virtut de les teves atribucions. Guarda un cert paral•lelisme amb allò de pecar per obra o per omissió que ara ja no s’aprèn a l’escola.
d) Crec que es immoral dir que un assumpte ha estat “ben gestionat” si acaba en 5 accidents mortals de persones que estan complint amb el seu deure que, en cap cas, inclou el de morir per la tasca a desenvolupar.
Es pot dir que s’ha “gestionat” i que les decisions preses han estat poc encertades a la llum de les informacions que s’han obtingut a posteriori. Però també és molt cert que la informació s’ha de tenir quan cal i que s’han de posar els mitjans necessaris perquè així sigui.
Però en aquest cas deixeu-me dubtar de si hi hagué “gestió”, perquè aquesta implica decisions i em sembla que no n’hi hagueren. A un executiu se li pot perdonar un error al decidir però en cap cas se li pot excusar no haver donat ordres davant d’una emergència.
Certament el cas d’Horta de Sant Joan és un drama per els finats i les seves famílies legals i alegals, per els ferits i per tots els bombers que hauran de viure amb l’angoixa de no saber com respondran en el futur els responsables de vetllar per la seva seguretat quan estiguin en acte de servei. És també una gran oportunitat per el nostres governants per demostrar la seva habilitat escapista i encobridora. I per els ciutadans serà, segons com vagi, una nova vergonya de tenir i mantenir uns representants que més sembla que es burlin de nosaltres que no pas ens respectin.
Segur que sabeu de que estic parlant: els diaris en parlen abastament. No és la meva intenció repetir el que diuen sinó simplement aportar alguna reflexió al respecte.
L’estiu passat, després d’un moment crític el nostre Govern va aconseguir apagar l’incendi d’opinió que se’ls estava propagant perillosament amb unes declaracions les que explicaren la causa del incendi (una eficàcia investigadora extraordinària), una gestió de la situació perfecte (només amb 5 morts) i, resumint, tot fou causa d’un infortunat i tràgic accident (Déu ens va deixar anar de la mà).
Però resulta que una jutgessa, gràcies a una denuncia, no es va acabar de creure cap de les màgiques explicacions que el poble ens havíem cregut (algú creu que el poble s’ho havia cregut?) i comença una lenta investigació per poder determinar responsabilitats.
Algun diari, segur que amb baixes i amagades intencions, va començar a treure alguna noticia en quan el sumari es féu públic i la troca és va anar embolicant. Entre altres coses resulta que els nostres governants (nostres, adjectiu possessiu, de la nostra “propietat”) no havien proporcionat tota la informació al jutge i molt menys a aquells dels que son deutors.
Llavors, quan les cortines de fum no amagaven suficientment el foc que els podia cremar, van decidir al uníson fer una Comissió per investigar els fets i aclarir responsabilitats. Tothom sap que les comissions per estudiar actes de govern estan fetes i dissenyades per tirar terra al damunt dels afers: només cal que mirem el resultat d’unes quantes d’elles. Què es pot esperar d’una institució on la majoria la ostenten els mateixos que son responsables del assumpte a revisar?. Què es pot esperar si l’ètica i la moral prioritària en el món polític és la dels vots recents i la dels futurs?
Si no és torcen els plans dels investigats, aquesta Comissió d’Horta servirà per esmorteir les crítiques i, possiblement, per coaccionar o pressionar un jutge de províncies que difícilment s’atrevirà a que la investigació derivi cap a resultats contraris als del Parlament de Catalunya, legítim representat del seu poble.
Abans no surtin ambdues conclusions, deixeu-me apuntar alguns temes que a mi em semblen molt importats a tenir en compte en les reflexions que inevitablement fem al llegir les noticies dels diaris.
a) Una situació de crisi com la d’un incendi real, amb foc de veritat que està cremant boscos, requereix ser gestionada. Es a dir, cal ordenar les accions adients d’acord amb la informació i coneixements que es tenen en cada moment, en cada instant de la crisi.
Es responsabilitat dels polítics tenir ben definides les línees jeràrquiques de decisió, les responsabilitats ben delimitades per cada càrrec que ha d’intervenir, no deixar cap zona del que volem resoldre sense un responsable clar, tenir perfectament regulades les relacions entre els diferents càrrecs que hi han d’intervenir, de cara a evitar friccions i espais sense cobrir, i decidir quines han de ser les substitucions entre càrrecs en cas de ser necessàries.
Per altre costat han de trobar la manera d’assegurar-se de que tothom està al lloc que li toca quan li toca.
b) Per altre costat els executius, els que abans anomenava com “càrrecs”, han d’estar on els pertoca per les seves atribucions i si els cal absentar-se, han de delegar les funcions d’acord amb el que estigui establert. Les funcions és poden i cal delegar-les, faltaria més, però la responsabilitat està i estarà sempre sobre les seves espatlles.
c) Sempre s’ha de dir la veritat i tota la veritat. No es admissible que un representant traeixi la confiança que el poble li ha dipositat.
En aquest entorn la veritat és el que saps i el que hauries d’haver sabut en virtut de les teves atribucions. Guarda un cert paral•lelisme amb allò de pecar per obra o per omissió que ara ja no s’aprèn a l’escola.
d) Crec que es immoral dir que un assumpte ha estat “ben gestionat” si acaba en 5 accidents mortals de persones que estan complint amb el seu deure que, en cap cas, inclou el de morir per la tasca a desenvolupar.
Es pot dir que s’ha “gestionat” i que les decisions preses han estat poc encertades a la llum de les informacions que s’han obtingut a posteriori. Però també és molt cert que la informació s’ha de tenir quan cal i que s’han de posar els mitjans necessaris perquè així sigui.
Però en aquest cas deixeu-me dubtar de si hi hagué “gestió”, perquè aquesta implica decisions i em sembla que no n’hi hagueren. A un executiu se li pot perdonar un error al decidir però en cap cas se li pot excusar no haver donat ordres davant d’una emergència.
Certament el cas d’Horta de Sant Joan és un drama per els finats i les seves famílies legals i alegals, per els ferits i per tots els bombers que hauran de viure amb l’angoixa de no saber com respondran en el futur els responsables de vetllar per la seva seguretat quan estiguin en acte de servei. És també una gran oportunitat per el nostres governants per demostrar la seva habilitat escapista i encobridora. I per els ciutadans serà, segons com vagi, una nova vergonya de tenir i mantenir uns representants que més sembla que es burlin de nosaltres que no pas ens respectin.
dimarts, 16 de febrer del 2010
L’espectacle de la llei electoral
L’espectacle de la llei electoral
Els nostres estimats polítics porten un quants anys parlant de la futura llei electoral, sense posar-se d’acord, en un vodevil dolent i car.
Si de fet volguessin millorar la manera d’elegir els representats del poble, segurament és podrien posar d’acord amb una certa facilitat. Però de fet estan estudiant com cada partit pot treure mes representants amb els mateixos vots. No és possible pensar en un objectiu més mesquí que aquest. Si els diguéssim clarament a cadascun dels polítics, individualment, que aquesta es la seva veritable intenció ens contestarien que, en contra de la seva voluntat, han d’escollir aquest objectiu perquè els adversaris actuen amb aquest únic fi i no els queda altre remei que seguir la corrent per protegir-se.
I tot això ho fan amb els nostres diners.
Aquesta reforma no fa altre cosa que perpetuar un model en el que tinc dret a votar però cap dret a elegir. Puc votar un partit que tria uns polítics, allunyats de mi, que acaben sempre excusant-se en la disciplina per fer el contrari del que havien promès.
De fet amb un representant per partit, amb el pes proporcional que li correspongui, n’hi hauria suficient per fer el que estan fent fins ara, i ens estalviaríem uns quants calerons que és podrien dedicar a crear una millor educació, per exemple, o sanitat. Si no volen canviar radicalment de model, aquesta seria una reforma positiva.
A més a més aquest polítics que no he escollit trien a continuació els jutges que, per raons obvies, poc defensaran als ciutadans enfront de la màquina irreductible de l’Estat, amb xous tan poc respectables com el del Constitucional.
A mi m’interessaria un canvi de llei que ens portés a un sistema en el que pogués escollir un representant per el que diu que farà ell, no el partit, i que al cap d’un temps pugui ratificar-lo o canviar de representant. Que tingui una oficina on pugui queixar-me de la seva actuació, on qualsevol pugui proposar el que cregui que li convé i que convé als altres conciutadans, on ens puguin donar explicacions de la seves decisions. On les discussions no siguin per allargar els interrogants fins a l’avorriment, sinó per sospesar les diferents alternatives que existeixen.
M’agradaria un canvi de llei en el que les noves comunicacions electròniques no servissin només per rebaixar el cost de les votacions, que això també, sinó també per canviar el model de gestió política, afegint per exemple grups de pressió socials, amb representativitat puntual però efectiva, a l’estil del que es fa en el Facebook. Qualsevol empresa no monopolística està sotmesa a aquesta disciplina de mercat; si no n’esteu convençuts penseu en el que passa quan es fa un boicot als productes o empreses catalanes.
Si no fem un gir radical la desafecció creixerà i creixerà fins aconseguir un sistema democràtic centralitzat, molt semblant al de les ex-repúbliques soviètiques, en el que l’únic objectiu important era mantenir la poltrona i els beneficis associats, sense tenir gens en compte quin era el bé comú. Si ens fixem en les darreres actuacions dels polítics catalans, les mes evidents son les dels que estan en el Govern, cada cop s’assemblen més a les dels descendents immediats del stalinisme.
Em fa l’efecte que l’espectacle de l’Ernest Maragall, amb tot el que hi ha darrera, és un punyent exemple més de tot el que estic dient.
Algun polític pensa de veritat en nosaltres?. No ho sembla pas.
Els nostres estimats polítics porten un quants anys parlant de la futura llei electoral, sense posar-se d’acord, en un vodevil dolent i car.
Si de fet volguessin millorar la manera d’elegir els representats del poble, segurament és podrien posar d’acord amb una certa facilitat. Però de fet estan estudiant com cada partit pot treure mes representants amb els mateixos vots. No és possible pensar en un objectiu més mesquí que aquest. Si els diguéssim clarament a cadascun dels polítics, individualment, que aquesta es la seva veritable intenció ens contestarien que, en contra de la seva voluntat, han d’escollir aquest objectiu perquè els adversaris actuen amb aquest únic fi i no els queda altre remei que seguir la corrent per protegir-se.
I tot això ho fan amb els nostres diners.
Aquesta reforma no fa altre cosa que perpetuar un model en el que tinc dret a votar però cap dret a elegir. Puc votar un partit que tria uns polítics, allunyats de mi, que acaben sempre excusant-se en la disciplina per fer el contrari del que havien promès.
De fet amb un representant per partit, amb el pes proporcional que li correspongui, n’hi hauria suficient per fer el que estan fent fins ara, i ens estalviaríem uns quants calerons que és podrien dedicar a crear una millor educació, per exemple, o sanitat. Si no volen canviar radicalment de model, aquesta seria una reforma positiva.
A més a més aquest polítics que no he escollit trien a continuació els jutges que, per raons obvies, poc defensaran als ciutadans enfront de la màquina irreductible de l’Estat, amb xous tan poc respectables com el del Constitucional.
A mi m’interessaria un canvi de llei que ens portés a un sistema en el que pogués escollir un representant per el que diu que farà ell, no el partit, i que al cap d’un temps pugui ratificar-lo o canviar de representant. Que tingui una oficina on pugui queixar-me de la seva actuació, on qualsevol pugui proposar el que cregui que li convé i que convé als altres conciutadans, on ens puguin donar explicacions de la seves decisions. On les discussions no siguin per allargar els interrogants fins a l’avorriment, sinó per sospesar les diferents alternatives que existeixen.
M’agradaria un canvi de llei en el que les noves comunicacions electròniques no servissin només per rebaixar el cost de les votacions, que això també, sinó també per canviar el model de gestió política, afegint per exemple grups de pressió socials, amb representativitat puntual però efectiva, a l’estil del que es fa en el Facebook. Qualsevol empresa no monopolística està sotmesa a aquesta disciplina de mercat; si no n’esteu convençuts penseu en el que passa quan es fa un boicot als productes o empreses catalanes.
Si no fem un gir radical la desafecció creixerà i creixerà fins aconseguir un sistema democràtic centralitzat, molt semblant al de les ex-repúbliques soviètiques, en el que l’únic objectiu important era mantenir la poltrona i els beneficis associats, sense tenir gens en compte quin era el bé comú. Si ens fixem en les darreres actuacions dels polítics catalans, les mes evidents son les dels que estan en el Govern, cada cop s’assemblen més a les dels descendents immediats del stalinisme.
Em fa l’efecte que l’espectacle de l’Ernest Maragall, amb tot el que hi ha darrera, és un punyent exemple més de tot el que estic dient.
Algun polític pensa de veritat en nosaltres?. No ho sembla pas.
El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010
El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010
Sopant ahir amb la família els vaig explicar que havia superat una prova difícil. El cotxe que normalment faig servir el tinc al mecànic i en ser una reparació imprevista, he hagut d’emprar el 4L que conservem des de mitjans dels anys 80.
Es un cotxe que trec a passejar una estoneta alguns diumenges i que de fet va bé, tant que fins i tot la meva filla va voler anar al seu casament enfilada en ell. Però es clar, aquestes passejades son en condicions bones i ara que l’he hagut de fer servir per anar a treballar m’he trobat en un ambient més advers: foscor, pluges, fred, transit intens.
S’ha de tenir en compte que la bateria no està sempre a punt, a casa el puc arrencar en baixada però sortint de la feina no tinc aquesta possibilitat, la visibilitat no es gaire bona atès que els retrovisors no son pas com els d’avui, el neteja parabrises és de fireta i amb un recorregut molt curt, la calefacció desentela només un parell de pams quadrats del vidre frontal i gens els vidres laterals, ...., en fi, no te les comoditats mínimes que exigim avui ni la usabilitat a la que estem acostumats.
La veritat és que m’ha traslladat amb èxit, Déu vulgui que segueixi així, però, en comentar-ho, la meva filla, que el va portar durant una llarga temporada, m’ha recordat que jo sempre li deia que era el millor cotxe del món, i que ara no em podia pas queixar de les seves mancances, o alegrar-me de que malgrat aquestes m’hagués servit altre cop amb eficàcia.
Segurament que ella mai es va creure que jo ho digués ben bé de veritat, o fins i tot podia arribar a pensar que ho deia per convèncer-la de que l’anés fent servir abans no se’n pogués comprar un altre.
Però de fet jo ho deia bastant íntimament convençut encara que haig de confessar que la frase en que pensava era una miqueta més llarga: “és el millor cotxe del món que tinc”. Aquesta és una pseudo-fisosofia de la vida a la que intento aplicar-me cada dia. Quan ho aconsegueixo m’estalvio moltes angoixes que, desbocades, em portarien a fer grans rucades. O almenys així ho penso.
Sé perfectament que res del que ha estat meu o és meu “és el millor del món” i que ni tant se val es pot considerar excel•lent. Però sempre he cregut que si no estic disposat a lluitar per tenir quelcom millor haig de creure’m que gaudeixo de la joia mes meravellosa que puc tenir, encara que digui aquestes darreres paraules amb la boca petita.
Els cotxes mai m’han interessat més enllà de que em portin fins on em cal arribar, de forma que mai he perseguit seriosament aconseguir-ne un amb més prestacions o qualitats. En conformo amb el que tinc sense cap mena de problema.
Altres coses hi deuen haver per les que dec estar disposat a lluitar, però no pas amb els cotxes.
El que ara tinc al taller és avui per mi, evidentment, “el millor del món”, encara que mai serà tant romàntic com el vell 4L groc, cavall alat de quatre minúscules rodetes, que altre cop m’ha fet volar entremig del transit gràcies a les limitacions de velocitat que hi ha als accessos a Barcelona.
Sopant ahir amb la família els vaig explicar que havia superat una prova difícil. El cotxe que normalment faig servir el tinc al mecànic i en ser una reparació imprevista, he hagut d’emprar el 4L que conservem des de mitjans dels anys 80.
Es un cotxe que trec a passejar una estoneta alguns diumenges i que de fet va bé, tant que fins i tot la meva filla va voler anar al seu casament enfilada en ell. Però es clar, aquestes passejades son en condicions bones i ara que l’he hagut de fer servir per anar a treballar m’he trobat en un ambient més advers: foscor, pluges, fred, transit intens.
S’ha de tenir en compte que la bateria no està sempre a punt, a casa el puc arrencar en baixada però sortint de la feina no tinc aquesta possibilitat, la visibilitat no es gaire bona atès que els retrovisors no son pas com els d’avui, el neteja parabrises és de fireta i amb un recorregut molt curt, la calefacció desentela només un parell de pams quadrats del vidre frontal i gens els vidres laterals, ...., en fi, no te les comoditats mínimes que exigim avui ni la usabilitat a la que estem acostumats.
La veritat és que m’ha traslladat amb èxit, Déu vulgui que segueixi així, però, en comentar-ho, la meva filla, que el va portar durant una llarga temporada, m’ha recordat que jo sempre li deia que era el millor cotxe del món, i que ara no em podia pas queixar de les seves mancances, o alegrar-me de que malgrat aquestes m’hagués servit altre cop amb eficàcia.
Segurament que ella mai es va creure que jo ho digués ben bé de veritat, o fins i tot podia arribar a pensar que ho deia per convèncer-la de que l’anés fent servir abans no se’n pogués comprar un altre.
Però de fet jo ho deia bastant íntimament convençut encara que haig de confessar que la frase en que pensava era una miqueta més llarga: “és el millor cotxe del món que tinc”. Aquesta és una pseudo-fisosofia de la vida a la que intento aplicar-me cada dia. Quan ho aconsegueixo m’estalvio moltes angoixes que, desbocades, em portarien a fer grans rucades. O almenys així ho penso.
Sé perfectament que res del que ha estat meu o és meu “és el millor del món” i que ni tant se val es pot considerar excel•lent. Però sempre he cregut que si no estic disposat a lluitar per tenir quelcom millor haig de creure’m que gaudeixo de la joia mes meravellosa que puc tenir, encara que digui aquestes darreres paraules amb la boca petita.
Els cotxes mai m’han interessat més enllà de que em portin fins on em cal arribar, de forma que mai he perseguit seriosament aconseguir-ne un amb més prestacions o qualitats. En conformo amb el que tinc sense cap mena de problema.
Altres coses hi deuen haver per les que dec estar disposat a lluitar, però no pas amb els cotxes.
El que ara tinc al taller és avui per mi, evidentment, “el millor del món”, encara que mai serà tant romàntic com el vell 4L groc, cavall alat de quatre minúscules rodetes, que altre cop m’ha fet volar entremig del transit gràcies a les limitacions de velocitat que hi ha als accessos a Barcelona.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Dirigir i governar
Dirigir i governar
Us escric a continuació un link a un article molt interessant i divertit del autor dels NINJA, en el que comenta l’actuació del Govern en la crisi actual (de fa uns quants anys, ja) http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_13d62fc3g6
Aquest article acaba dient que en el proper explicarà les diferencies entre dirigir i governar, que respon al seguent link http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_12fxb6xtpx
.
De fet aquest segon text, tot i ser molt interessant, em sembla molt menys aconseguit que el primer, i al meu entendre no dona idees tan clares, no per que l’autor no sigui brillant si no per que de sempre son uns termes confusos, de mal manegar i molt interpretables.
Per aquest motiu us vull donar la meva poc documentada opinió però apressa en un llarg periode de treball en el que sovint he hagut de reflexionar sobre aquest tema encara que, haig de reconèixer, mai he trobat uns referents clars en el món acadèmic.
Em fa l’efecte que dirigir és el difícil art de fixar els objectius que s’han d’aconseguir, determinar-ne la seva prioritat relativa, establir terminis, indicar els mitjans que poden ser emprats i definir els indicadors que ens informaran de la consecució dels objectius i del grau d’avanç cap els mateixos. Des d’aquest punt de vista, dirigir està molt relacionat amb dissenyar com ha de ser el futur i te molt a veure amb el llarg termini.
No és pas una activitat senzilla i per portar-la a terme amb garanties cal tenir unes qualitats molt escasses que entre altres les podríem resumir en escoltar, analitzar la situació actual, sintetitzar les necessitats futures, expressar el objectius de la forma menys interpretable possible, descobrir les variables que ens podran indicar com anem avançant i si ja hem arribat. És un exercici continuat de decidir: amb qui parlem, que preferim, que volem primer. Sempre decidir entre diferents opcions.
S’ha de dirigir contínuament (escoltar, reflexionar i decidir), però tenint en compte que les decisions estratègiques no és poden canviar cada vegada que sentim una música diferent si no volem malgastar els recursos per no arribar enlloc.
El que no és pot fer és parlar gaire: poques paraules, exactes, que representin clarament i sense equivocs el pensament que tenim.
Per altre costat governar vol dir, al meu entendre, convertir aquestes línies estratègiques, aquest món una mica ideal, en un escenari tàctic en el que hem de desenvolupar i executar accions que ens aproximin al paradigma que volem assolir. En un país modern la llei més important és la del Pressupost perquè ens explica, sense dir-ho explícitament, quines son les accions que farem el proper any, i el nostre criteri ens hauria de dir si aquestes son les adients per aconseguir la idea de be comú que perseguim.
Les qualitats necessàries per governar son molt diferents de les de dirigir. Així hauré de parlar de les de liderar (tirar endavant un projecte), convèncer les persones, interactuar amb elles, alta capacitat per relacionar-se amb l’entorn, pragmatisme ( a vegades el camí més curt no és la linia recta), control i capacitat de coordinar totes les peces que intervenen en el negoci que hem de governar.
Finalment penso que ens queda un altre paraula que sovint apareix quan parlem d’aquests temes: manar. Manar és donar ordres perquè altres les executin. Governar implica també donar ordres però amb un caire més de indicar el que s’ha d’aconseguir que no pas del que s’ha de fer. Manar és un fes això, allò i el de més enllà, i acostuma a ser molt important quan s’està gestionant una crisi a molt curt termini, aguda i amb un risc de que quelcom s’espatlli: s’està calant foc, enfonsant un vaixell, s’acosta una tempesta mentre estem a al muntanya o al mar.
Manar demana estar al peu del canyó, tenir claredat d’idees, una certa simplicitat, a vegades només una aparent senzillesa, saber que és preferible una mala decisió que una no decisió i, sobretot, tenir autoritat natural, qué és la qualitat mes difícil ja que implica tenir confiança amb el que mana. Hi ha persones que, malauradament, només poden ser manades perquè no volen assumir la responsabilitat de prendre decisions que és el que cal fer si et diuen “cal aconseguir això i tu mateix ja sabràs el que has de fer”.
Hi ha també persones que només saben manar perquè no han sabut sobreposar-se al seu instint de guies del ramat. Quan els preguntes, què vols aconseguir la seva resposta ve a ser: “que tinguis clara la meva autoritat”, fet que mai s’aconsegueix manant.
Potser el articulista que comento no m’ha acabat d’agradar perquè em fa l’efecte que de fet volia parlar, per un costat, de dirigir-governar (que sovint és confonen) i de manar, insinuant que de fet els nostres governants no dirigeixen si no que només donen ordres inconnexes, contradictòries i sense massa sentit global.
De totes maneres a mi em fa l’efecte que si que dirigeixen en el sentit de tenir objectius clars, encara que no els expliquen. El seu objectiu és guanyar les properes eleccions i, encara que no, manar en el proper govern. Es clar que aquest objectiu no te res a veure amb el bé públic que haurien de perseguir, si no només amb el seu propi bé i els dels seus corifeus i el de les seves butxaques.
Deixeu-me acabar amb una pregunta que m’ha fet pensar mes d’una vegada. ¿En quin terreny es movia Crist quan va dir : “Un únic manament us dono …..” o “L’home està fet per el dissapte o ……. “?. I en quin Sant Pau quan va dir : “La dona ….”?.
Us escric a continuació un link a un article molt interessant i divertit del autor dels NINJA, en el que comenta l’actuació del Govern en la crisi actual (de fa uns quants anys, ja) http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_13d62fc3g6
Aquest article acaba dient que en el proper explicarà les diferencies entre dirigir i governar, que respon al seguent link http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_12fxb6xtpx
.
De fet aquest segon text, tot i ser molt interessant, em sembla molt menys aconseguit que el primer, i al meu entendre no dona idees tan clares, no per que l’autor no sigui brillant si no per que de sempre son uns termes confusos, de mal manegar i molt interpretables.
Per aquest motiu us vull donar la meva poc documentada opinió però apressa en un llarg periode de treball en el que sovint he hagut de reflexionar sobre aquest tema encara que, haig de reconèixer, mai he trobat uns referents clars en el món acadèmic.
Em fa l’efecte que dirigir és el difícil art de fixar els objectius que s’han d’aconseguir, determinar-ne la seva prioritat relativa, establir terminis, indicar els mitjans que poden ser emprats i definir els indicadors que ens informaran de la consecució dels objectius i del grau d’avanç cap els mateixos. Des d’aquest punt de vista, dirigir està molt relacionat amb dissenyar com ha de ser el futur i te molt a veure amb el llarg termini.
No és pas una activitat senzilla i per portar-la a terme amb garanties cal tenir unes qualitats molt escasses que entre altres les podríem resumir en escoltar, analitzar la situació actual, sintetitzar les necessitats futures, expressar el objectius de la forma menys interpretable possible, descobrir les variables que ens podran indicar com anem avançant i si ja hem arribat. És un exercici continuat de decidir: amb qui parlem, que preferim, que volem primer. Sempre decidir entre diferents opcions.
S’ha de dirigir contínuament (escoltar, reflexionar i decidir), però tenint en compte que les decisions estratègiques no és poden canviar cada vegada que sentim una música diferent si no volem malgastar els recursos per no arribar enlloc.
El que no és pot fer és parlar gaire: poques paraules, exactes, que representin clarament i sense equivocs el pensament que tenim.
Per altre costat governar vol dir, al meu entendre, convertir aquestes línies estratègiques, aquest món una mica ideal, en un escenari tàctic en el que hem de desenvolupar i executar accions que ens aproximin al paradigma que volem assolir. En un país modern la llei més important és la del Pressupost perquè ens explica, sense dir-ho explícitament, quines son les accions que farem el proper any, i el nostre criteri ens hauria de dir si aquestes son les adients per aconseguir la idea de be comú que perseguim.
Les qualitats necessàries per governar son molt diferents de les de dirigir. Així hauré de parlar de les de liderar (tirar endavant un projecte), convèncer les persones, interactuar amb elles, alta capacitat per relacionar-se amb l’entorn, pragmatisme ( a vegades el camí més curt no és la linia recta), control i capacitat de coordinar totes les peces que intervenen en el negoci que hem de governar.
Finalment penso que ens queda un altre paraula que sovint apareix quan parlem d’aquests temes: manar. Manar és donar ordres perquè altres les executin. Governar implica també donar ordres però amb un caire més de indicar el que s’ha d’aconseguir que no pas del que s’ha de fer. Manar és un fes això, allò i el de més enllà, i acostuma a ser molt important quan s’està gestionant una crisi a molt curt termini, aguda i amb un risc de que quelcom s’espatlli: s’està calant foc, enfonsant un vaixell, s’acosta una tempesta mentre estem a al muntanya o al mar.
Manar demana estar al peu del canyó, tenir claredat d’idees, una certa simplicitat, a vegades només una aparent senzillesa, saber que és preferible una mala decisió que una no decisió i, sobretot, tenir autoritat natural, qué és la qualitat mes difícil ja que implica tenir confiança amb el que mana. Hi ha persones que, malauradament, només poden ser manades perquè no volen assumir la responsabilitat de prendre decisions que és el que cal fer si et diuen “cal aconseguir això i tu mateix ja sabràs el que has de fer”.
Hi ha també persones que només saben manar perquè no han sabut sobreposar-se al seu instint de guies del ramat. Quan els preguntes, què vols aconseguir la seva resposta ve a ser: “que tinguis clara la meva autoritat”, fet que mai s’aconsegueix manant.
Potser el articulista que comento no m’ha acabat d’agradar perquè em fa l’efecte que de fet volia parlar, per un costat, de dirigir-governar (que sovint és confonen) i de manar, insinuant que de fet els nostres governants no dirigeixen si no que només donen ordres inconnexes, contradictòries i sense massa sentit global.
De totes maneres a mi em fa l’efecte que si que dirigeixen en el sentit de tenir objectius clars, encara que no els expliquen. El seu objectiu és guanyar les properes eleccions i, encara que no, manar en el proper govern. Es clar que aquest objectiu no te res a veure amb el bé públic que haurien de perseguir, si no només amb el seu propi bé i els dels seus corifeus i el de les seves butxaques.
Deixeu-me acabar amb una pregunta que m’ha fet pensar mes d’una vegada. ¿En quin terreny es movia Crist quan va dir : “Un únic manament us dono …..” o “L’home està fet per el dissapte o ……. “?. I en quin Sant Pau quan va dir : “La dona ….”?.
Els cooperants catalans
Els cooperants catalans
Quasi bé no cal que qualifiqui més aquesta expressió per donar-vos a entendre que parlo dels que estan segrestats al Sud del Sàhara.
Tampoc vull estendrem explicant el greu que em sap , seria una obvietat, ni sobre els motius que impulsaven a les persones que formaven la caravana.
Res d’això. Voldria fer una anàlisi mes fred de cas. Per un costat tractaré l’assumpció del risc i per un altre de l’evolució del segrest i de les possibles conseqüències futures.
Del primer punt em cal dir, perquè quedi clar ho explico mes descarnat del que realment penso, que quan una persona comença un projecte ha de saber els riscos en que incórrer . Si no li agraden o els troba excessius hauria de renunciar, mitigar-los o traspassar-los. En aquest cas concret vull dir, respectivament, quedar-se a casa, anar acompanyat d’un exercit que et pugui defensar o buscar una altre manera de fer arribar l’ajut, o contractar una assegurança que et cobreixi. Si no pots fer això no tens cap dret a exigir infinitament al Estat que et tregui les castanyes del foc.
L’altre aspecte que em fa rumiar és que els segrestadors estan ara exigint la llibertat de quatre salafistes confinats en una presó de Mali per alliberar, a canvi, un segrestat francès, i pot ser que facin quelcom semblant amb els catalans. Que ha de fer l’Estat omnipotent? Forçar al Govern de Mali a deixar lliures els terroristes que amb esforç ha aconseguit enretirar de circulació?
Si la resposta és afirmativa hem de ser conscients de que en el proper segrest, o inclús en el mateix dels cooperants catalans, demanin el mateix però de Alemanya o França o qualsevol altre país.
Com ja va passar al Regne Unit, si no es cedeix moriran els cooperants però si es transigeix a les demandes dels segrestadors els fonaments del Estat de Dret se’n van en orris, fet que afavorirà la repetició d’actes similars atès el redit que en poden obtenir les organitzacions extremistes. Salvarem una persona, la vida és el mes important de tot, però en posarem en perill moltes altres.
Quins criteris hauríem de fer servir per prendre una decisió?
Quasi bé no cal que qualifiqui més aquesta expressió per donar-vos a entendre que parlo dels que estan segrestats al Sud del Sàhara.
Tampoc vull estendrem explicant el greu que em sap , seria una obvietat, ni sobre els motius que impulsaven a les persones que formaven la caravana.
Res d’això. Voldria fer una anàlisi mes fred de cas. Per un costat tractaré l’assumpció del risc i per un altre de l’evolució del segrest i de les possibles conseqüències futures.
Del primer punt em cal dir, perquè quedi clar ho explico mes descarnat del que realment penso, que quan una persona comença un projecte ha de saber els riscos en que incórrer . Si no li agraden o els troba excessius hauria de renunciar, mitigar-los o traspassar-los. En aquest cas concret vull dir, respectivament, quedar-se a casa, anar acompanyat d’un exercit que et pugui defensar o buscar una altre manera de fer arribar l’ajut, o contractar una assegurança que et cobreixi. Si no pots fer això no tens cap dret a exigir infinitament al Estat que et tregui les castanyes del foc.
L’altre aspecte que em fa rumiar és que els segrestadors estan ara exigint la llibertat de quatre salafistes confinats en una presó de Mali per alliberar, a canvi, un segrestat francès, i pot ser que facin quelcom semblant amb els catalans. Que ha de fer l’Estat omnipotent? Forçar al Govern de Mali a deixar lliures els terroristes que amb esforç ha aconseguit enretirar de circulació?
Si la resposta és afirmativa hem de ser conscients de que en el proper segrest, o inclús en el mateix dels cooperants catalans, demanin el mateix però de Alemanya o França o qualsevol altre país.
Com ja va passar al Regne Unit, si no es cedeix moriran els cooperants però si es transigeix a les demandes dels segrestadors els fonaments del Estat de Dret se’n van en orris, fet que afavorirà la repetició d’actes similars atès el redit que en poden obtenir les organitzacions extremistes. Salvarem una persona, la vida és el mes important de tot, però en posarem en perill moltes altres.
Quins criteris hauríem de fer servir per prendre una decisió?
dijous, 4 de febrer del 2010
Correu enviat per l’Ernest
Correu enviat per l’Ernest
Fa uns quanta dies que l’Ernest ens va enviar un correu, amb el títol de Multiculturalisme, amb el document que podeu accedir des del link que segueix:
http://docs.google.com/fileview?id=0BxAHzq0cYTTzNTliNGUzNDEtMzU0OS00MzdmLThlYWUtYzQ2MmFkZTAzZTdl&hl=en
És un text que et fa pensar en la situació actual i sobretot en la que pot venir. També hauria de fer pensar en com és podran evitar aquesta mena de conflictes.
La manera clàssica de prevenir-los es mitjançant la Constitució i les lleis desenvolupades a partir dels criteris que emanen de la mateixa.
La Constitució es, entre altres coses, la carta en la que l’Estat, totpoderós, reconeix els drets (o llibertats) que tenen els ciutadans. Drets que es compromet a respectar i a fer respectar, perquè, alhora, molts d’ells son un deure per la resta de ciutadans com si fossin l’altre cara de la moneda.
A Espanya tenim el dret de practicar o no una religió, que a la vegada es converteix en el deure de respectar el que els altres facin en aquest àmbit.
Seguir una religió no ha de donar mes drets que a la resta de ciutadans que hagin pres un altre opció, evitant d’aquesta manera que hi pugui haver discriminacions.
En una piscina pública no hi pot haver cap discriminació per sexe, religió o ideologia, i alguns altres criteris que ara no recordo. Si algú la vol amb discriminacions l’ha de fer privadament.
L’Estat ha d’actuar neutralment en les qüestions relatives a la religió, per el que si algú intenta fer una piscina pública com la indicada en el article que comento, l’Estat s’hi haurà d’oposar. Aquest principi que regula l’Estat és molt diferent en les Constitucions confessionals com les islàmiques, per exemple.
L’esquema d’actuació dels Estats “laics”, l’ús d’aquest terme segur que no es correcte però segurament ens podem entendre fent-lo servir, és molt clar sobre el paper encara que, com passa sempre, quan és baixa a l’actuació pràctica surten problemes.
En el cas d’Espanya tenim un problema afegit que corromp tot el que estem dient.
Les confessions religioses diferents de la Catòlica consideren que l’Estat no és realment neutre perquè està ajudant a aquesta, de manera que posats a suportar discriminacions també s’apunten a gaudir d’una discriminació positiva, aquest terme agrada molt als que manen, a fi d’obtenir el gaudi d’una piscina pública per homes i un altre, encara que fos mes petiteta, per dones.
Quan hi ha uns principis que semblen raonables per conviure cal aplicar-los a consciencia i l’Estat ha de ser el mes curós en el seu compliment. Qualsevol relliscada crea discriminacions i discriminats que, a la seva vegada, exigeixen una reparació amb l’obtenció d’un dret que realment no pertoca.
Fa uns quanta dies que l’Ernest ens va enviar un correu, amb el títol de Multiculturalisme, amb el document que podeu accedir des del link que segueix:
http://docs.google.com/fileview?id=0BxAHzq0cYTTzNTliNGUzNDEtMzU0OS00MzdmLThlYWUtYzQ2MmFkZTAzZTdl&hl=en
És un text que et fa pensar en la situació actual i sobretot en la que pot venir. També hauria de fer pensar en com és podran evitar aquesta mena de conflictes.
La manera clàssica de prevenir-los es mitjançant la Constitució i les lleis desenvolupades a partir dels criteris que emanen de la mateixa.
La Constitució es, entre altres coses, la carta en la que l’Estat, totpoderós, reconeix els drets (o llibertats) que tenen els ciutadans. Drets que es compromet a respectar i a fer respectar, perquè, alhora, molts d’ells son un deure per la resta de ciutadans com si fossin l’altre cara de la moneda.
A Espanya tenim el dret de practicar o no una religió, que a la vegada es converteix en el deure de respectar el que els altres facin en aquest àmbit.
Seguir una religió no ha de donar mes drets que a la resta de ciutadans que hagin pres un altre opció, evitant d’aquesta manera que hi pugui haver discriminacions.
En una piscina pública no hi pot haver cap discriminació per sexe, religió o ideologia, i alguns altres criteris que ara no recordo. Si algú la vol amb discriminacions l’ha de fer privadament.
L’Estat ha d’actuar neutralment en les qüestions relatives a la religió, per el que si algú intenta fer una piscina pública com la indicada en el article que comento, l’Estat s’hi haurà d’oposar. Aquest principi que regula l’Estat és molt diferent en les Constitucions confessionals com les islàmiques, per exemple.
L’esquema d’actuació dels Estats “laics”, l’ús d’aquest terme segur que no es correcte però segurament ens podem entendre fent-lo servir, és molt clar sobre el paper encara que, com passa sempre, quan és baixa a l’actuació pràctica surten problemes.
En el cas d’Espanya tenim un problema afegit que corromp tot el que estem dient.
Les confessions religioses diferents de la Catòlica consideren que l’Estat no és realment neutre perquè està ajudant a aquesta, de manera que posats a suportar discriminacions també s’apunten a gaudir d’una discriminació positiva, aquest terme agrada molt als que manen, a fi d’obtenir el gaudi d’una piscina pública per homes i un altre, encara que fos mes petiteta, per dones.
Quan hi ha uns principis que semblen raonables per conviure cal aplicar-los a consciencia i l’Estat ha de ser el mes curós en el seu compliment. Qualsevol relliscada crea discriminacions i discriminats que, a la seva vegada, exigeixen una reparació amb l’obtenció d’un dret que realment no pertoca.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Sobre la vida i mort d’un company
Sobre la vida i mort d’un company
Arrel d’un accident vascular que va sofrir ahir tarda el marit d’una companya de feina, m’ha passat per el cap pensar en la dificultat de prendre decisions quan per entremig ens hi juguen la vida dels que estimem.
L’accident fou una embòlia amb diferents aneurismes que van deixar al pacient en un estat molt greu. Els metges van fer i estan fent varies intervencions i sempre diuen que potser aconseguiran salvar la vida però que no saben com quedarà. Potser poca cosa mes que un cor que batega.
Per la vida s’han de fer les accions extraordinàries que sapiguem fer, tantes com calguin, però davant el dubte de com pot acabar tot plegat, les decisions es fan molt més difícils. Si sabéssim que el resultat d’unes intervencions deixessin una persona que no s’agradés a si mateixa o que no fos ni capaç d’opinar sobre això, potser ser seria millor deixar que la naturalesa seguís el seu curs sense posar-hi entremig les nostres mans.
Però de fet només en el millor dels cassos podem conèixer probabilísticament quin serà el resultat final, i per poques possibilitats de que quedi “bé” sempre tenim l’esperança de que aquest serà el cas del nostre pròxim.
Imaginem que el dictamen mèdic sigui que en un 20% de probabilitats quedarà tretraplegic amb una consciencia clara, en un 30% tretraplegic amb una consciencia molt disminuïda, en un 40% quedarà sense consciencia i en un 10% morirà en mig de les intervencions que se li han de practicar.
Com reaccionarem davant d’aquest panorama sabent també que més val sentència de metge que de jutge?
No ho he reflexionat massa però a mi em costaria molt decidir-me i segurament diria als metges que tiressin endavant, no sé si confiant en un miracle en el que no creuré gaire o per apartar-me una mica d’una responsabilitat incòmoda.
Em preguntaria segurament que en pensaria l’afectat sobre aquesta decisió. A quin dels quatre grups li agradaria acabar pertanyen?. Si sabés això em seria molt mes fàcil decidir-me.
De fet m’he posat en la seva pell i m’he interrogat de la mateixa manera. A mi em sembla que m’agradaria formar part del 10%, però tampoc n’estic segur?
I vosaltres?
Arrel d’un accident vascular que va sofrir ahir tarda el marit d’una companya de feina, m’ha passat per el cap pensar en la dificultat de prendre decisions quan per entremig ens hi juguen la vida dels que estimem.
L’accident fou una embòlia amb diferents aneurismes que van deixar al pacient en un estat molt greu. Els metges van fer i estan fent varies intervencions i sempre diuen que potser aconseguiran salvar la vida però que no saben com quedarà. Potser poca cosa mes que un cor que batega.
Per la vida s’han de fer les accions extraordinàries que sapiguem fer, tantes com calguin, però davant el dubte de com pot acabar tot plegat, les decisions es fan molt més difícils. Si sabéssim que el resultat d’unes intervencions deixessin una persona que no s’agradés a si mateixa o que no fos ni capaç d’opinar sobre això, potser ser seria millor deixar que la naturalesa seguís el seu curs sense posar-hi entremig les nostres mans.
Però de fet només en el millor dels cassos podem conèixer probabilísticament quin serà el resultat final, i per poques possibilitats de que quedi “bé” sempre tenim l’esperança de que aquest serà el cas del nostre pròxim.
Imaginem que el dictamen mèdic sigui que en un 20% de probabilitats quedarà tretraplegic amb una consciencia clara, en un 30% tretraplegic amb una consciencia molt disminuïda, en un 40% quedarà sense consciencia i en un 10% morirà en mig de les intervencions que se li han de practicar.
Com reaccionarem davant d’aquest panorama sabent també que més val sentència de metge que de jutge?
No ho he reflexionat massa però a mi em costaria molt decidir-me i segurament diria als metges que tiressin endavant, no sé si confiant en un miracle en el que no creuré gaire o per apartar-me una mica d’una responsabilitat incòmoda.
Em preguntaria segurament que en pensaria l’afectat sobre aquesta decisió. A quin dels quatre grups li agradaria acabar pertanyen?. Si sabés això em seria molt mes fàcil decidir-me.
De fet m’he posat en la seva pell i m’he interrogat de la mateixa manera. A mi em sembla que m’agradaria formar part del 10%, però tampoc n’estic segur?
I vosaltres?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)