Come, reza, ama

Come, reza, ama

Ho he escrit en castellà perquè és el títol d’una pel•lícula que no sé pas si la doblaran al català. Segurament que ja la coneixeu per ser una pel•lícula de molta anomenada fins i tot abans de l’ estrena. Potser serà, o és ja, un nyap, però un nyap ben conegut.
No he llegit el llibre que ha inspirat el guió ni he llegit cap ressenya complerta del film, sinó només la propaganda en la que se’ns diu que és l’itinerari d’una dona que vol refer la seva vida.
Però les tres paraules del títol i aquest refer la vida m’han suggerit la meva pròpia història.
L’acció de menjar em porta ràpidament a la idea de créixer. Alimentar-se per desenvolupar i mantenir el cos, per obtenir l’energia necessària per viure, i menjar en sentit figurat per créixer en el coneixement. El cos creix quan som petits i el coneixement hem de procurar incrementar-lo sempre ja que, com més gran sigui, més possibilitats tindrem de comportar-nos com humans. Però menjar en qualsevol dels dos sentits és també un apropar-se a l’entorn, de connectar-hi, d’agafar-ne experiència. I una experiència és alhora coneixement.
Resar és d’alguna manera trobar-se a si mateix. A part d’altres idees que pot abastar aquest verb, resar és plantar-se davant la nostra condició humana, reflexionar-hi, reflexionar sobre el seu significat i sobre el que ens demana. Pregar sempre ens porta a enfrontar-nos al nostre fi darrer. D’on venim, on anem, què hem de fer per ser fidels a aquest fi, què cal fer per ser més humans.
Estic segur que quan prego en aquest sentit que ho estic dient em faig molts embolics: en diferents moments veig diferents fins, diferents maneres d’enfocar els requisits de la naturalesa humana, però una idea que sempre apareix, encara que no de forma exclusiva, és la de la felicitat, la d’estar bé amb tu mateix.
Quan arribo a aquest punt i penso en com haig de comportar-me per ser feliç, sempre arribo a la conclusió de haig d’estimar.
La meva condició humana fa que desitgi seguretat, prosperitat, llibertat, respecte i molts altres atributs que no esmentaré. Encara que tots ells són molt convenients no són pas suficient. Em cal estimar per ser realment feliç, per ser realment i plenament humà.
Estimar em fa sortir de la contingència del tenir per passar a la plenitud del ser: ser lliure, ser respectuós, ser ferm en les meves conviccions.
Estimar és sortir de mi mateix, superar els meus estrets límits per aliar-me, sense fondre’m ni dissoldre’m, amb els que tinc al costat, per fer un món, la meva humanitat, superior a la simple suma del jo i els altres, com succeeix en l’aliatge dels metalls.
Llavors “Come, reza, ama” és certament l’itinerari de refer la meva vida, però és un itinerari sempre en present ja que les tres accions em cal fer-les sempre i contínuament si no em vull quedar aturat, que en el meu llenguatge humà vol dir anar enrere. És un itinerari en l’eternitat si l’entenem com aquell espai de temps en el que no hi ha aquesta dimensió, sinó en el que només hi ha present.
Si veig la pel•lícula m’adonaré que les meves idees són diferents de les que em volen explicar, però sempre és important i enriquidor saber què pensen els altres.
Ah!, per cert, si no està doblada al català procuraré anar a veure-la en versió original. En Bardem potser l’entendré una mica i de la resta de personatges m’hauré de conformar amb els subtítols.

Els periodistes de casa nostra

Els periodistes de casa nostra
El dia del darrer incident mediatic a la Renfe, en el que dos trens varen quedar aturats a les fosques en un túnel i van haver d’actuar el bombers i no se quantes coses més, vaig sentir a RACC1 al vespre, cap a les 10 de la nit, una entrevista que li feien al Sr. Victor Mora, algú molt important en l’àmbit de la Protecció civil, em sembla. De fet era en una tertúlia.
Resulta que aquest Sr. és famós perquè sempre que hi ha un incident en el que convindria que actués està enganxat en el transport públic que fa servir, el tren. Ell viu a Manresa i es desplaça fins el seu lloc de treball en ferrocarril, i en aquesta ocasió quedà atrapat també dintre del túnel.
Un dels tertulians es va atrevir a preguntar-li si, després de les experiències que havia viscut, no havia valorat canviar de mitjà de transport. El to de la seva resposta va canviar evidentment respecte de les anteriors, em va semblar emprenyat per la inoportunitat de la pregunta; va explicar que el tren era el que li anava millor i va exposar dues raons contundents per tancar el tema sense donar peu a possibles discussions: primer va considerar que era una sort que estigués al tren accidentat perquè així va poder ajudar a calmar des de primera línia, i després va assegurar, amb rotunditat que no havia incomplert cap de les seves obligacions.
Els periodistes que estaven al estudi i el conductor del programa van quedar muts. Jo també però per uns motius diferents.
Em vaig imaginar la mateixa escena a Anglaterra o EEUU, on els periodistes son cultes i saben quina és la seva responsabilitat i volen exercir-la, sinó un altre ocuparia rapidament el seu lloc, i ben segur que no s’hauria acabat aquí la conversa.
Respecte de la segona raó eduïda per el Sr. Victor crec que la pregunta natural i necessària que venia a continuació era inquirir sobre quines creu que son les seves obligacions.
Si una obligació seva és està a l’hora al lloc de treball, li havia de recordar que no la va satisfer i que, al tercer incompliment d’aquest requisit amb el corresponent avís de l’empresa, significa, en els països civilitzats, l’acomiadament procedent. En els emergents no cal que tornis a la feina, segurament, a no sé que siguis amic del director. En el món dels funcionaris, diu la genteta del poble ras que no passa res. I en el dels funcionaris de confiança, deu seu un honor i una gran satisfacció arribar quan tothom et pot saludar, fent l’onada de benvinguda quan traspasses el portal.
També hauria pogut dir que la seva responsabilitat es prevenir o evitar que un comboi es pugui quedar al mig d’un túnel a les fosques. Per el que diuen els diaris en això també va fracassar.
Potser la seva obligació consisteix en coordinar les accions de protecció quan es produeix algun incident. Però per això cal estar al peu del canó.
És clar que el periodista podria haver indagat quines son les responsabilitat d’aquest càrrec i donar pistes per opinar sobre el compliment o incompliment de les seves obligacions. I deixar-li explicar quins mecanismes d’actuació hi ha establerts per aquests casos.
Respecte de la primera raó exposada, podrien haver preguntat al director General, o càrrec similar, si considerava adient col•locar un membre de protecció civil a cada unitat de transport públic per actuar des de la primera línia de foc en tot tipus de incident.
Després d’una conversa d’aquest tipus, amb uns periodistes coneixedors del que diuen i perquè ho diuen, l’estimat Sr. Victor se’n hauria adonat, probablement, de que la millor resposta hauria estat dir que lamentava molt no haver estat al seu lloc per dirigir les operacions, però que els que l’havien substituït havien actuat amb total encert i celeritat, i que miraria de trobar la manera d’arribar sempre més al seu lloc de treball a l’hora que li pertoca. Potser agafant un tren que surti més d’hora, com han fet molts, durant molts anys, per assegurar-se d’estar a la feina quan toca.
Podria haver afegit, també, que malgrat deleguis les funcions d’un càrrec en un moment determinat, mai pots delegar les responsabilitats del mateix, per el que ell en persona responia de tot l’operatiu que s’havia posat en marxa.
Per tots aquests motius, m’explicava el meu pare que el gerents de les antigues fabriques i tallers que hi havia al llarg de la costa de casa nostra, vivien en el mateix complex industrial: per està al peu del canó, per si de cas.