Conferència engrescadora
El text que segueix és l’anunci en el Butlletí Digital de Tiana d’una conferència organitzada per Ajuntament:
“Xerrada: ...Y sin embargo, te quiero, a càrrec d'Isabel Holgado, del col•lectiu Al hanan
19 de Novembre de 2010
Et convidem a pensar com les creences entorn a l'amor romàntic i la família influeixen en la violència domèstica contra les dones i són, molt sovint, els principals obstacles per exercir la llibertat de ser i construir relacions justes entre dones i homes. Oberta a tota persona.
S'oferirà un refrigeri.
A càrrec d': Isabel Holgado, del col•lectiu Al hanan
Organitza: Regidoria de Promoció Social”
No sé el que varen dir, però de les mateixes paraules de la presentació ens permeten pensar que l’amor romàntic, aquell en el que cadascú escull la seva parella, es afavoridor de la violència domèstica i un obstacle a les relacions justes entre home i dona.
Per tant, si volem evitar la violència de gènere i aconseguir unes justes relacions, hem de fugir de l’amor romàntic i, conseqüentment, cercar un altre mètode d’aparellament.
Potser és millor, des dels aspectes que comentem, aquell en els que trien son uns tercers, com per exemple els pares? De fet és el que es feia servir al món occidental fa set segles i abans també.
Un altre opció podria ser oblidar-nos de les parelles estables i que els fills siguin un assumpte de l’Estat. No crec que en la conferència expliquessin aquesta solució perquè, de fet, tampoc és nova, i no significa cap pas endavant. Ja la trobem en els pobles més antics si substituïm l’Estat per la tribu o el clan.
Per no allargar-me, m’abstinc de fer comentaris sobre la família, però segur que us els podeu imaginar.
divendres, 26 de novembre del 2010
dimecres, 17 de novembre del 2010
Els sahrauís
Els sahrauís
Estic intrigat per conèixer les raons que inciten al govern espanyol, a alguns partits i a moltes persones a manifestar-se enfurismats per l’ocupació israeliana de territoris que la ONU no els atorga, però callen davant la fraudulenta i violenta ocupació marroquí de la terra dels sahrauís, que tampoc els correspon.
I encara entenc menys que s’esgargamellin amb tota la raó davant de la resposta contundent dels jueus enfront d’atacs terroristes perpetrats fins i tot amb míssils i, en canvi, emmudeixin i combreguin amb la tesi marroquina de que la seva incursió i estada en el campament sahrauí ha estat un acció humanitària i per la pau.
Estic intrigat per conèixer les raons que inciten al govern espanyol, a alguns partits i a moltes persones a manifestar-se enfurismats per l’ocupació israeliana de territoris que la ONU no els atorga, però callen davant la fraudulenta i violenta ocupació marroquí de la terra dels sahrauís, que tampoc els correspon.
I encara entenc menys que s’esgargamellin amb tota la raó davant de la resposta contundent dels jueus enfront d’atacs terroristes perpetrats fins i tot amb míssils i, en canvi, emmudeixin i combreguin amb la tesi marroquina de que la seva incursió i estada en el campament sahrauí ha estat un acció humanitària i per la pau.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Eleccions del 28 de Novembre del 2010
Eleccions del 28 de Novembre del 2010
M’agradaria reflexionar una mica i, ja que ho faig, en veu alta, sobre les properes eleccions. Avui em costa molt saber a qui votar. La propaganda electoral massiva que s’apropa i que no penso escoltar gaire per no dir gens, penso que no m’ajudarà en els meus dubtes. Haig de pensar per mi mateix.
M’explicaré.
Hauré de començar per dir-vos com penso ara políticament, encara que només sigui amb quatre simples característiques, ja que de fet no tinc pas unes doctrines polítiques gaire elaborades i, a més, canviants poc o molt en el temps.
Per un primer costat em sento profundament català. M’estimo la terra i les persones que m’han acollit, la història d’aquestes persones, la tradició, la seva llengua, el seu tarannà. En resum, podria dir que la meva “pàtria”, amb els múltiples sentits que pot tenir aquesta paraula, és Catalunya i no pas altre.
Si em pregunteu si estic disposat a donar la vida per la meva “pàtria”, us diria que no. Però també us diria que molt menys la donaria per altres “pàtries”.
Si em pregunteu que pensaria si no hagués nascut aquí, diria que, sense renegar de les meves arrels, sentiria de forma semblant. És a dir, si jo estigués visquem a Irlanda del Nord o Lituània des dels 15 anys, pensaria que la meva pàtria és Irlanda o Lituània, perquè és qui va viable la meva vida i la dels meus fills; es qui vetlla per les meves necessitats i és on tinc el futur i l’esperança d’un demà millor.
Des d’aquest punt de vista de pàtria m’agrada la independència ,perquè aquesta no es altre cosa que la màxima expressió de l’autonomia, virtut primera de tot el que és humà.
La independència no és un status fàcil d’aconseguir sense vessament de sang, sense màrtirs, sense patiment. I aquest no és un preu que ara estigui disposat a pagar.
La independència, per la via pacífica, li cal ser molt treballada i s’ha d’enquadrar avantatjosament en el món geopolític que ens envolta. No és el mateix el desmembrament dels Balcans que trencava un eix de poder configurat al voltant de Sèrbia amb Rússia i França com aliats tradicionals, que aconseguir la de Catalunya en un mapa on, de moment, no és veu ningú important que en pugui treure profit.
Si feu memòria en els fets dels Balcans recordareu que per Bòsnia i Kosovo va caldre guerra cruenta i que els EEUU intervinguessin amb decisió, segurament per la seva voluntat de satisfer a Turquia.
Tampoc és pot presumir un paral•lelisme entre el procés que ha de seguir Catalunya i el que seguiren les repúbliques bàltiques, perquè l’oportunitat històrica que és donà no existeix per el nostre país.
Per tant, més enllà de sentimentalismes poc productius i de il•lusions poc realistes, m’interessa molt la independència, però amb fa l’efecte que serà un camí llarg i difícil, que s’haurà de fer amb molt d’esforç i de seny.
Per un segon costat, vull el millor per els meus fills, la meva família, els meus amics, els seus fills i tots els que vivim a Catalunya. Que vol dir el millor?. Doncs bona educació, bons serveis sanitaris, bons serveis socials, bones pensions, bons sous, progrés,llibertat, motivació per fer les coses ben fetes.
I aquí si que hi ha una cosa segura, al meu entendre: això no serà possible mentre Catalunya no sigui econòmicament autònoma, fins que no deixi d’estar sotmesa a Espanya. Som un poble econòmicament esclavitzat. Tal com sona.
Per copsar amb la intensitat que cal aquesta realitat, ens hem d’imaginar a nosaltres mateixos explicant als pocs immigrants amb feina, que els impostos que paguen no son per casa seva, per els que viuen a la seva piseria, per els que tenen una mica més enllà, sinó per pagar els funcionaris d’Extremadura, per exemple. Ja sé que pot semblar una exageració, però en el fons és així.
No parlaré de balances fiscals, perquè em sembla que no cal. Els que fa temps que vivim aquí ho coneixem tant bé que quasi ho trobem natural, malauradament. Ja passava amb en Franco i abans d’ell, només cal repassar la història.
La idea d’Espanya ha estat sempre una entelèquia que disfressa una explotació evident: els catalans no podien comerciar amb Amèrica perquè aquesta era una empresa castellana. Però si s’havien i s’han de sotmetre als exercits dels conqueridors.
Quan avui veig polítics que s’esforcen en demostrar que una Catalunya independent es viable econòmicament, penso que estan perdent els temps inútilment. El que no és viable es una Espanya independent de Catalunya si vol mantenir el tren de vida que porta ara. Però aquesta realitat actual no durarà sempre. Si tant muneixes la vaca el seu mamellam s’assecarà i el pobre animal haurà de pidolar recursos als espanyols per els seus vedellets.
Per un tercer costat, parlà avui d’esquerres i dretes, com s’hi entesten alguns polítics, ja no té aquell aire romàntic de fa 45 anys. L’essència de les esquerres que resten actualment està ancorada en el fracàs de la dictadura del proletariat i la seva incapacitat manifesta per satisfer les necessitats del poble, per més que l’expurguessin, el domestiquessin, i l’explotessin, i , paradoxalment, està ancorada en la seva capacitat per afavorir les elits en un exercici de corrupció encara avui inimaginable.
Em fa tot l’efecte que els polítics enquadrats en aquestes formacions d’esquerres recorren als topics d’esquerra-dreta per atraure nostàlgics poc informats.
Avui la majoria de formacions polítiques de casa nostra creuen, amb diferencies, en els Drets Humans, en l’anomenada societat del benestar, en la pau, en la igualtat, en la llibertat, la tolerància, el progrés i altres valors semblants que podríem afegir.
Avui les diferències, en contra del que volen fer creure, és donen més en com aconseguir tot això i encara més en els aspectes actitudinals que afavoreixen amb es seves decisions. I no és així perquè els polítics creguin que tot això que defensen sigui el millor èticament,ni el millor per tots (per el país) sinó perquè pensen que son els que els reportaran mes vots.
Així jo em fixo si aposten per l’esforç personal, per l’empenta o més aviat per el conformisme, per la “sopa boba”, per la prohibició, per la festa. Em fixo si aposten per la igualtat d’oportunitats o per la igualtat en les prestacions, dels sous, de les pensions. Si aposten perquè l’Estat sigui el pare de tots, que ens domina i controla, o sigui el garant de la igualtat d’oportunitats i del respecte.
Un cop explicats aquests meus punts de vista, i a la llum dels mateixos, reflexionaré sobre que en penso dels partits que és presenten a les eleccions . Nomes parlaré dels que conec i només posaré de relleu el que em sembla mes important en aquests moments.
Començo per el PP. Reconec que la política econòmica que demana és molt millor que la que fa el govern actual. Però la virulenta espanyolitat de que fa gala, sobretot a fora de Catalunya, ni en somnis en permet votar-los. Si em fixo en la seva actuació a Catalunya, la campanya sobre la immigració és lamentable, no pas perquè no hi hagi un problema real, no pas perquè algunes de les coses que diuen no siguin encertades, sinó sobretot per el to del que diuen. Per prendre uns vots als altres, no poden recórrer a la xenofòbia, al racisme, al costat fosc que tots portem més o menys a dins. Això és terrorisme perquè acabarà en confrontació i violència. M’agradaria que els vots els hi ensenyi el camí correcte, però em fa por que no serà així.
Ciutadans. No els agrada la idea de Catalunya, ni molt menys, Catalunya lliure. Estan descartats per el meu vot.
CDC. Em fa l’efecte que vol la independència econòmica (diguem-li concert), vol clarament el dret a decidir, alguns sectors son “sobiranistes”, les seves idees van molt més per la igualtat d’oportunitats que per la igualtat de prestacions, creuen en la iniciativa i acostumen a actuar amb seny,sense estridències inútils. Però avui tenen un problema molt greu. No són espavilats, i això en les aigües turbulentes que baixaran és molt perillós. Els han enganxat amb les mans al calaix, segons sembla, encara que caldrà demostrar-ho.
En la meva modesta i poc documentada opinió, tots els partits deuen haver posat la mà al calaix, per una raó o altre i amb uns resultats diferents segons la seva ambició. CDC per pagar campanyes electorals i a través de la Fundació del Palau. Esquerra i ICV per satisfer els seus militants mitjançant la seva incorporació a l’Administració. El PSC en benefici també d’alguns militants. Les acumulacions de càrrecs que és donen no son per servir millor al país.
PSC. Per els que no ho sabien, ara poden veure la cara real del PSC. El seu espanyolisme és tant virulent com el del PP. Això era prou conegut del PSOE. Però ja s’ha vist que PSC i PSOE és el mateix. No cal que ho diguin: les votacions en el Parlament espanyol ho manifesten clarament.
En la meva opinió, el PSC ha encapçalat durant vuit anys un govern dolent per Catalunya. Quan va començar amb el primer mandat hi havia sobre la taula política el tema de les balances fiscals que van aconseguir adormir, amb el cant de sirena del nou estatut. Un nou estatut que està servint per retallar drets que ja ningú qüestionava. No és pot obrir la caixa dels trons sinó és té la força de controlar les explosions que és produiran. Els somnis federalistes només estaven al cap de molts pocs, els qual ja han estat descavalcats per l’aparell del partit.
La gestió econòmica ha estat lamentable. Hem acabat emetent deute per pagar sous i ningú sap que farem el proper gener. Cada cop que el conseller Castells feia alguna proposta raonable, era desautoritzat per l’aparell abans de girar full.
D’Horta de Sant Joan i altres afers similars no ens en hem d’oblidar.
Hem fet varies lleis que no porten enlloc i que el Constitucional farà el que vulgui amb elles. Exemple: la llei del cinema i la dels toros.
Per la seva espanyolitat, per l’experiència de la seva gestió, per la incorporació estel•lar del ministre de treball que ha aconseguit tenir la taxa d’atur més alta dels països occidentals, per la negació del dret a decidir, que està compilat com un dels Drets Humans, per formar part d’un partit que encara s’està oposant a la independència de Kosovo, el meu vot no anirà per aquesta formació.
Iniciativa tampoc tindrà el meu vot. Deixant a part la seva gestió en el Govern actual que no val la pena comentar, no estic d’acord amb moltes de les seves maneres de pensar i actuar. Només em referiré a una: no és pot endegar una campanya de “Memòria Històrica” que només es recordi del que va fer la repressió franquista, execrable sens dubte, però desgraciadament altres accions foren igualment lamentables i sagnants.
Esquerra. Per no allargar-me, Esquerra m’ha decebut profundament des de fa 8 anys. Ha mantingut a uns governs espanyolistes, sobretot en la darrera legislatura, a canvi d’unes quantes cadires i algunes fanfarronades que no porten enlloc, com per exemple l’assumpte de les banderes. Els seu dirigents, amb alguna excepció, em semblen de caseta de nines, de forma semblant als de Iniciativa. La seva única estratègia de partit i de govern ha estat mantenir-se en el govern, al preu que sigui. I el preu ha estat Catalunya.
No puc confiar en qui va proclamant la independència amb rotunditat i dona suport a un partit espanyolista que diu que vol mantenir Catalunya dintre d’Espanya a qualsevol preu.
Però es que a més actua amb poc seny: perquè proposa un referèndum com a desideràtum si és evident que en el proper quinquenni segur que es perd o que quedarà il•legitimat per la manca de participació?. Abans d’un referèndum s’ha de treballar molt i això no sé si els agrada gaire fer-ho. I s’ha de treballar en els barris marginals com fa el PP. Feina ingrata si no tens implantació en els mateixos. S’ha de picar molta pedra, i pedra dura.
No puc confiar en qui va dient una cosa i consent i ajuda a que se’n faci un altre.
Em queden Reagrupament i Solidaritat. Pocs i mal avinguts. El domini dels personalismes. El seu objectiu coincideix, a grans trets amb el meu. Però el seu plantejament em sembla simple, encara que se’ls podria donar un vot de confiança al no conèixer com actuen per falta d’experiència real. Però en Laporta té un perdigó al ala, que algú s’ha cuidat de posar-li aprofitant presumptes errors en el Barça. De tota manera, vist sobretot l’apartat del espionatge a directius i candidats, em fa l’efecte que no té el tremp, ni la constància, ni l’habilitat suficient per portar a bon terme el seu objectiu. Reconec, però, que no seria dolent tenir un vigilant de paraula brillant i fàcil en el Parlament, sobretot per la seva possibilitat de presència en els mitjans. En Carretero el conec molt menys i n’he rebut opinions contradictòries.
Si ara passo un moment a plantejar-me les aliances post-electorals, veig molt clara la del PSC amb el PP, com han fet a Euskadi, encara que el marc polític és molt diferent allà que aquí. Aquest és un pacte que sota el paraigües de la governabilitat, faria convergir els nacionalismes espanyols de totes les tendències en una punta de llança que destrossaria Catalunya per molts anys. És un cas molt diferent que el d’Euskadi, ja que aquest té consolidat un model econòmic just, molt ben lligat, va obtenint totes les competències que vol, té una immigració molt més baixa i una sensibilitat molt més baixa al tema de la llengua, que és el darrer bastió que ens queda als catalans.
Per altre costat, si el tripartit suma, es tornarà a reeditar diguin el que diguin. El PSOE explicarà que així tenen controlats els extremistes de ERC, i la història els dona la raó, i Esquerra diran que així fan virar el PSC cap a posicions nacionalistes, argument que la història desmenteix.
Convergència té aliances molt més complicades, em fa l’efecte. El PSC no pot pactar amb CDC perquè els seus diputats a Madrid estaran sempre entre l’espasa i la paret, en aquest lamentable exercici de ser però no ser, de ser catalans, així ho venen a una part dels seus electors, però no defensar ni tant se val els acords del Parlament de casa seva, mestratge en el que excel•leix la Sra. Chacón. A Convergència li costarà pactar amb el PP, encara que a aquests els encantaria, em fa l’efecte, ja que centraria de forma fàctica el seu discurs.
Esquerra i ICV pactaran amb qui sigui amb tal de mantenir una quota de poder, o almenys fer-ho veure als seus partidaris i que els dirigents col•locats puguin continuar vivint de l’Administració. Fora d’ella em sembla que els costarà trobar feina .
Si heu aconseguit llegir tot això, que mèrit i valor no li falta, penso que podeu entendre el dubte que posava al començament: no sé a qui votar.
Concretant. Que no hagi descartat de forma categòrica em queden Convergència i Solidaritat, potser Reagrupament. Hauré de triar entre el que estic mes proper ideològicament i estratègicament en aquest moments, però que no son prou espavilats perquè es deixen enganxar amb les mans a la massa (Convergència), i el que tinc proper com objectiu final però del que no comparteixo la seva estratègia i que crec que tindrà poca incidència en la política real dels propers anys i que es barallaran entre ells dintre de tres dies (Solidaritat/Reagrupament).
He arribat al final.
Almenys, escrivint, he aconseguit aclarir-me una mica les idees.
M’agradaria reflexionar una mica i, ja que ho faig, en veu alta, sobre les properes eleccions. Avui em costa molt saber a qui votar. La propaganda electoral massiva que s’apropa i que no penso escoltar gaire per no dir gens, penso que no m’ajudarà en els meus dubtes. Haig de pensar per mi mateix.
M’explicaré.
Hauré de començar per dir-vos com penso ara políticament, encara que només sigui amb quatre simples característiques, ja que de fet no tinc pas unes doctrines polítiques gaire elaborades i, a més, canviants poc o molt en el temps.
Per un primer costat em sento profundament català. M’estimo la terra i les persones que m’han acollit, la història d’aquestes persones, la tradició, la seva llengua, el seu tarannà. En resum, podria dir que la meva “pàtria”, amb els múltiples sentits que pot tenir aquesta paraula, és Catalunya i no pas altre.
Si em pregunteu si estic disposat a donar la vida per la meva “pàtria”, us diria que no. Però també us diria que molt menys la donaria per altres “pàtries”.
Si em pregunteu que pensaria si no hagués nascut aquí, diria que, sense renegar de les meves arrels, sentiria de forma semblant. És a dir, si jo estigués visquem a Irlanda del Nord o Lituània des dels 15 anys, pensaria que la meva pàtria és Irlanda o Lituània, perquè és qui va viable la meva vida i la dels meus fills; es qui vetlla per les meves necessitats i és on tinc el futur i l’esperança d’un demà millor.
Des d’aquest punt de vista de pàtria m’agrada la independència ,perquè aquesta no es altre cosa que la màxima expressió de l’autonomia, virtut primera de tot el que és humà.
La independència no és un status fàcil d’aconseguir sense vessament de sang, sense màrtirs, sense patiment. I aquest no és un preu que ara estigui disposat a pagar.
La independència, per la via pacífica, li cal ser molt treballada i s’ha d’enquadrar avantatjosament en el món geopolític que ens envolta. No és el mateix el desmembrament dels Balcans que trencava un eix de poder configurat al voltant de Sèrbia amb Rússia i França com aliats tradicionals, que aconseguir la de Catalunya en un mapa on, de moment, no és veu ningú important que en pugui treure profit.
Si feu memòria en els fets dels Balcans recordareu que per Bòsnia i Kosovo va caldre guerra cruenta i que els EEUU intervinguessin amb decisió, segurament per la seva voluntat de satisfer a Turquia.
Tampoc és pot presumir un paral•lelisme entre el procés que ha de seguir Catalunya i el que seguiren les repúbliques bàltiques, perquè l’oportunitat històrica que és donà no existeix per el nostre país.
Per tant, més enllà de sentimentalismes poc productius i de il•lusions poc realistes, m’interessa molt la independència, però amb fa l’efecte que serà un camí llarg i difícil, que s’haurà de fer amb molt d’esforç i de seny.
Per un segon costat, vull el millor per els meus fills, la meva família, els meus amics, els seus fills i tots els que vivim a Catalunya. Que vol dir el millor?. Doncs bona educació, bons serveis sanitaris, bons serveis socials, bones pensions, bons sous, progrés,llibertat, motivació per fer les coses ben fetes.
I aquí si que hi ha una cosa segura, al meu entendre: això no serà possible mentre Catalunya no sigui econòmicament autònoma, fins que no deixi d’estar sotmesa a Espanya. Som un poble econòmicament esclavitzat. Tal com sona.
Per copsar amb la intensitat que cal aquesta realitat, ens hem d’imaginar a nosaltres mateixos explicant als pocs immigrants amb feina, que els impostos que paguen no son per casa seva, per els que viuen a la seva piseria, per els que tenen una mica més enllà, sinó per pagar els funcionaris d’Extremadura, per exemple. Ja sé que pot semblar una exageració, però en el fons és així.
No parlaré de balances fiscals, perquè em sembla que no cal. Els que fa temps que vivim aquí ho coneixem tant bé que quasi ho trobem natural, malauradament. Ja passava amb en Franco i abans d’ell, només cal repassar la història.
La idea d’Espanya ha estat sempre una entelèquia que disfressa una explotació evident: els catalans no podien comerciar amb Amèrica perquè aquesta era una empresa castellana. Però si s’havien i s’han de sotmetre als exercits dels conqueridors.
Quan avui veig polítics que s’esforcen en demostrar que una Catalunya independent es viable econòmicament, penso que estan perdent els temps inútilment. El que no és viable es una Espanya independent de Catalunya si vol mantenir el tren de vida que porta ara. Però aquesta realitat actual no durarà sempre. Si tant muneixes la vaca el seu mamellam s’assecarà i el pobre animal haurà de pidolar recursos als espanyols per els seus vedellets.
Per un tercer costat, parlà avui d’esquerres i dretes, com s’hi entesten alguns polítics, ja no té aquell aire romàntic de fa 45 anys. L’essència de les esquerres que resten actualment està ancorada en el fracàs de la dictadura del proletariat i la seva incapacitat manifesta per satisfer les necessitats del poble, per més que l’expurguessin, el domestiquessin, i l’explotessin, i , paradoxalment, està ancorada en la seva capacitat per afavorir les elits en un exercici de corrupció encara avui inimaginable.
Em fa tot l’efecte que els polítics enquadrats en aquestes formacions d’esquerres recorren als topics d’esquerra-dreta per atraure nostàlgics poc informats.
Avui la majoria de formacions polítiques de casa nostra creuen, amb diferencies, en els Drets Humans, en l’anomenada societat del benestar, en la pau, en la igualtat, en la llibertat, la tolerància, el progrés i altres valors semblants que podríem afegir.
Avui les diferències, en contra del que volen fer creure, és donen més en com aconseguir tot això i encara més en els aspectes actitudinals que afavoreixen amb es seves decisions. I no és així perquè els polítics creguin que tot això que defensen sigui el millor èticament,ni el millor per tots (per el país) sinó perquè pensen que son els que els reportaran mes vots.
Així jo em fixo si aposten per l’esforç personal, per l’empenta o més aviat per el conformisme, per la “sopa boba”, per la prohibició, per la festa. Em fixo si aposten per la igualtat d’oportunitats o per la igualtat en les prestacions, dels sous, de les pensions. Si aposten perquè l’Estat sigui el pare de tots, que ens domina i controla, o sigui el garant de la igualtat d’oportunitats i del respecte.
Un cop explicats aquests meus punts de vista, i a la llum dels mateixos, reflexionaré sobre que en penso dels partits que és presenten a les eleccions . Nomes parlaré dels que conec i només posaré de relleu el que em sembla mes important en aquests moments.
Començo per el PP. Reconec que la política econòmica que demana és molt millor que la que fa el govern actual. Però la virulenta espanyolitat de que fa gala, sobretot a fora de Catalunya, ni en somnis en permet votar-los. Si em fixo en la seva actuació a Catalunya, la campanya sobre la immigració és lamentable, no pas perquè no hi hagi un problema real, no pas perquè algunes de les coses que diuen no siguin encertades, sinó sobretot per el to del que diuen. Per prendre uns vots als altres, no poden recórrer a la xenofòbia, al racisme, al costat fosc que tots portem més o menys a dins. Això és terrorisme perquè acabarà en confrontació i violència. M’agradaria que els vots els hi ensenyi el camí correcte, però em fa por que no serà així.
Ciutadans. No els agrada la idea de Catalunya, ni molt menys, Catalunya lliure. Estan descartats per el meu vot.
CDC. Em fa l’efecte que vol la independència econòmica (diguem-li concert), vol clarament el dret a decidir, alguns sectors son “sobiranistes”, les seves idees van molt més per la igualtat d’oportunitats que per la igualtat de prestacions, creuen en la iniciativa i acostumen a actuar amb seny,sense estridències inútils. Però avui tenen un problema molt greu. No són espavilats, i això en les aigües turbulentes que baixaran és molt perillós. Els han enganxat amb les mans al calaix, segons sembla, encara que caldrà demostrar-ho.
En la meva modesta i poc documentada opinió, tots els partits deuen haver posat la mà al calaix, per una raó o altre i amb uns resultats diferents segons la seva ambició. CDC per pagar campanyes electorals i a través de la Fundació del Palau. Esquerra i ICV per satisfer els seus militants mitjançant la seva incorporació a l’Administració. El PSC en benefici també d’alguns militants. Les acumulacions de càrrecs que és donen no son per servir millor al país.
PSC. Per els que no ho sabien, ara poden veure la cara real del PSC. El seu espanyolisme és tant virulent com el del PP. Això era prou conegut del PSOE. Però ja s’ha vist que PSC i PSOE és el mateix. No cal que ho diguin: les votacions en el Parlament espanyol ho manifesten clarament.
En la meva opinió, el PSC ha encapçalat durant vuit anys un govern dolent per Catalunya. Quan va començar amb el primer mandat hi havia sobre la taula política el tema de les balances fiscals que van aconseguir adormir, amb el cant de sirena del nou estatut. Un nou estatut que està servint per retallar drets que ja ningú qüestionava. No és pot obrir la caixa dels trons sinó és té la força de controlar les explosions que és produiran. Els somnis federalistes només estaven al cap de molts pocs, els qual ja han estat descavalcats per l’aparell del partit.
La gestió econòmica ha estat lamentable. Hem acabat emetent deute per pagar sous i ningú sap que farem el proper gener. Cada cop que el conseller Castells feia alguna proposta raonable, era desautoritzat per l’aparell abans de girar full.
D’Horta de Sant Joan i altres afers similars no ens en hem d’oblidar.
Hem fet varies lleis que no porten enlloc i que el Constitucional farà el que vulgui amb elles. Exemple: la llei del cinema i la dels toros.
Per la seva espanyolitat, per l’experiència de la seva gestió, per la incorporació estel•lar del ministre de treball que ha aconseguit tenir la taxa d’atur més alta dels països occidentals, per la negació del dret a decidir, que està compilat com un dels Drets Humans, per formar part d’un partit que encara s’està oposant a la independència de Kosovo, el meu vot no anirà per aquesta formació.
Iniciativa tampoc tindrà el meu vot. Deixant a part la seva gestió en el Govern actual que no val la pena comentar, no estic d’acord amb moltes de les seves maneres de pensar i actuar. Només em referiré a una: no és pot endegar una campanya de “Memòria Històrica” que només es recordi del que va fer la repressió franquista, execrable sens dubte, però desgraciadament altres accions foren igualment lamentables i sagnants.
Esquerra. Per no allargar-me, Esquerra m’ha decebut profundament des de fa 8 anys. Ha mantingut a uns governs espanyolistes, sobretot en la darrera legislatura, a canvi d’unes quantes cadires i algunes fanfarronades que no porten enlloc, com per exemple l’assumpte de les banderes. Els seu dirigents, amb alguna excepció, em semblen de caseta de nines, de forma semblant als de Iniciativa. La seva única estratègia de partit i de govern ha estat mantenir-se en el govern, al preu que sigui. I el preu ha estat Catalunya.
No puc confiar en qui va proclamant la independència amb rotunditat i dona suport a un partit espanyolista que diu que vol mantenir Catalunya dintre d’Espanya a qualsevol preu.
Però es que a més actua amb poc seny: perquè proposa un referèndum com a desideràtum si és evident que en el proper quinquenni segur que es perd o que quedarà il•legitimat per la manca de participació?. Abans d’un referèndum s’ha de treballar molt i això no sé si els agrada gaire fer-ho. I s’ha de treballar en els barris marginals com fa el PP. Feina ingrata si no tens implantació en els mateixos. S’ha de picar molta pedra, i pedra dura.
No puc confiar en qui va dient una cosa i consent i ajuda a que se’n faci un altre.
Em queden Reagrupament i Solidaritat. Pocs i mal avinguts. El domini dels personalismes. El seu objectiu coincideix, a grans trets amb el meu. Però el seu plantejament em sembla simple, encara que se’ls podria donar un vot de confiança al no conèixer com actuen per falta d’experiència real. Però en Laporta té un perdigó al ala, que algú s’ha cuidat de posar-li aprofitant presumptes errors en el Barça. De tota manera, vist sobretot l’apartat del espionatge a directius i candidats, em fa l’efecte que no té el tremp, ni la constància, ni l’habilitat suficient per portar a bon terme el seu objectiu. Reconec, però, que no seria dolent tenir un vigilant de paraula brillant i fàcil en el Parlament, sobretot per la seva possibilitat de presència en els mitjans. En Carretero el conec molt menys i n’he rebut opinions contradictòries.
Si ara passo un moment a plantejar-me les aliances post-electorals, veig molt clara la del PSC amb el PP, com han fet a Euskadi, encara que el marc polític és molt diferent allà que aquí. Aquest és un pacte que sota el paraigües de la governabilitat, faria convergir els nacionalismes espanyols de totes les tendències en una punta de llança que destrossaria Catalunya per molts anys. És un cas molt diferent que el d’Euskadi, ja que aquest té consolidat un model econòmic just, molt ben lligat, va obtenint totes les competències que vol, té una immigració molt més baixa i una sensibilitat molt més baixa al tema de la llengua, que és el darrer bastió que ens queda als catalans.
Per altre costat, si el tripartit suma, es tornarà a reeditar diguin el que diguin. El PSOE explicarà que així tenen controlats els extremistes de ERC, i la història els dona la raó, i Esquerra diran que així fan virar el PSC cap a posicions nacionalistes, argument que la història desmenteix.
Convergència té aliances molt més complicades, em fa l’efecte. El PSC no pot pactar amb CDC perquè els seus diputats a Madrid estaran sempre entre l’espasa i la paret, en aquest lamentable exercici de ser però no ser, de ser catalans, així ho venen a una part dels seus electors, però no defensar ni tant se val els acords del Parlament de casa seva, mestratge en el que excel•leix la Sra. Chacón. A Convergència li costarà pactar amb el PP, encara que a aquests els encantaria, em fa l’efecte, ja que centraria de forma fàctica el seu discurs.
Esquerra i ICV pactaran amb qui sigui amb tal de mantenir una quota de poder, o almenys fer-ho veure als seus partidaris i que els dirigents col•locats puguin continuar vivint de l’Administració. Fora d’ella em sembla que els costarà trobar feina .
Si heu aconseguit llegir tot això, que mèrit i valor no li falta, penso que podeu entendre el dubte que posava al començament: no sé a qui votar.
Concretant. Que no hagi descartat de forma categòrica em queden Convergència i Solidaritat, potser Reagrupament. Hauré de triar entre el que estic mes proper ideològicament i estratègicament en aquest moments, però que no son prou espavilats perquè es deixen enganxar amb les mans a la massa (Convergència), i el que tinc proper com objectiu final però del que no comparteixo la seva estratègia i que crec que tindrà poca incidència en la política real dels propers anys i que es barallaran entre ells dintre de tres dies (Solidaritat/Reagrupament).
He arribat al final.
Almenys, escrivint, he aconseguit aclarir-me una mica les idees.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Reis
Reis
Els seus ditets, amb delit, provaven de desfer el nus del cordill que empresonava la suggerent capsa, embolicada amb un vistós paper de coloraines, que la seva mirada innocent però especialment incisiva en aquells moments, intentava inútilment traspassar per veure si amagava el regal desitjat.
Com més grossos i rodons se li feien els ulls, oberts de bat a bat, com més brillants i lluents se li tornaven per les llàgrimes reprimides que els humitejaven, amb més ímpetu clavava les diminutes ungles en l’embolic de fils que li barrava el pas. Era com si la cara se li empetitís i el cos també, perquè la mirada anava adquirint més protagonisme. Amb la cadència del compassat tic-tac del rellotge de paret que sentia darrere seu, li anava creixent acceleradament el desig i li decreixia, a la vegada, la traça, tremolant-li cada cop més perceptiblement les mans, que no semblava pas suficient per superar l’escull que tenia davant.
Agafant-lo per la cintura, la mare li somreia dolçament i amb complicitat, delatant que coneixia bé el que passava pel cap i el cor d’en Xavier: -Serà el que més desitjo?- i també, al mateix temps, el somrís suggeria que ho tenia tot previst: el nus que havia fet era certament impossible però la seva ma lliure amagava unes tisores de punta rodona, que va donar al seu fill abans que la situació esdevingués més angoixant que expectant.
Com Alexandre amb l’espasa, en Xavier tallà el fil que el separava de la possible felicitat completa i, mentre se li enrojolaven les galtes intensament, estripà el paper amb gest delerós per trobar-se amb el tren elèctric que tant havia somiat.
Dues llàgrimes li lliscaven suaument pels pòmuls, tot veient-se muntant les vies, enganxant els vagons a la màquina i prement el botó que faria donar voltes i més voltes a l’enginy, fins que el cor li digués prou. No sentia pas el crit de tota la família: -què bonic que és!-; semblava sord i cec al que l’envoltava. Només veia nítidament el tren que un dia el portaria lluny, molt lluny, per conèixer món i gent. Ara en tenia la promesa palpable a les seves mans, per somiar amb els ulls ben oberts paisatges i aventures impossibles.
Els seus ditets, amb delit, provaven de desfer el nus del cordill que empresonava la suggerent capsa, embolicada amb un vistós paper de coloraines, que la seva mirada innocent però especialment incisiva en aquells moments, intentava inútilment traspassar per veure si amagava el regal desitjat.
Com més grossos i rodons se li feien els ulls, oberts de bat a bat, com més brillants i lluents se li tornaven per les llàgrimes reprimides que els humitejaven, amb més ímpetu clavava les diminutes ungles en l’embolic de fils que li barrava el pas. Era com si la cara se li empetitís i el cos també, perquè la mirada anava adquirint més protagonisme. Amb la cadència del compassat tic-tac del rellotge de paret que sentia darrere seu, li anava creixent acceleradament el desig i li decreixia, a la vegada, la traça, tremolant-li cada cop més perceptiblement les mans, que no semblava pas suficient per superar l’escull que tenia davant.
Agafant-lo per la cintura, la mare li somreia dolçament i amb complicitat, delatant que coneixia bé el que passava pel cap i el cor d’en Xavier: -Serà el que més desitjo?- i també, al mateix temps, el somrís suggeria que ho tenia tot previst: el nus que havia fet era certament impossible però la seva ma lliure amagava unes tisores de punta rodona, que va donar al seu fill abans que la situació esdevingués més angoixant que expectant.
Com Alexandre amb l’espasa, en Xavier tallà el fil que el separava de la possible felicitat completa i, mentre se li enrojolaven les galtes intensament, estripà el paper amb gest delerós per trobar-se amb el tren elèctric que tant havia somiat.
Dues llàgrimes li lliscaven suaument pels pòmuls, tot veient-se muntant les vies, enganxant els vagons a la màquina i prement el botó que faria donar voltes i més voltes a l’enginy, fins que el cor li digués prou. No sentia pas el crit de tota la família: -què bonic que és!-; semblava sord i cec al que l’envoltava. Només veia nítidament el tren que un dia el portaria lluny, molt lluny, per conèixer món i gent. Ara en tenia la promesa palpable a les seves mans, per somiar amb els ulls ben oberts paisatges i aventures impossibles.
dimarts, 21 de setembre del 2010
Come, reza, ama
Come, reza, ama
Ho he escrit en castellà perquè és el títol d’una pel•lícula que no sé pas si la doblaran al català. Segurament que ja la coneixeu per ser una pel•lícula de molta anomenada fins i tot abans de l’ estrena. Potser serà, o és ja, un nyap, però un nyap ben conegut.
No he llegit el llibre que ha inspirat el guió ni he llegit cap ressenya complerta del film, sinó només la propaganda en la que se’ns diu que és l’itinerari d’una dona que vol refer la seva vida.
Però les tres paraules del títol i aquest refer la vida m’han suggerit la meva pròpia història.
L’acció de menjar em porta ràpidament a la idea de créixer. Alimentar-se per desenvolupar i mantenir el cos, per obtenir l’energia necessària per viure, i menjar en sentit figurat per créixer en el coneixement. El cos creix quan som petits i el coneixement hem de procurar incrementar-lo sempre ja que, com més gran sigui, més possibilitats tindrem de comportar-nos com humans. Però menjar en qualsevol dels dos sentits és també un apropar-se a l’entorn, de connectar-hi, d’agafar-ne experiència. I una experiència és alhora coneixement.
Resar és d’alguna manera trobar-se a si mateix. A part d’altres idees que pot abastar aquest verb, resar és plantar-se davant la nostra condició humana, reflexionar-hi, reflexionar sobre el seu significat i sobre el que ens demana. Pregar sempre ens porta a enfrontar-nos al nostre fi darrer. D’on venim, on anem, què hem de fer per ser fidels a aquest fi, què cal fer per ser més humans.
Estic segur que quan prego en aquest sentit que ho estic dient em faig molts embolics: en diferents moments veig diferents fins, diferents maneres d’enfocar els requisits de la naturalesa humana, però una idea que sempre apareix, encara que no de forma exclusiva, és la de la felicitat, la d’estar bé amb tu mateix.
Quan arribo a aquest punt i penso en com haig de comportar-me per ser feliç, sempre arribo a la conclusió de haig d’estimar.
La meva condició humana fa que desitgi seguretat, prosperitat, llibertat, respecte i molts altres atributs que no esmentaré. Encara que tots ells són molt convenients no són pas suficient. Em cal estimar per ser realment feliç, per ser realment i plenament humà.
Estimar em fa sortir de la contingència del tenir per passar a la plenitud del ser: ser lliure, ser respectuós, ser ferm en les meves conviccions.
Estimar és sortir de mi mateix, superar els meus estrets límits per aliar-me, sense fondre’m ni dissoldre’m, amb els que tinc al costat, per fer un món, la meva humanitat, superior a la simple suma del jo i els altres, com succeeix en l’aliatge dels metalls.
Llavors “Come, reza, ama” és certament l’itinerari de refer la meva vida, però és un itinerari sempre en present ja que les tres accions em cal fer-les sempre i contínuament si no em vull quedar aturat, que en el meu llenguatge humà vol dir anar enrere. És un itinerari en l’eternitat si l’entenem com aquell espai de temps en el que no hi ha aquesta dimensió, sinó en el que només hi ha present.
Si veig la pel•lícula m’adonaré que les meves idees són diferents de les que em volen explicar, però sempre és important i enriquidor saber què pensen els altres.
Ah!, per cert, si no està doblada al català procuraré anar a veure-la en versió original. En Bardem potser l’entendré una mica i de la resta de personatges m’hauré de conformar amb els subtítols.
Ho he escrit en castellà perquè és el títol d’una pel•lícula que no sé pas si la doblaran al català. Segurament que ja la coneixeu per ser una pel•lícula de molta anomenada fins i tot abans de l’ estrena. Potser serà, o és ja, un nyap, però un nyap ben conegut.
No he llegit el llibre que ha inspirat el guió ni he llegit cap ressenya complerta del film, sinó només la propaganda en la que se’ns diu que és l’itinerari d’una dona que vol refer la seva vida.
Però les tres paraules del títol i aquest refer la vida m’han suggerit la meva pròpia història.
L’acció de menjar em porta ràpidament a la idea de créixer. Alimentar-se per desenvolupar i mantenir el cos, per obtenir l’energia necessària per viure, i menjar en sentit figurat per créixer en el coneixement. El cos creix quan som petits i el coneixement hem de procurar incrementar-lo sempre ja que, com més gran sigui, més possibilitats tindrem de comportar-nos com humans. Però menjar en qualsevol dels dos sentits és també un apropar-se a l’entorn, de connectar-hi, d’agafar-ne experiència. I una experiència és alhora coneixement.
Resar és d’alguna manera trobar-se a si mateix. A part d’altres idees que pot abastar aquest verb, resar és plantar-se davant la nostra condició humana, reflexionar-hi, reflexionar sobre el seu significat i sobre el que ens demana. Pregar sempre ens porta a enfrontar-nos al nostre fi darrer. D’on venim, on anem, què hem de fer per ser fidels a aquest fi, què cal fer per ser més humans.
Estic segur que quan prego en aquest sentit que ho estic dient em faig molts embolics: en diferents moments veig diferents fins, diferents maneres d’enfocar els requisits de la naturalesa humana, però una idea que sempre apareix, encara que no de forma exclusiva, és la de la felicitat, la d’estar bé amb tu mateix.
Quan arribo a aquest punt i penso en com haig de comportar-me per ser feliç, sempre arribo a la conclusió de haig d’estimar.
La meva condició humana fa que desitgi seguretat, prosperitat, llibertat, respecte i molts altres atributs que no esmentaré. Encara que tots ells són molt convenients no són pas suficient. Em cal estimar per ser realment feliç, per ser realment i plenament humà.
Estimar em fa sortir de la contingència del tenir per passar a la plenitud del ser: ser lliure, ser respectuós, ser ferm en les meves conviccions.
Estimar és sortir de mi mateix, superar els meus estrets límits per aliar-me, sense fondre’m ni dissoldre’m, amb els que tinc al costat, per fer un món, la meva humanitat, superior a la simple suma del jo i els altres, com succeeix en l’aliatge dels metalls.
Llavors “Come, reza, ama” és certament l’itinerari de refer la meva vida, però és un itinerari sempre en present ja que les tres accions em cal fer-les sempre i contínuament si no em vull quedar aturat, que en el meu llenguatge humà vol dir anar enrere. És un itinerari en l’eternitat si l’entenem com aquell espai de temps en el que no hi ha aquesta dimensió, sinó en el que només hi ha present.
Si veig la pel•lícula m’adonaré que les meves idees són diferents de les que em volen explicar, però sempre és important i enriquidor saber què pensen els altres.
Ah!, per cert, si no està doblada al català procuraré anar a veure-la en versió original. En Bardem potser l’entendré una mica i de la resta de personatges m’hauré de conformar amb els subtítols.
dilluns, 20 de setembre del 2010
Els periodistes de casa nostra
Els periodistes de casa nostra
El dia del darrer incident mediatic a la Renfe, en el que dos trens varen quedar aturats a les fosques en un túnel i van haver d’actuar el bombers i no se quantes coses més, vaig sentir a RACC1 al vespre, cap a les 10 de la nit, una entrevista que li feien al Sr. Victor Mora, algú molt important en l’àmbit de la Protecció civil, em sembla. De fet era en una tertúlia.
Resulta que aquest Sr. és famós perquè sempre que hi ha un incident en el que convindria que actués està enganxat en el transport públic que fa servir, el tren. Ell viu a Manresa i es desplaça fins el seu lloc de treball en ferrocarril, i en aquesta ocasió quedà atrapat també dintre del túnel.
Un dels tertulians es va atrevir a preguntar-li si, després de les experiències que havia viscut, no havia valorat canviar de mitjà de transport. El to de la seva resposta va canviar evidentment respecte de les anteriors, em va semblar emprenyat per la inoportunitat de la pregunta; va explicar que el tren era el que li anava millor i va exposar dues raons contundents per tancar el tema sense donar peu a possibles discussions: primer va considerar que era una sort que estigués al tren accidentat perquè així va poder ajudar a calmar des de primera línia, i després va assegurar, amb rotunditat que no havia incomplert cap de les seves obligacions.
Els periodistes que estaven al estudi i el conductor del programa van quedar muts. Jo també però per uns motius diferents.
Em vaig imaginar la mateixa escena a Anglaterra o EEUU, on els periodistes son cultes i saben quina és la seva responsabilitat i volen exercir-la, sinó un altre ocuparia rapidament el seu lloc, i ben segur que no s’hauria acabat aquí la conversa.
Respecte de la segona raó eduïda per el Sr. Victor crec que la pregunta natural i necessària que venia a continuació era inquirir sobre quines creu que son les seves obligacions.
Si una obligació seva és està a l’hora al lloc de treball, li havia de recordar que no la va satisfer i que, al tercer incompliment d’aquest requisit amb el corresponent avís de l’empresa, significa, en els països civilitzats, l’acomiadament procedent. En els emergents no cal que tornis a la feina, segurament, a no sé que siguis amic del director. En el món dels funcionaris, diu la genteta del poble ras que no passa res. I en el dels funcionaris de confiança, deu seu un honor i una gran satisfacció arribar quan tothom et pot saludar, fent l’onada de benvinguda quan traspasses el portal.
També hauria pogut dir que la seva responsabilitat es prevenir o evitar que un comboi es pugui quedar al mig d’un túnel a les fosques. Per el que diuen els diaris en això també va fracassar.
Potser la seva obligació consisteix en coordinar les accions de protecció quan es produeix algun incident. Però per això cal estar al peu del canó.
És clar que el periodista podria haver indagat quines son les responsabilitat d’aquest càrrec i donar pistes per opinar sobre el compliment o incompliment de les seves obligacions. I deixar-li explicar quins mecanismes d’actuació hi ha establerts per aquests casos.
Respecte de la primera raó exposada, podrien haver preguntat al director General, o càrrec similar, si considerava adient col•locar un membre de protecció civil a cada unitat de transport públic per actuar des de la primera línia de foc en tot tipus de incident.
Després d’una conversa d’aquest tipus, amb uns periodistes coneixedors del que diuen i perquè ho diuen, l’estimat Sr. Victor se’n hauria adonat, probablement, de que la millor resposta hauria estat dir que lamentava molt no haver estat al seu lloc per dirigir les operacions, però que els que l’havien substituït havien actuat amb total encert i celeritat, i que miraria de trobar la manera d’arribar sempre més al seu lloc de treball a l’hora que li pertoca. Potser agafant un tren que surti més d’hora, com han fet molts, durant molts anys, per assegurar-se d’estar a la feina quan toca.
Podria haver afegit, també, que malgrat deleguis les funcions d’un càrrec en un moment determinat, mai pots delegar les responsabilitats del mateix, per el que ell en persona responia de tot l’operatiu que s’havia posat en marxa.
Per tots aquests motius, m’explicava el meu pare que el gerents de les antigues fabriques i tallers que hi havia al llarg de la costa de casa nostra, vivien en el mateix complex industrial: per està al peu del canó, per si de cas.
El dia del darrer incident mediatic a la Renfe, en el que dos trens varen quedar aturats a les fosques en un túnel i van haver d’actuar el bombers i no se quantes coses més, vaig sentir a RACC1 al vespre, cap a les 10 de la nit, una entrevista que li feien al Sr. Victor Mora, algú molt important en l’àmbit de la Protecció civil, em sembla. De fet era en una tertúlia.
Resulta que aquest Sr. és famós perquè sempre que hi ha un incident en el que convindria que actués està enganxat en el transport públic que fa servir, el tren. Ell viu a Manresa i es desplaça fins el seu lloc de treball en ferrocarril, i en aquesta ocasió quedà atrapat també dintre del túnel.
Un dels tertulians es va atrevir a preguntar-li si, després de les experiències que havia viscut, no havia valorat canviar de mitjà de transport. El to de la seva resposta va canviar evidentment respecte de les anteriors, em va semblar emprenyat per la inoportunitat de la pregunta; va explicar que el tren era el que li anava millor i va exposar dues raons contundents per tancar el tema sense donar peu a possibles discussions: primer va considerar que era una sort que estigués al tren accidentat perquè així va poder ajudar a calmar des de primera línia, i després va assegurar, amb rotunditat que no havia incomplert cap de les seves obligacions.
Els periodistes que estaven al estudi i el conductor del programa van quedar muts. Jo també però per uns motius diferents.
Em vaig imaginar la mateixa escena a Anglaterra o EEUU, on els periodistes son cultes i saben quina és la seva responsabilitat i volen exercir-la, sinó un altre ocuparia rapidament el seu lloc, i ben segur que no s’hauria acabat aquí la conversa.
Respecte de la segona raó eduïda per el Sr. Victor crec que la pregunta natural i necessària que venia a continuació era inquirir sobre quines creu que son les seves obligacions.
Si una obligació seva és està a l’hora al lloc de treball, li havia de recordar que no la va satisfer i que, al tercer incompliment d’aquest requisit amb el corresponent avís de l’empresa, significa, en els països civilitzats, l’acomiadament procedent. En els emergents no cal que tornis a la feina, segurament, a no sé que siguis amic del director. En el món dels funcionaris, diu la genteta del poble ras que no passa res. I en el dels funcionaris de confiança, deu seu un honor i una gran satisfacció arribar quan tothom et pot saludar, fent l’onada de benvinguda quan traspasses el portal.
També hauria pogut dir que la seva responsabilitat es prevenir o evitar que un comboi es pugui quedar al mig d’un túnel a les fosques. Per el que diuen els diaris en això també va fracassar.
Potser la seva obligació consisteix en coordinar les accions de protecció quan es produeix algun incident. Però per això cal estar al peu del canó.
És clar que el periodista podria haver indagat quines son les responsabilitat d’aquest càrrec i donar pistes per opinar sobre el compliment o incompliment de les seves obligacions. I deixar-li explicar quins mecanismes d’actuació hi ha establerts per aquests casos.
Respecte de la primera raó exposada, podrien haver preguntat al director General, o càrrec similar, si considerava adient col•locar un membre de protecció civil a cada unitat de transport públic per actuar des de la primera línia de foc en tot tipus de incident.
Després d’una conversa d’aquest tipus, amb uns periodistes coneixedors del que diuen i perquè ho diuen, l’estimat Sr. Victor se’n hauria adonat, probablement, de que la millor resposta hauria estat dir que lamentava molt no haver estat al seu lloc per dirigir les operacions, però que els que l’havien substituït havien actuat amb total encert i celeritat, i que miraria de trobar la manera d’arribar sempre més al seu lloc de treball a l’hora que li pertoca. Potser agafant un tren que surti més d’hora, com han fet molts, durant molts anys, per assegurar-se d’estar a la feina quan toca.
Podria haver afegit, també, que malgrat deleguis les funcions d’un càrrec en un moment determinat, mai pots delegar les responsabilitats del mateix, per el que ell en persona responia de tot l’operatiu que s’havia posat en marxa.
Per tots aquests motius, m’explicava el meu pare que el gerents de les antigues fabriques i tallers que hi havia al llarg de la costa de casa nostra, vivien en el mateix complex industrial: per està al peu del canó, per si de cas.
dimecres, 28 de juliol del 2010
Enterrament de la Laura
Transcriuré a continuació el que vaig dir en el enterrament de la Laura, el dia 28 de Juliol. Els dos primers paragrafs son molt aproximats i la resta es una part del que està en l'anterior entrada en el blog, amb alguna mdificació, que vaig escriure tot just conèixer el traspàs de la Laura, el dia 26 de Juliol.
"En nom de l’Anna, en Nil, la Cristina i en Xavier us agraeixo per haver-nos volgut acompanyar en aquests moments difícils. La vostra companyia i escalf fa que el dolor sigui més soportable i la tristesa sigui viscuda amb més naturalitat.
Permeteu-me, per acabar, llegint unes paraules que vaig escriure en record de la Laura i que, potser, reflectiran alguns dels sentiments que tenim.
Estimada Laura,
Et podria recordar per l’enteresa amb que has suportat l’esgarrapada cruel de la vida, per com del patiment n’has fet força per seguir endavant, per com del esgotament infiltrat en cada cèl•lula del teu cos has destil•lat amb fèrria voluntat ganes per fer coses. Coses per ajudar a la Sun, com deies. El “Què més puc fer?”, es una cantarella que ressona a les meves orelles i em recordarà sempre el teu esperit de superació.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats que, inhumanament, la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.
Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que té per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, em vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i l’abisme, que injustament es va trencar per el teu costat .
Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet imaginar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara, i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.
Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre més, Laura.
Des del que puc tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que, com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau per besar-te suaument.
La plenitud de la teva vida ha estat amagada despietadament als nostres ulls mortals, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit."
"En nom de l’Anna, en Nil, la Cristina i en Xavier us agraeixo per haver-nos volgut acompanyar en aquests moments difícils. La vostra companyia i escalf fa que el dolor sigui més soportable i la tristesa sigui viscuda amb més naturalitat.
Permeteu-me, per acabar, llegint unes paraules que vaig escriure en record de la Laura i que, potser, reflectiran alguns dels sentiments que tenim.
Estimada Laura,
Et podria recordar per l’enteresa amb que has suportat l’esgarrapada cruel de la vida, per com del patiment n’has fet força per seguir endavant, per com del esgotament infiltrat en cada cèl•lula del teu cos has destil•lat amb fèrria voluntat ganes per fer coses. Coses per ajudar a la Sun, com deies. El “Què més puc fer?”, es una cantarella que ressona a les meves orelles i em recordarà sempre el teu esperit de superació.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats que, inhumanament, la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.
Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que té per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, em vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i l’abisme, que injustament es va trencar per el teu costat .
Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet imaginar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara, i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.
Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre més, Laura.
Des del que puc tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que, com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau per besar-te suaument.
La plenitud de la teva vida ha estat amagada despietadament als nostres ulls mortals, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit."
dimarts, 27 de juliol del 2010
Estimada Laura
Et podria recordar per l’enteresa amb que has suportat l’esgarrapada cruel de les urpes de la vida, per com del patiment n’has fet força per seguir endavant fins avui, per com del esgotament inevitable infiltrat en cada cèl•lula del teu cos has destil•lat amb fèrria voluntat ganes per fer coses. Coses per ajudar a la Sun, com deies. El “Què més puc fer?”, es una cantarella que ressona a les meves orelles i em recordarà sempre el teu esperit de superació. Últimament frisaves per teixir manualment en el teler i et vas sorprendre quan veieres que d’aquella bufanda allargassada que en sortia, se’n podien fer bossetes per penjar-se a l’espatlla.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats i inconvenients que inhumanament la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.
Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que te per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, en vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i el infern, que injustament es va trencar per el teu costat enlloc de fer-ho per el meu, dissortadament, inexplicablement, sense cap raó.
Sé que he fet moltes coses malament en el transcurs dels meus anys, Laura, però ara, especialment, t’haig de demanar perdó, perquè entre altres disbarats, potser no he fet tot el que podia per la teva felicitat aquests darrers trenta sis mesos. Vaja, més que “potser”, és segur que massa sovint no he estat prou amatent a les teves necessitats, és segur que no he estat capaç de trobar la paraula que calia per posar un somriure als teus llavis i una mica més d’alegria al teu cor, és segur que no he comprès ni viscut prou el teu patiment profund. Massa tard m’adono del que podria haver fet i no he fet, m’adono de que el meu insensible egoisme em portava a fixar-me en les mesquines minúcies del meu jo enlloc de la grandesa del teu esforç. Però ara ja no hi soc a temps, si no és per lamentar-me inútilment i per aprendre. Això darrer procuraré fer, com tu evitaves queixar-te inútilment.
Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis perquè jo també en pugui ser. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet pensar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.
Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre, Laura.
Des del que pugui tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau de tant sofriment per besar-te suament.
La plenitud de la teva vida ens ha estat amagada i robada despietadament als nostres ulls mortals de la cara, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats i inconvenients que inhumanament la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.
Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que te per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, en vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i el infern, que injustament es va trencar per el teu costat enlloc de fer-ho per el meu, dissortadament, inexplicablement, sense cap raó.
Sé que he fet moltes coses malament en el transcurs dels meus anys, Laura, però ara, especialment, t’haig de demanar perdó, perquè entre altres disbarats, potser no he fet tot el que podia per la teva felicitat aquests darrers trenta sis mesos. Vaja, més que “potser”, és segur que massa sovint no he estat prou amatent a les teves necessitats, és segur que no he estat capaç de trobar la paraula que calia per posar un somriure als teus llavis i una mica més d’alegria al teu cor, és segur que no he comprès ni viscut prou el teu patiment profund. Massa tard m’adono del que podria haver fet i no he fet, m’adono de que el meu insensible egoisme em portava a fixar-me en les mesquines minúcies del meu jo enlloc de la grandesa del teu esforç. Però ara ja no hi soc a temps, si no és per lamentar-me inútilment i per aprendre. Això darrer procuraré fer, com tu evitaves queixar-te inútilment.
Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis perquè jo també en pugui ser. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet pensar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.
Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre, Laura.
Des del que pugui tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau de tant sofriment per besar-te suament.
La plenitud de la teva vida ens ha estat amagada i robada despietadament als nostres ulls mortals de la cara, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit.
dimarts, 8 de juny del 2010
La reforma laboral (8.6.2010)
La reforma laboral (8.6.2010)
Fa mesos que s’està arrossegant aquest tema sense arribar-se a cap conclusió malgrat tothom, o quasi tothom, sap el que es farà i també el que s’hauria de fer. Ara, a corre-cuita, ara, que Europa i el món ens estan dient, sobretot amb fets, que ens hem de comportar com persones responsables ja que no n’hem estat fins ara, proclamarem algun decret urgent amb el qual tots, fins i tot algun membre del govern, farem veure que estem en desacord per donar a entendre que nosaltres hauríem fet un altre cosa, sense explicar-la, es clar, que potser se’ns veuria el llautó.
No vull parlar però del que serà el decret ni del que hauria de ser a criteri meu, sinó només del procés i, sobretot, dels que intervenen en el mateix.
Hi ha una espècie de mediador, el govern, fent veure que treballa perquè els que anomena agents socials és posin d’acord en quelcom en el que aquest acord és molt difícil per no dir, sent realistes, impossible. De fet diria que el govern deu estar per prendre decisions o per deixar llibertat i que cadascú faci el que vulgui, ras i curt. Però no afegiré desprestigi al executiu que cap falta li fa: li creix per mèrits propis dia a dia, sense caldre que ningú l’ajudi, com a en Pinotxo el nas.
Fixem-nos en els agents socials: sindicats i patronal.
No se sap pas massa bé a qui representen ni uns ni altres. El que si se sap és que tots dos “agents” viuen de la subvenció pública, és a dir, dels nostres impostos assenyadament gestionats per el govern. Així només poden anar limitadament, controladament, contra les idees del govern per aconseguir que els mantingui l’aixeta oberta, i han de fer el paper, el paperot mes aviat, davant de la societat per intentar enganyar-la amb la seva representativitat.
Deixant a part temes de com s’arriba a les cúpules dirigents dels sindicats i de la patronal, quin pes hi juguen els treballadors i els empresaris de les multinacionals, grans empreses, petites empreses, autònoms,...,el que és contra natura és que un representant no sigui pagat directament per els seus representants.
Potser seria més interessant, just i efectiu que es cobressin menys impostos als treballadors i que aquests decidissin si volen sindicats, quins tipus de sindicats volen, amb quins objectius i amb quins mètodes d’actuació.
El mateix o semblant podríem dir dels patrons.
Si comencéssim per aquí crec que a la “taula social” parlarien de productivitat, competitivitat, innovació i formació, de com aconseguir millorar cadascun d’aquest aspectes claus, de com distribuir el benefici o la plusvàlua, si emprem termes marxistes, entre el capital i el treball, perquè els “treballadors que treballen de veritat” puguin pagar-se “drets socials”, els que ara retallen impunement per tothom, el capital pugui innovar i invertir per créixer en productivitat i competitivitat, l’única manera de reduir l’atur i donar il•lusió, esperança i futur a la gent.
Mentrestant el govern és podria dedicar a actuar per mantenir els que quedin fora del mercat de treball, a trobar remeis perquè si puguin incorporar, a cercar mercats exteriors en els que hi tinguin lloc, a millorar les infraestructures, l’educació, i tantes coses més que ens faltaria paper molt abans d’acabar.
Però ara no, ara parlem de que cal fer quan s’acomiada a algú enlloc de tractar sobre que hem de fer per evitar els acomiadaments, parlem amb solemnitat de vaga general, un orgiàstic espectacle per mantenir-nos adormits mentre els llestos de sempre vagin fent el que més convingui per els seus “drets socials”. D’aquests si que en tenen cura amorosa, desplegant un gran esforç per millorar-los i ampliar-los encara que sigui d’amagat, amb una fèrtil imaginació per innovar els mitjans d’aconseguir-los.
Fa mesos que s’està arrossegant aquest tema sense arribar-se a cap conclusió malgrat tothom, o quasi tothom, sap el que es farà i també el que s’hauria de fer. Ara, a corre-cuita, ara, que Europa i el món ens estan dient, sobretot amb fets, que ens hem de comportar com persones responsables ja que no n’hem estat fins ara, proclamarem algun decret urgent amb el qual tots, fins i tot algun membre del govern, farem veure que estem en desacord per donar a entendre que nosaltres hauríem fet un altre cosa, sense explicar-la, es clar, que potser se’ns veuria el llautó.
No vull parlar però del que serà el decret ni del que hauria de ser a criteri meu, sinó només del procés i, sobretot, dels que intervenen en el mateix.
Hi ha una espècie de mediador, el govern, fent veure que treballa perquè els que anomena agents socials és posin d’acord en quelcom en el que aquest acord és molt difícil per no dir, sent realistes, impossible. De fet diria que el govern deu estar per prendre decisions o per deixar llibertat i que cadascú faci el que vulgui, ras i curt. Però no afegiré desprestigi al executiu que cap falta li fa: li creix per mèrits propis dia a dia, sense caldre que ningú l’ajudi, com a en Pinotxo el nas.
Fixem-nos en els agents socials: sindicats i patronal.
No se sap pas massa bé a qui representen ni uns ni altres. El que si se sap és que tots dos “agents” viuen de la subvenció pública, és a dir, dels nostres impostos assenyadament gestionats per el govern. Així només poden anar limitadament, controladament, contra les idees del govern per aconseguir que els mantingui l’aixeta oberta, i han de fer el paper, el paperot mes aviat, davant de la societat per intentar enganyar-la amb la seva representativitat.
Deixant a part temes de com s’arriba a les cúpules dirigents dels sindicats i de la patronal, quin pes hi juguen els treballadors i els empresaris de les multinacionals, grans empreses, petites empreses, autònoms,...,el que és contra natura és que un representant no sigui pagat directament per els seus representants.
Potser seria més interessant, just i efectiu que es cobressin menys impostos als treballadors i que aquests decidissin si volen sindicats, quins tipus de sindicats volen, amb quins objectius i amb quins mètodes d’actuació.
El mateix o semblant podríem dir dels patrons.
Si comencéssim per aquí crec que a la “taula social” parlarien de productivitat, competitivitat, innovació i formació, de com aconseguir millorar cadascun d’aquest aspectes claus, de com distribuir el benefici o la plusvàlua, si emprem termes marxistes, entre el capital i el treball, perquè els “treballadors que treballen de veritat” puguin pagar-se “drets socials”, els que ara retallen impunement per tothom, el capital pugui innovar i invertir per créixer en productivitat i competitivitat, l’única manera de reduir l’atur i donar il•lusió, esperança i futur a la gent.
Mentrestant el govern és podria dedicar a actuar per mantenir els que quedin fora del mercat de treball, a trobar remeis perquè si puguin incorporar, a cercar mercats exteriors en els que hi tinguin lloc, a millorar les infraestructures, l’educació, i tantes coses més que ens faltaria paper molt abans d’acabar.
Però ara no, ara parlem de que cal fer quan s’acomiada a algú enlloc de tractar sobre que hem de fer per evitar els acomiadaments, parlem amb solemnitat de vaga general, un orgiàstic espectacle per mantenir-nos adormits mentre els llestos de sempre vagin fent el que més convingui per els seus “drets socials”. D’aquests si que en tenen cura amorosa, desplegant un gran esforç per millorar-los i ampliar-los encara que sigui d’amagat, amb una fèrtil imaginació per innovar els mitjans d’aconseguir-los.
dissabte, 5 de juny del 2010
Comiat dels companys de la feina
Ara fa la tira de dies que no escric res al blog, no pas, afortunadament, per manca de idees sinó perquè he estat embolicat en mil coses diferents, una de les quals ha estat la meva jubilació parcial, amanida amb molt de vinagre per el decret de la reducció del dèficit o de la retallada de drets. Un dia intentaré explicar en que ha quedat la poda de la jubilació parcial.
En qualsevol cas escriuré ara sobre un tema relacionat amb la mateixa, ja que us voldria transcriure aproximadament les paraules que vaig dir en el sopar de comiat que em prepararen companys de feina i que, després d’un regal magnífic que m’oferiren, vaig haver de pronunciar amb recança per la meva timidesa però amb satisfacció per poder expressar els meus sentiments .
No tenia res preparat per el que podia semblar que improvisava però, de fet, vaig verbalitzar idees que havia rumiat moltes vegades i més aquests darrers dies en que veia propera la fi de la meva vida laboral. La improvisació acostuma a ser fruit d’un treball previ, encara que en aquell moment no és percebi així.
En la part nuclear més o menys vaig venir a dir:
“He tingut molta sort a la vida i també a la vida laboral perquè he gaudit molt treballant.
Al cap de tres anys d’entrar a la Caixa, el 73, vaig guanyar unes oposicions per incorporar-me al departament de Informàtica, sense saber ben bé el que realment faria i el que significava aquesta paraula.
Poc temps després vaig descobrir que la informàtica era una matèria meravellosa en la que a partir d’unes simples instruccions (accions) podies construir un món tan sofisticat, potent i capaç com volguessis.
Per un costat se’m feia realitat el que havia intuït en estudiar matemàtiques, malgrat ser un estudiant mediocre, que a partir d’unes simples regles (unió, intersecció, ....) podia construir un món desconegut fins llavors, no sustentat en cap realitat material tal com ho entenem normalment i, per un altre costat, la informàtica tenia molt de l’art, en el sentit de que a partir de materials o elements molt senzills permet crear un imaginari molt superior a la simple suma dels mateixos, amb l’avantatge de que no calia ni bon gust ni habilitats plàstiques o musicals de les que n’estic completament mancat.
He tingut la sort de poder col•laborar continuadament, amb una petita interrupció, en la construcció d’un món d’aquests: amb dificultats, errors i tensions, però quasi coherent i potent en qualsevol cas, capaç de fer moltes coses diferents.
I a més és un món que el fan els homes amb la seva intel•ligència, creativitat i voluntat, els atributs més cabdals en el procés d’humanització en que estem immersos.
Aquesta activitat m’ha mantingut ocupat 37 anys de la meva vida i probablement ara és un bon moment per deixar pas a altres més capaços per bastir nous móns: és la seva hora.
Degut als llocs que he anat ocupant durant tots aquests anys he hagut de prendre moltes decisions, no sempre a gust de tothom i equivocant-me sovint. Aquest és el preu que has de pagar si decideixes.
També he hagut de decidir sobre persones i segur que també m’he equivocat. Demano excuses als qui hagi pogut perjudicar, i en descàrrec meu goso dir que he procurat actuar sense pensar en el benefici propi sinó en aconseguir el millor per la Institució.
Com deia l’altre dia, l’única virtut que em sé reconèixer, de veritat, és haver sabut estar rodejat de persones més intel•ligents i capaces que jo mateix. I dic haver sabut estar rodejat perquè moltes vegades ni les havia escollit personalment.
Aquestes persones sou tots vosaltres.
El vostre esforç i la vostra dedicació han fet de la Informàtica de la Caixa una de les millors del mercat. Feu-la millorar cada dia, sense treva. Crec que és un deure social que tenim.
Gràcies per la vostra ajuda i el vostre suport al llarg de tots aquests anys.”
En qualsevol cas escriuré ara sobre un tema relacionat amb la mateixa, ja que us voldria transcriure aproximadament les paraules que vaig dir en el sopar de comiat que em prepararen companys de feina i que, després d’un regal magnífic que m’oferiren, vaig haver de pronunciar amb recança per la meva timidesa però amb satisfacció per poder expressar els meus sentiments .
No tenia res preparat per el que podia semblar que improvisava però, de fet, vaig verbalitzar idees que havia rumiat moltes vegades i més aquests darrers dies en que veia propera la fi de la meva vida laboral. La improvisació acostuma a ser fruit d’un treball previ, encara que en aquell moment no és percebi així.
En la part nuclear més o menys vaig venir a dir:
“He tingut molta sort a la vida i també a la vida laboral perquè he gaudit molt treballant.
Al cap de tres anys d’entrar a la Caixa, el 73, vaig guanyar unes oposicions per incorporar-me al departament de Informàtica, sense saber ben bé el que realment faria i el que significava aquesta paraula.
Poc temps després vaig descobrir que la informàtica era una matèria meravellosa en la que a partir d’unes simples instruccions (accions) podies construir un món tan sofisticat, potent i capaç com volguessis.
Per un costat se’m feia realitat el que havia intuït en estudiar matemàtiques, malgrat ser un estudiant mediocre, que a partir d’unes simples regles (unió, intersecció, ....) podia construir un món desconegut fins llavors, no sustentat en cap realitat material tal com ho entenem normalment i, per un altre costat, la informàtica tenia molt de l’art, en el sentit de que a partir de materials o elements molt senzills permet crear un imaginari molt superior a la simple suma dels mateixos, amb l’avantatge de que no calia ni bon gust ni habilitats plàstiques o musicals de les que n’estic completament mancat.
He tingut la sort de poder col•laborar continuadament, amb una petita interrupció, en la construcció d’un món d’aquests: amb dificultats, errors i tensions, però quasi coherent i potent en qualsevol cas, capaç de fer moltes coses diferents.
I a més és un món que el fan els homes amb la seva intel•ligència, creativitat i voluntat, els atributs més cabdals en el procés d’humanització en que estem immersos.
Aquesta activitat m’ha mantingut ocupat 37 anys de la meva vida i probablement ara és un bon moment per deixar pas a altres més capaços per bastir nous móns: és la seva hora.
Degut als llocs que he anat ocupant durant tots aquests anys he hagut de prendre moltes decisions, no sempre a gust de tothom i equivocant-me sovint. Aquest és el preu que has de pagar si decideixes.
També he hagut de decidir sobre persones i segur que també m’he equivocat. Demano excuses als qui hagi pogut perjudicar, i en descàrrec meu goso dir que he procurat actuar sense pensar en el benefici propi sinó en aconseguir el millor per la Institució.
Com deia l’altre dia, l’única virtut que em sé reconèixer, de veritat, és haver sabut estar rodejat de persones més intel•ligents i capaces que jo mateix. I dic haver sabut estar rodejat perquè moltes vegades ni les havia escollit personalment.
Aquestes persones sou tots vosaltres.
El vostre esforç i la vostra dedicació han fet de la Informàtica de la Caixa una de les millors del mercat. Feu-la millorar cada dia, sense treva. Crec que és un deure social que tenim.
Gràcies per la vostra ajuda i el vostre suport al llarg de tots aquests anys.”
dimecres, 31 de març del 2010
Sobre el vel i la burka
Sobre el vel i la burka
De forma mes o menys continuada van sortint noticies i comentaris al voltant d’aquesta indumentària i, mentrestant, estic intentant formar-me un criteri sobre la seva prohibició, tasca que no em resulta gens senzilla. Deixo anar al aire una primera i parcial opinió.
Com moltes coses de la vida hi ha diferents aproximacions possibles a aquesta qüestió, però jo vull ara prescindir de quasi totes, començant per la de la llibertat religiosa, per centrar-me únicament en la de la convivència social que, a parer meu, és la que en principi hauria de desencadenar menys fanatismes.
Fent, a més a més, una reducció positivista, entendré només per convivència social aquell seguit de normes el compliment de les quals permet que, tot i ser molt diferents i amb idees molt dispars, els ciutadans puguem viure junts i en comú en un espai físic públic, ¿avui també espai virtual?, puguem sentir-nos respectats al igual com nosaltres respectem als altres, sentir-nos protegits per la comunitat, sentir-nos lliures d’actuar fins on no lesionem la llibertat dels altres, en una paraula, viure en pau amb els que ens rodegen.
Llavors accepto per un costat, amb convicció, que tothom pugui anar vestit com li sembli, (em queda el problema dels que prefereixen anar desvestits), a dintre i fora de casa seva. Però amb la mateixa convicció no accepto que algú amb la cara tapada, amagant la seva identitat física, em pugui donar una bufetada al mig del carrer i després no ho pugui denunciar en no poder identificar el agressor. En lloc de la bufetada també podria ser un robatori o un assassinat.
Des d’aquest simple punt de vista de la convivència social em sembla que puc acceptar el vel que no tapa la cara però no puc acceptar la burka. Exactament el mateix passa amb el casc de la moto i crec que existeixen regulacions especials que no permeten l’accés a determinats espais públics amb aquest complement posat.
¿I que hauré de fer si algú em digués que el condemno a no sortir de casa perquè la seva consciencia (criteri moral) no li permet sortir-ne sense la cara tapada?.
La primera reacció es dir que ho sento molt, però que em fa sentir indefens creuar-me amb algú que no puc identificar i que em pot fer qualsevol cosa o no fer-la, impunement. Es clar que també em puc trobar amb persones que es disfressen però amb fa l’efecte que hi ha alguna diferència amb el cas que parlem. Aquest anonimat també és produeix en Internet, però podem convenir que és com un joc en el que, certament, també puc fer mal. De fet a la xarxa quan vull fer alguna cosa socialment rellevant haig d’autenticar-me per garantir que soc jo qui actua.
Una possible escapatòria és fer una llei que permeti accedir als espais públics en aquestes condicions sempre i quan vagi acompanyat per un tutor que és responsabilitzi completament, penalment quan calgui, dels actes del tapat. Es a dir, faci el que faci aquest, ha de respondre el “tutor” davant de la llei com si fos ell el que hagués realitzat l’acció.
Un altre possibilitat més alineada amb el món d’avui seria incrustar un xip a canvi del dret de portar burka i procedir al registre exhaustiu de la ubicació d’aquestes persones, amb totes les alertes que calguin quan és perdi el rastre. Dono per suposat que tots els costos d’aquesta mesura l’hauria de sufragar qui la demanés.
Un cop més és veu que els rics tenen certs avantatges.
Un altre dia m’agradaria parlar d’altres visions respecte d’aquest punt, sobretot des de l’esfera íntima de les persones, la económico-social i la religiosa.
De forma mes o menys continuada van sortint noticies i comentaris al voltant d’aquesta indumentària i, mentrestant, estic intentant formar-me un criteri sobre la seva prohibició, tasca que no em resulta gens senzilla. Deixo anar al aire una primera i parcial opinió.
Com moltes coses de la vida hi ha diferents aproximacions possibles a aquesta qüestió, però jo vull ara prescindir de quasi totes, començant per la de la llibertat religiosa, per centrar-me únicament en la de la convivència social que, a parer meu, és la que en principi hauria de desencadenar menys fanatismes.
Fent, a més a més, una reducció positivista, entendré només per convivència social aquell seguit de normes el compliment de les quals permet que, tot i ser molt diferents i amb idees molt dispars, els ciutadans puguem viure junts i en comú en un espai físic públic, ¿avui també espai virtual?, puguem sentir-nos respectats al igual com nosaltres respectem als altres, sentir-nos protegits per la comunitat, sentir-nos lliures d’actuar fins on no lesionem la llibertat dels altres, en una paraula, viure en pau amb els que ens rodegen.
Llavors accepto per un costat, amb convicció, que tothom pugui anar vestit com li sembli, (em queda el problema dels que prefereixen anar desvestits), a dintre i fora de casa seva. Però amb la mateixa convicció no accepto que algú amb la cara tapada, amagant la seva identitat física, em pugui donar una bufetada al mig del carrer i després no ho pugui denunciar en no poder identificar el agressor. En lloc de la bufetada també podria ser un robatori o un assassinat.
Des d’aquest simple punt de vista de la convivència social em sembla que puc acceptar el vel que no tapa la cara però no puc acceptar la burka. Exactament el mateix passa amb el casc de la moto i crec que existeixen regulacions especials que no permeten l’accés a determinats espais públics amb aquest complement posat.
¿I que hauré de fer si algú em digués que el condemno a no sortir de casa perquè la seva consciencia (criteri moral) no li permet sortir-ne sense la cara tapada?.
La primera reacció es dir que ho sento molt, però que em fa sentir indefens creuar-me amb algú que no puc identificar i que em pot fer qualsevol cosa o no fer-la, impunement. Es clar que també em puc trobar amb persones que es disfressen però amb fa l’efecte que hi ha alguna diferència amb el cas que parlem. Aquest anonimat també és produeix en Internet, però podem convenir que és com un joc en el que, certament, també puc fer mal. De fet a la xarxa quan vull fer alguna cosa socialment rellevant haig d’autenticar-me per garantir que soc jo qui actua.
Una possible escapatòria és fer una llei que permeti accedir als espais públics en aquestes condicions sempre i quan vagi acompanyat per un tutor que és responsabilitzi completament, penalment quan calgui, dels actes del tapat. Es a dir, faci el que faci aquest, ha de respondre el “tutor” davant de la llei com si fos ell el que hagués realitzat l’acció.
Un altre possibilitat més alineada amb el món d’avui seria incrustar un xip a canvi del dret de portar burka i procedir al registre exhaustiu de la ubicació d’aquestes persones, amb totes les alertes que calguin quan és perdi el rastre. Dono per suposat que tots els costos d’aquesta mesura l’hauria de sufragar qui la demanés.
Un cop més és veu que els rics tenen certs avantatges.
Un altre dia m’agradaria parlar d’altres visions respecte d’aquest punt, sobretot des de l’esfera íntima de les persones, la económico-social i la religiosa.
dilluns, 29 de març del 2010
Vaga a les Autopistes
Vaga a les Autopistes
Degut a la vaga dels empleats de les autopistes es va produir el fet insòlit de “l’aixecada de barreres”. Durant unes hores la circulació fou gratuïta.
Els usuaris s’han estalviat diners, els treballadors han perdut els sous que no els pagaran i la Companyia, Abertis en aquests cas, perdrà la diferencia entre el que ha deixat de ingressar per peatges i el salari que no haurà d’abonar als treballadors per les hores no treballades.
En un món lliure de veritat, els treballadors demanarien als usuaris de les autopistes una petitíssima aportació que els rescabalés de la part de sou que deixarien de cobrar per anar fent vagues i així aconseguiríem, al•leluia, eliminar els peatges. Com que aquest és un objectiu del Govern de la Generalitat, estic esperant que esperoni als vaguistes a seguir aquest camí, oferint-los l’acció vigilant de les seves forces de seguretat per garantir el lliure exercici del dret de vaga.
Es una estratègia perfecte (win-win com diuen els gurús) si fem entendre a Abertis que ha de cedir per el bé públic, que és un bé principal i superior als altres, sobretot quan públic vol dir a favor meu.
Es clar que tot això tant rodó se’m va complicant al anar escrivint al mateix temps que penso, ja que si els treballadors exerceixen per cobrar, de fet ja no fan vaga sinó que treballen i llavors ... vaja, ja no sé com enfocar-ho. Potser haurien de fer una societat anònima, de la qual en serien els accionistes, que tingués cura d’aquests petits cobraments als usuaris i ells seguissin en vaga, parcial almenys, cobrant menys salaris però, al mateix temps, fent caixa amb els dividends de la seva companyia que, com que ho hem pagat entre tots, podia fer servir les maquinetes aquestes que se’ns mengen la targeta i ens des-mengen números vermells en compte corrent.
Se’m està embolicant molt, massa. Un altre estona ja seguiré: potser estic descobrint un nou model econòmic.
Degut a la vaga dels empleats de les autopistes es va produir el fet insòlit de “l’aixecada de barreres”. Durant unes hores la circulació fou gratuïta.
Els usuaris s’han estalviat diners, els treballadors han perdut els sous que no els pagaran i la Companyia, Abertis en aquests cas, perdrà la diferencia entre el que ha deixat de ingressar per peatges i el salari que no haurà d’abonar als treballadors per les hores no treballades.
En un món lliure de veritat, els treballadors demanarien als usuaris de les autopistes una petitíssima aportació que els rescabalés de la part de sou que deixarien de cobrar per anar fent vagues i així aconseguiríem, al•leluia, eliminar els peatges. Com que aquest és un objectiu del Govern de la Generalitat, estic esperant que esperoni als vaguistes a seguir aquest camí, oferint-los l’acció vigilant de les seves forces de seguretat per garantir el lliure exercici del dret de vaga.
Es una estratègia perfecte (win-win com diuen els gurús) si fem entendre a Abertis que ha de cedir per el bé públic, que és un bé principal i superior als altres, sobretot quan públic vol dir a favor meu.
Es clar que tot això tant rodó se’m va complicant al anar escrivint al mateix temps que penso, ja que si els treballadors exerceixen per cobrar, de fet ja no fan vaga sinó que treballen i llavors ... vaja, ja no sé com enfocar-ho. Potser haurien de fer una societat anònima, de la qual en serien els accionistes, que tingués cura d’aquests petits cobraments als usuaris i ells seguissin en vaga, parcial almenys, cobrant menys salaris però, al mateix temps, fent caixa amb els dividends de la seva companyia que, com que ho hem pagat entre tots, podia fer servir les maquinetes aquestes que se’ns mengen la targeta i ens des-mengen números vermells en compte corrent.
Se’m està embolicant molt, massa. Un altre estona ja seguiré: potser estic descobrint un nou model econòmic.
dimarts, 23 de març del 2010
Problema amb les elèctriques
Problema amb les elèctriques
La meva visió dels problemes amb les elèctriques després de la nevada del 2010 és una mica discordant del que normalment es comenta, però em fa l’efecte que pot enfocar algun angle que fins ara només ha estat tocat de passada. Un petit resum.
El mercat de la electricitat és un mercat molt regulat, amb el que la iniciativa privada te una part de protagonisme però no hem de menysprear el que tenen els poders públics. És un mercat tan regulat com que els preus de venda no son pròpiament lliures i estan per sota del preu de cost del producte perquè l’Estat, els nostres impostos, subvencionen a les empreses al considerar-lo un servei públic. El preu dels renovables o ecològics estan tan subvencionats que el Govern ha hagut de establir quotes ja que les empreses és barallen per fer inversions en ells amb beneficis assegurats.
A canvi del que paguem amb la factura i del que sufraguem amb els impostos, l’estat és reserva i exerceix el dret de regular les condicions de subministrament del servei. Sense ser-ne un expert, ni molt menys, imagino que deu determinar a quins llocs i en quines condicions ha d’arribar l’electricitat, quantes hores al dia, qui en pot produir, qui en pot vendre, i un seguit de coses mes com per exemple quines poden ser les companyies que transporten aquesta energia des dels productors fins els distribuïdors o comercialitzadors, des d’aquests fins a casa dels usuaris i en quines condicions ho han de fer. També determinen com han de ser les instal•lacions de cada casa perquè pugui gaudir d’aquest producte. Suposo que també determina quines requisits han de complir les línees elèctriques, les seves torres, els seus transformadors i tot el seguit d’enginys necessaris que garanteixi un flux continuo d’electrons fins totes les bombetes i electrodomèstics del país.
Com és obvi, aquesta regulació necessita d’una activitat de inspecció, regulada també a la seva vegada, ja que l’Estat no solsament fa la llei sinó que l’ha de fer complir, per la qual activitat ens deuen caldre uns quants inspectors ben qualificats per portar-la a terme. Que devem pagar mitjançant els impostos.
En el cas de la nevada està clar que la corrent ha fallat. Ja que un Conseller i el President, crec, han culpat a les elèctriques del desastre, hem de descartar la justificació de “l’excepcionalitat de la climatologia” de les possibles causes de la crisis del subministrament energètic, que per contra si va servir per justificar l’aturada i el caos de la mobilitat nacional.
Cercant altres possibles causes només ens queden dos hipòtesis per contemplar: o la regulació està mal feta, problema dels nostres diputats, o les companyies la incompleixen.
Ara bé, si les elèctriques incompleixen llavors el nostre servei de inspecció ho hauria d’haver descobert i denunciat, i el govern hauria d’haver actuat.
En resum, si la llei està malament això és responsabilitat del poder legislatiu (els diputats), si la regulació no és compleix és culpa de les elèctriques i responsabilitat del servei de inspecció (poder executiu, govern) que no ha vetllat per els nostre interessos, i si aquest servei ho ha denunciat el responsable deu ser el jutge si la qüestió hagués passat al poder judicial, o del poder executiu que, en qualsevol cas, és el responsable de fer complir la llei.
Probablement per aquests motius i per treure’s de sobre una responsabilitat que la vox populi, incorrectament, els carregava per simpatia amb altres desastres, la conselleria de Interior de la Generalitat s’ha afanyat a dir que la inspecció correspon al conseller d’Economia i, a més, insinuar que no havien vigilat prou perquè la companyia feia servir per les seves construccions material de mala qualitat o en desús en altres línies elèctriques. El President de tots s’ha mantingut hieràtic en aquesta petita disputa interna, ni més ni menys que davant de l’acusació a un subordinat seu de que no defuig les seves obligacions amb greus perjudicis per la població: no sigui que s’embruti les mans al intentar posar ordre a casa seva.
De totes maneres la pregunta important, al meu entendre, és saber si aconseguirem conèixer la veritat, i la resposta assenyada a aquest interrogant és dir que no. Així ens estalviarem de saber si hem de demanar als nostres diputats que regulin millor i que, com a contrapartida, ens preguntin fins a quin nivell “d’excepcionalitat” volem que ens garanteixin el servei (quan més, més car), si és el servei de inspecció que no treballa correctament, si son els jutges que no obliguen als gegants a complir la llei, o si son les companyies que se’n fumen de tot. En aquest cas podríem estalviar-nos tots de pagar les factures com a raonable mesura de pressió.
M’agradaria també saber quin polític serà capaç de plantejar tot això cruament amb voluntat de solucionar l’afer i no simplement per desgastar qualsevol cosa: jo no l’albiro en el horitzó; ni somiant. Si els preguntéssim directament ens dirien que és molt complicat ficar-se en aquests merders, com si per a altres no ho és prou arribar a final de mes, i amb aquesta excusa tiraran terra a sobre fins la propera inundació, nevada, sequera o incendi que la excepcionalitat ens planti davant dels nassos.
Per suposat que tampoc m’atreveixo a preguntar quin periodista serà capaç d’enfrontar un repte tal. La dificultat d’entendre tot l’entramat és massa alt i la facilitat en que pots ser arraconat aconsellen fugir d’estudi i parlar del Barça: sense risc.
La meva visió dels problemes amb les elèctriques després de la nevada del 2010 és una mica discordant del que normalment es comenta, però em fa l’efecte que pot enfocar algun angle que fins ara només ha estat tocat de passada. Un petit resum.
El mercat de la electricitat és un mercat molt regulat, amb el que la iniciativa privada te una part de protagonisme però no hem de menysprear el que tenen els poders públics. És un mercat tan regulat com que els preus de venda no son pròpiament lliures i estan per sota del preu de cost del producte perquè l’Estat, els nostres impostos, subvencionen a les empreses al considerar-lo un servei públic. El preu dels renovables o ecològics estan tan subvencionats que el Govern ha hagut de establir quotes ja que les empreses és barallen per fer inversions en ells amb beneficis assegurats.
A canvi del que paguem amb la factura i del que sufraguem amb els impostos, l’estat és reserva i exerceix el dret de regular les condicions de subministrament del servei. Sense ser-ne un expert, ni molt menys, imagino que deu determinar a quins llocs i en quines condicions ha d’arribar l’electricitat, quantes hores al dia, qui en pot produir, qui en pot vendre, i un seguit de coses mes com per exemple quines poden ser les companyies que transporten aquesta energia des dels productors fins els distribuïdors o comercialitzadors, des d’aquests fins a casa dels usuaris i en quines condicions ho han de fer. També determinen com han de ser les instal•lacions de cada casa perquè pugui gaudir d’aquest producte. Suposo que també determina quines requisits han de complir les línees elèctriques, les seves torres, els seus transformadors i tot el seguit d’enginys necessaris que garanteixi un flux continuo d’electrons fins totes les bombetes i electrodomèstics del país.
Com és obvi, aquesta regulació necessita d’una activitat de inspecció, regulada també a la seva vegada, ja que l’Estat no solsament fa la llei sinó que l’ha de fer complir, per la qual activitat ens deuen caldre uns quants inspectors ben qualificats per portar-la a terme. Que devem pagar mitjançant els impostos.
En el cas de la nevada està clar que la corrent ha fallat. Ja que un Conseller i el President, crec, han culpat a les elèctriques del desastre, hem de descartar la justificació de “l’excepcionalitat de la climatologia” de les possibles causes de la crisis del subministrament energètic, que per contra si va servir per justificar l’aturada i el caos de la mobilitat nacional.
Cercant altres possibles causes només ens queden dos hipòtesis per contemplar: o la regulació està mal feta, problema dels nostres diputats, o les companyies la incompleixen.
Ara bé, si les elèctriques incompleixen llavors el nostre servei de inspecció ho hauria d’haver descobert i denunciat, i el govern hauria d’haver actuat.
En resum, si la llei està malament això és responsabilitat del poder legislatiu (els diputats), si la regulació no és compleix és culpa de les elèctriques i responsabilitat del servei de inspecció (poder executiu, govern) que no ha vetllat per els nostre interessos, i si aquest servei ho ha denunciat el responsable deu ser el jutge si la qüestió hagués passat al poder judicial, o del poder executiu que, en qualsevol cas, és el responsable de fer complir la llei.
Probablement per aquests motius i per treure’s de sobre una responsabilitat que la vox populi, incorrectament, els carregava per simpatia amb altres desastres, la conselleria de Interior de la Generalitat s’ha afanyat a dir que la inspecció correspon al conseller d’Economia i, a més, insinuar que no havien vigilat prou perquè la companyia feia servir per les seves construccions material de mala qualitat o en desús en altres línies elèctriques. El President de tots s’ha mantingut hieràtic en aquesta petita disputa interna, ni més ni menys que davant de l’acusació a un subordinat seu de que no defuig les seves obligacions amb greus perjudicis per la població: no sigui que s’embruti les mans al intentar posar ordre a casa seva.
De totes maneres la pregunta important, al meu entendre, és saber si aconseguirem conèixer la veritat, i la resposta assenyada a aquest interrogant és dir que no. Així ens estalviarem de saber si hem de demanar als nostres diputats que regulin millor i que, com a contrapartida, ens preguntin fins a quin nivell “d’excepcionalitat” volem que ens garanteixin el servei (quan més, més car), si és el servei de inspecció que no treballa correctament, si son els jutges que no obliguen als gegants a complir la llei, o si son les companyies que se’n fumen de tot. En aquest cas podríem estalviar-nos tots de pagar les factures com a raonable mesura de pressió.
M’agradaria també saber quin polític serà capaç de plantejar tot això cruament amb voluntat de solucionar l’afer i no simplement per desgastar qualsevol cosa: jo no l’albiro en el horitzó; ni somiant. Si els preguntéssim directament ens dirien que és molt complicat ficar-se en aquests merders, com si per a altres no ho és prou arribar a final de mes, i amb aquesta excusa tiraran terra a sobre fins la propera inundació, nevada, sequera o incendi que la excepcionalitat ens planti davant dels nassos.
Per suposat que tampoc m’atreveixo a preguntar quin periodista serà capaç d’enfrontar un repte tal. La dificultat d’entendre tot l’entramat és massa alt i la facilitat en que pots ser arraconat aconsellen fugir d’estudi i parlar del Barça: sense risc.
L’escola dels nostres governants
L’escola dels nostres governants
Deixant a banda el que hagin estudiat de jovenets, l’escola dels nostres governants és, fonamentalment, el funcionariat. El funcionariat públic, com administració o educació, i el dels partits. I em fa l’efecte que cada dia és més així.
En la seva carrera laboral no han aprés, perquè no ho han viscut, gaire més que donar cops de colze, parar trampes, aprofitar-se dels altres per escalar posicions, mig mentir, deixar fora de combat amics que de fet son tractats com enemics, enfilar-se al carro del guanyador, ensumar qui tindrà més èxit, murmurar, difamar subreptíciament, passar partes i fer d’espieta, redactar informes que sobretot no comprometin encara que no serveixin, acusar amb poc fonament a compte d’un benefici personal, cridar més que els altres, tirar la pedra i amagar la mà, semblar honest sense ser-ho si et llest, raonar poc si no és per interès propi, aliar-se per escalar posicions, buscar culpables allà on sigui. Saben be que no és pot cometre cap error i que el millor procediment per aconseguir-ho és no fer res. Només moure papers de taula i no ser-hi quan s’hagi de decidir. I aprenen cobrant a actuar així sense risc de que et facin fora, amb l’únic perill de ser arraconar temporalment fins que els teus tornin a enfilar-se a l’onada. Només els que roben i no saben dissimular, o els que roben i s’han creat enemics interns prou importants poden tenir alguns problemes amb els jutges, que moltes vegades s’arreglen “civilitzadament”.
Mai han hagut de crear i afegir valor mitjançant el seu esforç, fer les coses millor que els altres i mes barates i més de pressa per poder sobreviure, convèncer algú de que val la pena que es gasti els SEUS diners amb el que ells ofereixen, donar la volta a problemes insolubles, detectar les necessitats dels altres i com cobrir-les, gestionar persones perquè donin més del que poden donar, dirigir equips, innovar amb el risc d’equivocar-se, decidir perquè sinó altres decidiran per ells i no pas al seu favor, parlar totes les llengües del món, malgrat n’hagis estudiat poques, no pas per fer conferències, sinó per convèncer, pactar, acordar, corregir errors, millorar, planificar: jugar-t’hi el teu futur i el de la teva família. No poder deixar les coses per demà perquè demà ja no tindrà sentit fer-les. Haver de pagar cada més una nòmina. Enfonsar-se i tornar-se a aixecar. Equivocar-se, acceptar-ho, rectificar i seguir.
Malauradament moltes empreses grans, no dic pas grans empreses, s’assemblen cada cop més al model establert per els nostres governants encara que, en general, en les companyies els resultats acostumen a posar les coses al seu lloc i els que actuen només així acaben malament, ja que els beneficis no els responen. Hi ha dues excepcions a aquest darrer principi, un degut a la conjuntura econòmica i un altre al tipus d’empresa, que salven els practicants d’aquest tipus del comportament.
La primera es produeix en èpoques de bombolla econòmica, amb creixements molt grans, per exemple el que hi hagué en les “punto.com”, on els executius van canviant d’empresa sense acabar res: cavalquen sobre les expectatives més que sobre les realitats i els objectius acomplerts, perquè en el mercat hi ha una demanda irracional (sobreescalfada) de directius. També succeeix en sectors on els beneficis són astronòmics i la competència és d’estar per casa, amb el que els resultats sempre son prou bons com per no posar al descobert els mals gestors.
La segona excepció respon al tipus d’empresa que podríem qualificar de semi-pública. Es a dir, empreses molt regulades, on els consells d’administració no representen de fet el capital, sinó a una amalgama de interessos socials i polítics amb uns objectius molt diferents dels d’obtenir uns resultats òptims sempre i quan, aquests beneficis o pèrdues siguin “correctament” justificables.
I amb aquest models de comportament així anem: donant les culpes als altres per què el més important és no equivocar-se. Però avançant molt poc a poc discordantment amb l’esforç que fa la població en el món públic posant en perill les empreses d’aquestes característiques per la seva continuada pèrdua de competitivitat.
Deixant a banda el que hagin estudiat de jovenets, l’escola dels nostres governants és, fonamentalment, el funcionariat. El funcionariat públic, com administració o educació, i el dels partits. I em fa l’efecte que cada dia és més així.
En la seva carrera laboral no han aprés, perquè no ho han viscut, gaire més que donar cops de colze, parar trampes, aprofitar-se dels altres per escalar posicions, mig mentir, deixar fora de combat amics que de fet son tractats com enemics, enfilar-se al carro del guanyador, ensumar qui tindrà més èxit, murmurar, difamar subreptíciament, passar partes i fer d’espieta, redactar informes que sobretot no comprometin encara que no serveixin, acusar amb poc fonament a compte d’un benefici personal, cridar més que els altres, tirar la pedra i amagar la mà, semblar honest sense ser-ho si et llest, raonar poc si no és per interès propi, aliar-se per escalar posicions, buscar culpables allà on sigui. Saben be que no és pot cometre cap error i que el millor procediment per aconseguir-ho és no fer res. Només moure papers de taula i no ser-hi quan s’hagi de decidir. I aprenen cobrant a actuar així sense risc de que et facin fora, amb l’únic perill de ser arraconar temporalment fins que els teus tornin a enfilar-se a l’onada. Només els que roben i no saben dissimular, o els que roben i s’han creat enemics interns prou importants poden tenir alguns problemes amb els jutges, que moltes vegades s’arreglen “civilitzadament”.
Mai han hagut de crear i afegir valor mitjançant el seu esforç, fer les coses millor que els altres i mes barates i més de pressa per poder sobreviure, convèncer algú de que val la pena que es gasti els SEUS diners amb el que ells ofereixen, donar la volta a problemes insolubles, detectar les necessitats dels altres i com cobrir-les, gestionar persones perquè donin més del que poden donar, dirigir equips, innovar amb el risc d’equivocar-se, decidir perquè sinó altres decidiran per ells i no pas al seu favor, parlar totes les llengües del món, malgrat n’hagis estudiat poques, no pas per fer conferències, sinó per convèncer, pactar, acordar, corregir errors, millorar, planificar: jugar-t’hi el teu futur i el de la teva família. No poder deixar les coses per demà perquè demà ja no tindrà sentit fer-les. Haver de pagar cada més una nòmina. Enfonsar-se i tornar-se a aixecar. Equivocar-se, acceptar-ho, rectificar i seguir.
Malauradament moltes empreses grans, no dic pas grans empreses, s’assemblen cada cop més al model establert per els nostres governants encara que, en general, en les companyies els resultats acostumen a posar les coses al seu lloc i els que actuen només així acaben malament, ja que els beneficis no els responen. Hi ha dues excepcions a aquest darrer principi, un degut a la conjuntura econòmica i un altre al tipus d’empresa, que salven els practicants d’aquest tipus del comportament.
La primera es produeix en èpoques de bombolla econòmica, amb creixements molt grans, per exemple el que hi hagué en les “punto.com”, on els executius van canviant d’empresa sense acabar res: cavalquen sobre les expectatives més que sobre les realitats i els objectius acomplerts, perquè en el mercat hi ha una demanda irracional (sobreescalfada) de directius. També succeeix en sectors on els beneficis són astronòmics i la competència és d’estar per casa, amb el que els resultats sempre son prou bons com per no posar al descobert els mals gestors.
La segona excepció respon al tipus d’empresa que podríem qualificar de semi-pública. Es a dir, empreses molt regulades, on els consells d’administració no representen de fet el capital, sinó a una amalgama de interessos socials i polítics amb uns objectius molt diferents dels d’obtenir uns resultats òptims sempre i quan, aquests beneficis o pèrdues siguin “correctament” justificables.
I amb aquest models de comportament així anem: donant les culpes als altres per què el més important és no equivocar-se. Però avançant molt poc a poc discordantment amb l’esforç que fa la població en el món públic posant en perill les empreses d’aquestes característiques per la seva continuada pèrdua de competitivitat.
divendres, 12 de març del 2010
No agredir inútilment
No agredir inútilment
Segons el diccionari que he consultat, la paraula agredir es circumscriu a la simple escomesa física a un altre persona amb intenció de fer mal.
Voldria, però, plantejar-ho d’una forma molt més oberta, en la que l’escomesa fos física o psíquica, verbal o gestual, desconsiderada, amb o sense clara intenció de fer mal, incitant al agredit a respondre, buscant el seu rebot o que es senti ferit, a vegades només amb la bona intenció de que reaccioni. A part de que em convé per el que vull explicar, em fa l’efecte que aquesta definició és més propera al que avui arribem a interpretar com agressió.
Dic que en el marc d’aquesta definició i en el de les relacions humanes, agredir és una activitat inútil i contraproduent, exceptuant el cas en que l’agressor ho tingui tot perdut o en el que l’agressió “elimini” (deixi inoperant) al agredit i, de pas, el conflicte que ha originat la situació. Penso que fins i tot en aquests dos supòsits es molt improbable tenir èxit, més en el segon que en el primer ja que en aquest, no tenint res a fer i a perdre, un pot somiar que la flauta sonarà per casualitat.
Quan actuem fora d’aquests dos casos, l’agressió produirà efectes contraris i difícilment controlables i que, si ho mirem amb una mica de sang freda, ens complicaran molt mes la vida.
Tots sabem que la solució de la majoria de conflictes humans no descansa exclusivament en una de les parts, sinó que depèn de la interacció entre elles, del enteniment mutu, de trobar una estratègia que satisfaci, limitadament potser, a totes les parts. Si no és així en resulten guanyadors i perdedors, i aquests ho recorden tota la vida que, en casos extrems, només té sentit si es modula en clau de revenja.
Quan estem davant de relacions humanes que han de ser durables, en la família, en el treball, en la parella, en els equips de treball, no ens convé en absolut que hi hagin victòries i derrotes, ni tan se val que en restin unes engrunes d’aquests sensacions.
Agredir ens satisfà emocionalment a curt termini, ja que ens fa sentir mes potents, més forts i més capaços. Ens demostra la nostra fortalesa o, amb altres paraules, la mostra al altre. Ens fa victoriosos. Falsament, perquè no es una realitat perdurable, però ens proporciona “l’instant de glòria” que tant ens agrada.
Però el agredit és sent envaït, despertant-se inconscientment el seu esperit de supervivència, i deixarà tot el problema en mans del agressor, apel•lant precisament a la gran fortalesa i prepotència que demostra. Ell ja ha suportat el càstig i l’oprobi de la derrota i es sent deslliurat de fer quelcom més per solucionar el conflicte. Abandona tota responsabilitat. Si de cas pensarà com tornar-li la patacada en lloc de cerca vies de solució efectives.
En la vida familiar aquesta situació passa alguns cops, però no voldria posar un exemple centrat en aquest àmbit. Prefereixo posar-lo en el entorn de l’empresa on també és freqüent i és molt mes difícil que apunti a algun esdeveniment conegut per els que llegiu aquesta pallissa.
En la empresa succeeix sovint que “A” ha de portar a bon terme un projecte, encara que pròpiament no hi faci res, en el que ha de col•laborar inevitablement “B” i “C”.
“A” te una relació molt més directa amb “B” perquè pertanyen tots dos a la mateixa empresa i “C” a un altre.
“A” ha d’aconseguir una data fi del projecte el més propera possible ja que el resultat del projecte és molt important per l’empresa a la que pertanyen “A” i “B” i l’empresa ha responsabilitzat a “A” d’aconseguir-ho.
“A” pressiona amb intensitat, habilitat i sentit comú als dos col•laboradors amb aquest objectiu.
“B” té problemes d’organització interna i de pressupost pe donar una resposta ràpida. Són lents i pobres i ja és veu que no podran acabar el projecte en el temps desitjable.
“A” ha aconseguit de B una data d’acabament de 12 mesos.
“C”, que és un altre empresa, dona una data de 6 mesos davant les raons esgrimides per “A”.
“A” es veu en la obligació de collar mes a “B”. Per fer-ho escriu un correu on diu: “sembla que “C” són mes ràpids que nosaltres per el que cal que penseu com podeu avançar el projecte”
Malgrat la veritat de la frase, el fet de parlar en segona persona del plural i a les paraules en cursiva és interpretada per “B” com una agressió, perquè emfatitza els seus problemes d’organització i pressupost. La seva resposta és immediata i incontestable: “Quan m’aconseguiu pressupost miraré que puc fer”. És a dir, passa per damunt dels problemes d’organització, els intrínsecament seus i realment importants, i és focalitza en el problema del pressupost que és seu però que també és de l’empresa, ja que només aquesta té la potestat d’ampliar-lo. Però, intel•ligentment, es focalitza en aquesta qüestió no com una excusa, sinó traspassant la responsabilitat de trobar una solució a “A”.
“B” sap que “A” no pot aconseguir pressupost perquè no entra dins de les seves competències, amb el que provoca, de facto, aturar el projecte i deixar a “A” en una difícil posició a la seva pròpia empresa i en la seva relació amb “C”.
Ara “A” té bastants més problemes: buscar diners, dir a C que no cal que corri tant i desenfadar a “B”. I en algun moment haurà d’aconseguir fer el projecte en 6 mesos perquè els directors de “C” ja faran saber als directors de “A” i “B”, que ells estan disposats a fer-ho en aquest termini.
Si enlloc de dir aquelles paraules nefastes, ho hagués plantejat com un petit problema a resoldre, que d’aconseguir-ho beneficiaria molt a l’empresa que paga a “A” i “B”, segurament es podria haver plantejat un acord de voluntats de perseguir pressupost des de diferents àmbits, d’anar a la una per diferents camins, de fer entendre la importància del projecte i segur, que s’hauria acabat molt abans gràcies al repte no explicitat de ser almenys tan ràpids com els altres. “A”, irònicament, ha menystingut a “B”, però passat el gust inicial, ha creat un problema greu. Quan “A” forma part del equip del que ets responsable te’n adones fàcilment del poc que ajuda una curta frase enverinada.
Encara que et sentis valent, agredir no serveix de gaire perquè t’apropes a la realitat des del poder i la fortalesa, buscant la desfeta i submissió dels qui cal que estiguin sencers, potents i lliures per trobar el que necessitem tots.
Em sembla molt millor enfocar-ho des de la debilitat pròpia que sumada la debilitat dels altres farà que sigui possible trobar un model en el que hi sortim afavorits tots.
I sempre actuant amb el màxim respecte, tot el contrari d’una actitud agressiva, perquè així aconseguirem el respecte dels altres i, conseqüentment la col•laboració mútua serà possible.
Segons el diccionari que he consultat, la paraula agredir es circumscriu a la simple escomesa física a un altre persona amb intenció de fer mal.
Voldria, però, plantejar-ho d’una forma molt més oberta, en la que l’escomesa fos física o psíquica, verbal o gestual, desconsiderada, amb o sense clara intenció de fer mal, incitant al agredit a respondre, buscant el seu rebot o que es senti ferit, a vegades només amb la bona intenció de que reaccioni. A part de que em convé per el que vull explicar, em fa l’efecte que aquesta definició és més propera al que avui arribem a interpretar com agressió.
Dic que en el marc d’aquesta definició i en el de les relacions humanes, agredir és una activitat inútil i contraproduent, exceptuant el cas en que l’agressor ho tingui tot perdut o en el que l’agressió “elimini” (deixi inoperant) al agredit i, de pas, el conflicte que ha originat la situació. Penso que fins i tot en aquests dos supòsits es molt improbable tenir èxit, més en el segon que en el primer ja que en aquest, no tenint res a fer i a perdre, un pot somiar que la flauta sonarà per casualitat.
Quan actuem fora d’aquests dos casos, l’agressió produirà efectes contraris i difícilment controlables i que, si ho mirem amb una mica de sang freda, ens complicaran molt mes la vida.
Tots sabem que la solució de la majoria de conflictes humans no descansa exclusivament en una de les parts, sinó que depèn de la interacció entre elles, del enteniment mutu, de trobar una estratègia que satisfaci, limitadament potser, a totes les parts. Si no és així en resulten guanyadors i perdedors, i aquests ho recorden tota la vida que, en casos extrems, només té sentit si es modula en clau de revenja.
Quan estem davant de relacions humanes que han de ser durables, en la família, en el treball, en la parella, en els equips de treball, no ens convé en absolut que hi hagin victòries i derrotes, ni tan se val que en restin unes engrunes d’aquests sensacions.
Agredir ens satisfà emocionalment a curt termini, ja que ens fa sentir mes potents, més forts i més capaços. Ens demostra la nostra fortalesa o, amb altres paraules, la mostra al altre. Ens fa victoriosos. Falsament, perquè no es una realitat perdurable, però ens proporciona “l’instant de glòria” que tant ens agrada.
Però el agredit és sent envaït, despertant-se inconscientment el seu esperit de supervivència, i deixarà tot el problema en mans del agressor, apel•lant precisament a la gran fortalesa i prepotència que demostra. Ell ja ha suportat el càstig i l’oprobi de la derrota i es sent deslliurat de fer quelcom més per solucionar el conflicte. Abandona tota responsabilitat. Si de cas pensarà com tornar-li la patacada en lloc de cerca vies de solució efectives.
En la vida familiar aquesta situació passa alguns cops, però no voldria posar un exemple centrat en aquest àmbit. Prefereixo posar-lo en el entorn de l’empresa on també és freqüent i és molt mes difícil que apunti a algun esdeveniment conegut per els que llegiu aquesta pallissa.
En la empresa succeeix sovint que “A” ha de portar a bon terme un projecte, encara que pròpiament no hi faci res, en el que ha de col•laborar inevitablement “B” i “C”.
“A” te una relació molt més directa amb “B” perquè pertanyen tots dos a la mateixa empresa i “C” a un altre.
“A” ha d’aconseguir una data fi del projecte el més propera possible ja que el resultat del projecte és molt important per l’empresa a la que pertanyen “A” i “B” i l’empresa ha responsabilitzat a “A” d’aconseguir-ho.
“A” pressiona amb intensitat, habilitat i sentit comú als dos col•laboradors amb aquest objectiu.
“B” té problemes d’organització interna i de pressupost pe donar una resposta ràpida. Són lents i pobres i ja és veu que no podran acabar el projecte en el temps desitjable.
“A” ha aconseguit de B una data d’acabament de 12 mesos.
“C”, que és un altre empresa, dona una data de 6 mesos davant les raons esgrimides per “A”.
“A” es veu en la obligació de collar mes a “B”. Per fer-ho escriu un correu on diu: “sembla que “C” són mes ràpids que nosaltres per el que cal que penseu com podeu avançar el projecte”
Malgrat la veritat de la frase, el fet de parlar en segona persona del plural i a les paraules en cursiva és interpretada per “B” com una agressió, perquè emfatitza els seus problemes d’organització i pressupost. La seva resposta és immediata i incontestable: “Quan m’aconseguiu pressupost miraré que puc fer”. És a dir, passa per damunt dels problemes d’organització, els intrínsecament seus i realment importants, i és focalitza en el problema del pressupost que és seu però que també és de l’empresa, ja que només aquesta té la potestat d’ampliar-lo. Però, intel•ligentment, es focalitza en aquesta qüestió no com una excusa, sinó traspassant la responsabilitat de trobar una solució a “A”.
“B” sap que “A” no pot aconseguir pressupost perquè no entra dins de les seves competències, amb el que provoca, de facto, aturar el projecte i deixar a “A” en una difícil posició a la seva pròpia empresa i en la seva relació amb “C”.
Ara “A” té bastants més problemes: buscar diners, dir a C que no cal que corri tant i desenfadar a “B”. I en algun moment haurà d’aconseguir fer el projecte en 6 mesos perquè els directors de “C” ja faran saber als directors de “A” i “B”, que ells estan disposats a fer-ho en aquest termini.
Si enlloc de dir aquelles paraules nefastes, ho hagués plantejat com un petit problema a resoldre, que d’aconseguir-ho beneficiaria molt a l’empresa que paga a “A” i “B”, segurament es podria haver plantejat un acord de voluntats de perseguir pressupost des de diferents àmbits, d’anar a la una per diferents camins, de fer entendre la importància del projecte i segur, que s’hauria acabat molt abans gràcies al repte no explicitat de ser almenys tan ràpids com els altres. “A”, irònicament, ha menystingut a “B”, però passat el gust inicial, ha creat un problema greu. Quan “A” forma part del equip del que ets responsable te’n adones fàcilment del poc que ajuda una curta frase enverinada.
Encara que et sentis valent, agredir no serveix de gaire perquè t’apropes a la realitat des del poder i la fortalesa, buscant la desfeta i submissió dels qui cal que estiguin sencers, potents i lliures per trobar el que necessitem tots.
Em sembla molt millor enfocar-ho des de la debilitat pròpia que sumada la debilitat dels altres farà que sigui possible trobar un model en el que hi sortim afavorits tots.
I sempre actuant amb el màxim respecte, tot el contrari d’una actitud agressiva, perquè així aconseguirem el respecte dels altres i, conseqüentment la col•laboració mútua serà possible.
dimecres, 10 de març del 2010
Emergència: neu blanca. (9.3.2010)
Emergència: neu blanca(9.3.2010)
Avui, l’endemà de la gran nevada, ens estan explicant que Ahir tot va anar com va anar degut a la seva excepcionalitat i la impossibilitat de preveure a on es produiria exactament el gran esdeveniment, a la seva imprevisibilitat.
Els haig de donar la raó. Els nostres rondallaires i animadors de festes infantils no podien pas fer-hi res més si no sabien exactament on hi hauria la desgracia i desconeixien el que passaria exactament en el futur immediat.
No acabo d’entendre que al llarg de les hores anessin activant inútilment plans d’emergència, pujant-los de grau, quan ja sabien que no servirien per res davant del que no es pot preveure. I ho entenc menys al veure que emergència vol dir, segons el diccionari, “Esdeveniment greu i imprevist que demana una actuació immediata”, per el que, precisament, els plans són per actuar davant del imprevist que, en aquest cas, és el pecat original de tota aquesta desgràcia.
¿Perquè tenim plans d’emergència sinó serveixen quan tenim una situació imprevista i greu?. Ens els podríem estalviar i, amb ells, estalviar tots els tècnics que els dissenyen, tots el viatges que serveixen per aprendre d’altres llocs que han patit estralls semblants, totes les coordinacions de les descoordinacions, totes les sales de crisi, tots els revisors de les propostes, ..., i tot un seguit d’accions que, per el que es veu, serveixen de poc. Potser en lloc de tots els informes interessantíssims que encarreguen els que vetllen per nosaltres, podrien demanar-ne només un que justifiqués l’abandonament dels plans d’emergència atesa la seva inutilitat quan són necessaris. Així també podríem recuperar tot el que gastem en informes i pagar-ne només un.
Podrien dir als ciutadans que ens apanyéssim solets, podrien donar-nos la clau i el duro, dret a organitzar-nos i cobrar-nos menys impostos, i a sobreviure, que és el que vàrem fer.
Personalment vaig cometre la imprudència, per no dir el incivisme, d’anar a treballar, per el que vaig sortir de casa a un quart de set del matí. Us puc assegurar que no nevava i en molt pocs minuts vaig arribar a destí, a la part alta de la Diagonal. A un quart de cinc, anticipant-me previsorament al horari habitual en mi , començava el meu viatge de retorn.
Queien uns borralls de neu des de feia moltes hores però no semblava res important perquè no quallaven al terra ni a les plantes que veia des de la meva finestra.
Vaig anar en direcció a la Ronda de Dalt, i vaig quedar aturat a menys d’un centenar de metres de la seva entrada. El gruix de neu encara no era important de manera que circular, fins aquell moment, no era gens difícil. Començava a nevar mes intensament per el que vaig suposar, innocent de mi, com a causa de l’aturada que deurien estar reordenant el transit al adonar-se del perill que significava el increment de la precipitació.
Vaig arribar al centre de Badalona a dos quarts menys cinc de deu: una mica més de cinc hores. No deuria ser l’únic perquè quasi tota l’estona vaig estar rodejat de vehicles i ciutadans.
Durant quatre hores i mitja no vaig veure cap agent de l’autoritat ni cap component dels serveis públics, exceptuant un cotxe de bombers i quatre bombers durant la primera hora, que semblaven estar jugant i divertint-se molt amb tot el que succeïa al seu voltant.
Durant la darrera mitja hora en la que, gràcies a les recomanacions d’un amable senyor sense uniforme, vaig tornar enrere fins trobar una entrada de la Ronda i ficar-m’hi, els guàrdies urbans i bombers em van sortir per les orelles de tants com n’hi havia. La Ronda estava ben desembarassada i arribar al nus de Trinitat em va costa menys de deu minuts.
Aquest senyor tan servicial em va explicar que ell tenia immobilitzat el seu vehicle una mica més endavant degut a dos autobusos entravessats al mig del lateral de la Ronda.
Avui al matí he parlat amb una companya de feina que va sortir a les tres de treballar i m’ha dit que a aquelles hores la Ronda de Dalt ja estava quasi bé impracticable per la quantitat de neu que hi havia, però que els cotxes podien entrar-hi lliurament. El que normalment li costa de cinc a set minuts, li va costar una hora.
Aquest comentari simple em va fer pensar que si algú mirava la Ronda a les tres de la tarda ja podia suposar el que probablement passaria.
I em pregunto, ¿per què a les quatre de la tarda no hi havia tots el agents que vaig trobar a les nou impedint l’entrada de vehicles a la Ronda a fi de que pogués treballar la llevaneus?. I per què a la una, i a les dues i a tres de la tarda no hi havia ningú observant com anava anant tot?.
No puc donar una resposta clara. Potser era perquè ningús els ho va dir, o perquè el manual de instruccions de l’emergència no ho deia o, potser, perquè a les quatre era horari normal de treball i a les nou ja cobraven hores extres. Em quedaré sense saber-ho. Encara que m’ho diguin crec que no els podré creure. Em sembla que l’alcalde de Barcelona s’excusa dient que només estaven alertats de forts vents. Es veu que ell no te ulls per mirar ni espies per conèixer que la neu estava caient amb ganes en algunes zones de la ciutat que ha de protegir. De fet segurament tampoc tenia ningú a les sales de control mirant les imatges de les càmeres instal•lades als diferents punts de la ciutat.
De fet aquest senyor tan intel•ligent també va venir a dir que la culpa del col•lapse era degut als incívics de fora Barcelona que treballem al Cap i Casal. Viu ell a fora de Barcelona com ha fet algun altre alcalde prou conegut, o com feia el fins fa poc alcalde de Santa Coloma?. Tan tautologia és dir això com afirmar que morim perquè hem nascut.
Un dia que en sàpiga una mica mes i tingui humor us parlaré de plans d’emergència, de previsió, de planificació i de decisió. I us aconsellaré llegir l’Art de la Guerra que en Sun Wu va escriure 500 anys abans de Crist. La seva lectura i comprensió ens evitaria molts petits problemes que patim avui. Entre altres coses explica la importància cabdal de investigar el terreny que ens toca trepitjar en cada moment. Sembla molt evident però per alguns cal un miracle perquè hi caiguin, encara que siguin molt viatjats.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Precious
Precious
Diumenge passat vam anar a veure amb la Marissun la pel•lícula que porta per nom el títol d’aquest petit escrit.
No disposo d’un criteri massa ben format per aconsellar que l’aneu a veure, però si us puc dir que a mi em va agradar, malgrat ser un drama que se’t clava sota l’ungla dolorosament.
Des del punt de vista cinematogràfic haig de reconèixer alguna debilitat narrativa puntual, però l’actuació de les actrius es sòbria però molt bona, i em va impactar la capacitat de crear una tensió interna, un ambient de violència i agressió més enllà i per sota de les imatges, ja que tampoc son molt poc explícites, sent molt difícil evitar sentir el dolor de les víctimes, dels botxins i dels àngels de la guarda, que de tot hi ha.
Sembla una pel•lícula feta amb quatre duros però que gràcies a la interpretació, al ritme, a les imatges, encara que a vegades semblin filmades per un afeccionat, als plans i al diàleg recrea un ambient flotant en el aire que et fa percebre el que passa a dintre dels personatges amb bastant claredat.
Ja sé que hi hauran detractors parlant de la candidesa de suposar que en la realitat pugui existir una persona “bona” que guia a la protagonista cap a la “salvació”, però a la vida alguns cops passa, i més dels que ens imaginem, segurament. He llegit que l’historia es basa en fets reals, de forma que aquesta recança de irrealitat pot ser esborrada.
De fet no volia parlar de la vessant cinematogràfica sinó del escenari social que planteja. Si algú tenia pensat anar-la a veure i no li agradi conèixer prèviament alguns trets del argument, més val que no segueixi llegint. No n’explicaré cap detall però si tinc intenció de il•lustrar el tipus de societat en que es desenvolupa l’acció.
Transcorre en una capa social marginal de Nova York, a la qual deuen pertànyer un quants milions de persones, l’aparent felicitat de les quals consisteix en no treballar, no estudiar, menjar, mirar la tele i rebre un quants diners sense fer res, per anar tirant. Aquest quadre s’assembla molt al “càmping” que jo pinto en les meves teories, amb unes tènues però importants diferències i algunes derivades que generalment no explico, però que segurament son fàcils de deduir.
M’explicaré. La primera diferència es que aquestes persones només reben els diners desprès de passar un examen periòdic, que els obliga a mentir també de forma recorrent. En el meu càmping aquestes ajudes les reben gratuïtament, hi tenen dret per el fet d’haver nascut en un lloc determinat. Així m’estalvio funcionaris i no obligo a mentir coherentment als campistes, ni a fer veure als funcionaris que se’ls creuen.
L’altre diferencia important és que, segons la pel•lícula, el sistema pensa que aquests sers marginats son redimibles. Quan explico la meva teoria resumidament no contemplo aquesta possibilitat, sinó que divideixo la societat amb gent “important” i gent “marginable” en la que cadascú juga el seu rol amb total naturalitat com si del “Món Feliç” es tractés. A la pel•lícula hi ha algú que vol ser redimit i troba qui està disposat a redimir-la. I tant una com l’altra ho fan per amor. Amor a diferents persones, però per amor. I això em sembla molt gran perquè justifica l’esperança de poder canviar el món.
Ja que he parlat de les diferències, entrem ara a les derivades. Només una de grossa, em fa l’efecte. Aquesta societat marginada, auto-marginada algú dirà, amb la corresponent pèrdua de valors i manca d’objectius i aspiracions es va degradant fins a l’auto-destrucció i això porta al abús del més feble, a la necessitat de posseir persones si no es pot tenir res més. Es crea conflicte, confusió, violència i persones que volen fugir d’aquests paràmetres.
Quan jo parlo del meu “càmping” explico que el poder, la gent “important”, han aconseguit imbuir als “marginables” les idees de la falsa igualtat (un gandul es igual que un treballador, un que estudiï és igual que un que només vagi a classe), de la malignitat del treball i la irracionalitat dels que el practiquen (afavorim “la festa”), de que l’esforç no paga la pena (això forma part d’un altre món), de que l’individuo no te autonomia respecte del que l’envolta, de que l’Estat vetlla paternalment per la felicitat de tots, de que els rampells que a vegades es senten de voler ser diferents son símptoma d’una malaltia que cal tractar, que tot és com un videojoc on la vida i la mort té poca importància, i moltes altres coses que podríem anar pensant.
Pot semblar mes maco això que estic dient del meu càmping, mes asèptic, però es segur que és mes irreal que el món descrit en la pel•lícula.
Per això ara podria canviar el títol que he escrit a dalt per: Precious o una realitat de càmping més trista de la que jo explico.
Sembla mentida que la vida pugui ser pitjor del que el meu pessimisme imagina.
Esforcem-nos per impedir que sigui una trista realitat. Ens calen estratègies per aconseguir-ho.
Diumenge passat vam anar a veure amb la Marissun la pel•lícula que porta per nom el títol d’aquest petit escrit.
No disposo d’un criteri massa ben format per aconsellar que l’aneu a veure, però si us puc dir que a mi em va agradar, malgrat ser un drama que se’t clava sota l’ungla dolorosament.
Des del punt de vista cinematogràfic haig de reconèixer alguna debilitat narrativa puntual, però l’actuació de les actrius es sòbria però molt bona, i em va impactar la capacitat de crear una tensió interna, un ambient de violència i agressió més enllà i per sota de les imatges, ja que tampoc son molt poc explícites, sent molt difícil evitar sentir el dolor de les víctimes, dels botxins i dels àngels de la guarda, que de tot hi ha.
Sembla una pel•lícula feta amb quatre duros però que gràcies a la interpretació, al ritme, a les imatges, encara que a vegades semblin filmades per un afeccionat, als plans i al diàleg recrea un ambient flotant en el aire que et fa percebre el que passa a dintre dels personatges amb bastant claredat.
Ja sé que hi hauran detractors parlant de la candidesa de suposar que en la realitat pugui existir una persona “bona” que guia a la protagonista cap a la “salvació”, però a la vida alguns cops passa, i més dels que ens imaginem, segurament. He llegit que l’historia es basa en fets reals, de forma que aquesta recança de irrealitat pot ser esborrada.
De fet no volia parlar de la vessant cinematogràfica sinó del escenari social que planteja. Si algú tenia pensat anar-la a veure i no li agradi conèixer prèviament alguns trets del argument, més val que no segueixi llegint. No n’explicaré cap detall però si tinc intenció de il•lustrar el tipus de societat en que es desenvolupa l’acció.
Transcorre en una capa social marginal de Nova York, a la qual deuen pertànyer un quants milions de persones, l’aparent felicitat de les quals consisteix en no treballar, no estudiar, menjar, mirar la tele i rebre un quants diners sense fer res, per anar tirant. Aquest quadre s’assembla molt al “càmping” que jo pinto en les meves teories, amb unes tènues però importants diferències i algunes derivades que generalment no explico, però que segurament son fàcils de deduir.
M’explicaré. La primera diferència es que aquestes persones només reben els diners desprès de passar un examen periòdic, que els obliga a mentir també de forma recorrent. En el meu càmping aquestes ajudes les reben gratuïtament, hi tenen dret per el fet d’haver nascut en un lloc determinat. Així m’estalvio funcionaris i no obligo a mentir coherentment als campistes, ni a fer veure als funcionaris que se’ls creuen.
L’altre diferencia important és que, segons la pel•lícula, el sistema pensa que aquests sers marginats son redimibles. Quan explico la meva teoria resumidament no contemplo aquesta possibilitat, sinó que divideixo la societat amb gent “important” i gent “marginable” en la que cadascú juga el seu rol amb total naturalitat com si del “Món Feliç” es tractés. A la pel•lícula hi ha algú que vol ser redimit i troba qui està disposat a redimir-la. I tant una com l’altra ho fan per amor. Amor a diferents persones, però per amor. I això em sembla molt gran perquè justifica l’esperança de poder canviar el món.
Ja que he parlat de les diferències, entrem ara a les derivades. Només una de grossa, em fa l’efecte. Aquesta societat marginada, auto-marginada algú dirà, amb la corresponent pèrdua de valors i manca d’objectius i aspiracions es va degradant fins a l’auto-destrucció i això porta al abús del més feble, a la necessitat de posseir persones si no es pot tenir res més. Es crea conflicte, confusió, violència i persones que volen fugir d’aquests paràmetres.
Quan jo parlo del meu “càmping” explico que el poder, la gent “important”, han aconseguit imbuir als “marginables” les idees de la falsa igualtat (un gandul es igual que un treballador, un que estudiï és igual que un que només vagi a classe), de la malignitat del treball i la irracionalitat dels que el practiquen (afavorim “la festa”), de que l’esforç no paga la pena (això forma part d’un altre món), de que l’individuo no te autonomia respecte del que l’envolta, de que l’Estat vetlla paternalment per la felicitat de tots, de que els rampells que a vegades es senten de voler ser diferents son símptoma d’una malaltia que cal tractar, que tot és com un videojoc on la vida i la mort té poca importància, i moltes altres coses que podríem anar pensant.
Pot semblar mes maco això que estic dient del meu càmping, mes asèptic, però es segur que és mes irreal que el món descrit en la pel•lícula.
Per això ara podria canviar el títol que he escrit a dalt per: Precious o una realitat de càmping més trista de la que jo explico.
Sembla mentida que la vida pugui ser pitjor del que el meu pessimisme imagina.
Esforcem-nos per impedir que sigui una trista realitat. Ens calen estratègies per aconseguir-ho.
Treball en equip
Treball en equip
Em faria una certa il•lusió cursar a la UOC alguna matèria de Ciències Socials, com historia, antropologia, semiòtica, sociologia o disciplines semblants.
Em diuen persones que hi estan estudiant, que el disseny curricular pot ser bastant lliure per el que segurament no em costaria gaire acoblar-me, encara que sempre seria d’agrair que fos encara mes adaptable als meus “capricis”, tenint en compte la meva situació, edat i perspectives de futur.
De totes maneres hi ha un aspecte que m’ha frenat absolutament: el treball en equip i la manera d’entendre’l en la UOC, d’acord amb el que m’expliquen aquestes persones que hi estudien.
Diuen que en un determinat moment et poses en una mena de xarxa social, un aparador, circumscrit als alumnes de la classe, i un cop intercanviats uns quants comentaris superficials, un mateix es va configurant l’equip de treball.
Després, m’expliquen, venen els drames ocasionats per els companys mandrosos que no fan res, per els poc eficients, per els que no intenten aprendre sinó només aprovar, per els que ho deixen tot per darrera hora, per els que no volen planificar res, per els que només els agrada discutir sense arribar a cap conclusió, per els que abans de mirar res ja reparteixen la feina i després s’ho tiren a l’esquena, per els que sempre esperen que algú faci alguna cosa, per els que sempre tenen altres coses a fer, per els que perden la memòria, per el que parlen i prometen molt, ... , en fi, una fauna variada que no cal pas detallar més.
Es veu que es tan desmotivador que alguns alumnes pensen en fins i tot deixar d’estudiar per no suportar aquesta situació d’estrès, extremat quan s’acosta l’hora de presentar treballs.
A mi em fa l’efecte que el treball en equip està poc entès i que, sobretot, vol estar poc entès. Ens el imaginem com unes persones que s’ajunten i que, de forma més o menys assembleària, es posen a fer una cosa i entre tots, senzillament, pareixen una nova criatura . Al meu entendre, amb aquest plantejament es pot aconseguir que el resultat del equip sigui com a molt bo el que pugui fer el millor integrant del mateix.
I aquest no és pas l’objectiu.
Si ens ajuntem es per obtenir, gràcies a la interacció i a les sinergies derivades, un resultat superior al que podria donar el millor integrant. El grup com a tal ha de excedir les capacitats de cadascun dels seus membres i també la suma de les capacitats individuals.
Com ho hem de fer?.
Sense ser un especialista en la matèria ni haver reflexionat gaire, estic escrivint al dictat de la meva intuïció i experiència, m’atreveixo a exposar un punt que em sembla fonamental. Podríem comentar molts altres aspectes però l’experiència em diu que convé fixar-se d’entrada en aquest.
Cal que un grup compti amb la funció “direcció”, es a dir, amb al menys un director, o equip directiu, que exerceixi com a tal. L’objectiu primer d’aquesta funció es aconseguir el millor resultat possible del treball que és desenvolupi.
Aquesta obligació ha de desgranar-se en un seguit de reptes més petitons, la combinació i sinergia dels quals permetrà abastar-la.
Comencem per la necessitat de fixar els objectius del grup. A vegades està molt clar des d’un començament però sovint només hi ha una idea vaga del que és busca i el primer esforç del grup cal dedicar-lo a concretar-la. Saber el que és vol i tenir clar com avaluarem si ja ho hem aconseguit. Si després cal canviar, es canvia: segur que no caldrà llançar tot el treball fet.
Després cal que la funció direcció consensuï, o ordeni si no és possible l’acord, un mètode, unes regles de joc tant de com és comunicaran els diferents membres del grup, com de com es documentaran els avenços, de com es faran les reunions, virtuals o presencials, de com es prendran els acords.
Fixar la feina que ha de començar a fer cadascú i els punts de revisió necessaris, així com un calendari de com s’ha d’anar desenvolupant la feina.
La direcció ha de responsabilitzar-se de que aquest mètode i calendari es compleixi i de cridar al ordre a qui es passi de la ratlla. Per això darrer cal haver acordat un codi intern de conducta.
Ha de detectar el problemes que vagin sorgint, tant els de mètode com els d’enfocament del tema com els de distanciament dels objectius proposats, debatre’ls internament i decidir juntament amb tots els membres la conveniència de fer canvis. Haurà d’aconseguir un compromís suficient o forçar la situació per no encallar-se en un carreró sense sortida.
Cal anar revisant els resultats i exigir més concreció, claredat, profunditat, amplitud i més proves,fins que la direcció es senti capaç de presentar el treball com si fos seu, donar la cara, responent per tot l’equip.
Ara, per fer tot això a un director d’un grup de treball li cal acumular un seguit de virtuts i recursos gens menyspreable i, malauradament, no gaire comuns.
Ha de poder triar l’equip mínimament, dintre d’un ordre. Quan érem petits i un grup de xavals volíem jugar a futbol, emergien, d’una forma misteriosa i natural al mateix temps, dos capitans que escollien per torn alternatiu els integrants del seu equip. NO pot ser menys un equip de treball!.
Li cal tenir autoritat: que se’l reconegui com algú que pot portar a bon fi l’empresa iniciada, capaç de donar la cara per el altres, de respondre del que facin. En alguns ambients molt jerarquitzats cal que, alhora, tingui també “poder” entès com capacitat de decidir el futur de la vida dels altres.
Necessita capacitat de lideratge o, el que és el mateix, habilitat per convertir els objectius en uns reptes encantadors i de valor.
Ha de poder castigar el que no compleix les regles del joc, com per exemple expulsant-lo. Seguint amb l’exemple dels equips de futbol que abans explicava, quan allà sorgia un conflicte i el capità expulsava algú del seu equip, o aquest es rebel•lava quan el feia jugar de porter, només hi havia tres possibilitats: el escollit abaixava el cap, o aquest assolia la categoria de capità o es resolia a cops de puny.
També li cal sentit crític per veure quan bé o malament està una cosa i olfacte per descobrir si pot demanar més al equip i ja ha arribat al seu màxim per el temps de que es disposa.
Ha d’escoltar molt i confiar en la feina que fan els altres. En general ell no la podria fer tant bé per que disposa d’especialistes que el superen en els seus àmbits de coneixements i habilitats.
I ha de cobrir una ma de ferro, imprescindible per aproximar-se al objectiu, amb un guant de seda, no pas fingit ni amanerat, perquè les formes son importantíssimes per mantenir una bona relació i influir subtilment sobre el fons dels assumptes.
Penso que en el món educatiu es aplicable el mateix esquema encara que hi ha alguna possibilitat més en el entorn dels objectius a aconseguir. N’hi ha un que li pot ser propi: aprendre a formar part d’un equip de treball i aprendre a dirigir-lo. Evidentment formar part d’un equip es necessari per formar-se però també cal una certa formació prèvia per sintetitzar, presentar, argumentar i acostumar-se a dependre dels altres i que els altres depenguin del que fas. O simplement pot ser un grup per aprendre una matèria o un grup per anar una mica més enllà del que és conegut fins aquell moment.
En tots aquests casos crec que és molt convenient una bona direcció per arribar a la meta i evitar el desànim dels participants. Em fa l’efecte que les anomenades empreses de negoci, com ESADE o IESE, ho tenen molt en compte, des de triar els integrants fins un seguiment de l’actuació de cadascun d’ells.
Em faria una certa il•lusió cursar a la UOC alguna matèria de Ciències Socials, com historia, antropologia, semiòtica, sociologia o disciplines semblants.
Em diuen persones que hi estan estudiant, que el disseny curricular pot ser bastant lliure per el que segurament no em costaria gaire acoblar-me, encara que sempre seria d’agrair que fos encara mes adaptable als meus “capricis”, tenint en compte la meva situació, edat i perspectives de futur.
De totes maneres hi ha un aspecte que m’ha frenat absolutament: el treball en equip i la manera d’entendre’l en la UOC, d’acord amb el que m’expliquen aquestes persones que hi estudien.
Diuen que en un determinat moment et poses en una mena de xarxa social, un aparador, circumscrit als alumnes de la classe, i un cop intercanviats uns quants comentaris superficials, un mateix es va configurant l’equip de treball.
Després, m’expliquen, venen els drames ocasionats per els companys mandrosos que no fan res, per els poc eficients, per els que no intenten aprendre sinó només aprovar, per els que ho deixen tot per darrera hora, per els que no volen planificar res, per els que només els agrada discutir sense arribar a cap conclusió, per els que abans de mirar res ja reparteixen la feina i després s’ho tiren a l’esquena, per els que sempre esperen que algú faci alguna cosa, per els que sempre tenen altres coses a fer, per els que perden la memòria, per el que parlen i prometen molt, ... , en fi, una fauna variada que no cal pas detallar més.
Es veu que es tan desmotivador que alguns alumnes pensen en fins i tot deixar d’estudiar per no suportar aquesta situació d’estrès, extremat quan s’acosta l’hora de presentar treballs.
A mi em fa l’efecte que el treball en equip està poc entès i que, sobretot, vol estar poc entès. Ens el imaginem com unes persones que s’ajunten i que, de forma més o menys assembleària, es posen a fer una cosa i entre tots, senzillament, pareixen una nova criatura . Al meu entendre, amb aquest plantejament es pot aconseguir que el resultat del equip sigui com a molt bo el que pugui fer el millor integrant del mateix.
I aquest no és pas l’objectiu.
Si ens ajuntem es per obtenir, gràcies a la interacció i a les sinergies derivades, un resultat superior al que podria donar el millor integrant. El grup com a tal ha de excedir les capacitats de cadascun dels seus membres i també la suma de les capacitats individuals.
Com ho hem de fer?.
Sense ser un especialista en la matèria ni haver reflexionat gaire, estic escrivint al dictat de la meva intuïció i experiència, m’atreveixo a exposar un punt que em sembla fonamental. Podríem comentar molts altres aspectes però l’experiència em diu que convé fixar-se d’entrada en aquest.
Cal que un grup compti amb la funció “direcció”, es a dir, amb al menys un director, o equip directiu, que exerceixi com a tal. L’objectiu primer d’aquesta funció es aconseguir el millor resultat possible del treball que és desenvolupi.
Aquesta obligació ha de desgranar-se en un seguit de reptes més petitons, la combinació i sinergia dels quals permetrà abastar-la.
Comencem per la necessitat de fixar els objectius del grup. A vegades està molt clar des d’un començament però sovint només hi ha una idea vaga del que és busca i el primer esforç del grup cal dedicar-lo a concretar-la. Saber el que és vol i tenir clar com avaluarem si ja ho hem aconseguit. Si després cal canviar, es canvia: segur que no caldrà llançar tot el treball fet.
Després cal que la funció direcció consensuï, o ordeni si no és possible l’acord, un mètode, unes regles de joc tant de com és comunicaran els diferents membres del grup, com de com es documentaran els avenços, de com es faran les reunions, virtuals o presencials, de com es prendran els acords.
Fixar la feina que ha de començar a fer cadascú i els punts de revisió necessaris, així com un calendari de com s’ha d’anar desenvolupant la feina.
La direcció ha de responsabilitzar-se de que aquest mètode i calendari es compleixi i de cridar al ordre a qui es passi de la ratlla. Per això darrer cal haver acordat un codi intern de conducta.
Ha de detectar el problemes que vagin sorgint, tant els de mètode com els d’enfocament del tema com els de distanciament dels objectius proposats, debatre’ls internament i decidir juntament amb tots els membres la conveniència de fer canvis. Haurà d’aconseguir un compromís suficient o forçar la situació per no encallar-se en un carreró sense sortida.
Cal anar revisant els resultats i exigir més concreció, claredat, profunditat, amplitud i més proves,fins que la direcció es senti capaç de presentar el treball com si fos seu, donar la cara, responent per tot l’equip.
Ara, per fer tot això a un director d’un grup de treball li cal acumular un seguit de virtuts i recursos gens menyspreable i, malauradament, no gaire comuns.
Ha de poder triar l’equip mínimament, dintre d’un ordre. Quan érem petits i un grup de xavals volíem jugar a futbol, emergien, d’una forma misteriosa i natural al mateix temps, dos capitans que escollien per torn alternatiu els integrants del seu equip. NO pot ser menys un equip de treball!.
Li cal tenir autoritat: que se’l reconegui com algú que pot portar a bon fi l’empresa iniciada, capaç de donar la cara per el altres, de respondre del que facin. En alguns ambients molt jerarquitzats cal que, alhora, tingui també “poder” entès com capacitat de decidir el futur de la vida dels altres.
Necessita capacitat de lideratge o, el que és el mateix, habilitat per convertir els objectius en uns reptes encantadors i de valor.
Ha de poder castigar el que no compleix les regles del joc, com per exemple expulsant-lo. Seguint amb l’exemple dels equips de futbol que abans explicava, quan allà sorgia un conflicte i el capità expulsava algú del seu equip, o aquest es rebel•lava quan el feia jugar de porter, només hi havia tres possibilitats: el escollit abaixava el cap, o aquest assolia la categoria de capità o es resolia a cops de puny.
També li cal sentit crític per veure quan bé o malament està una cosa i olfacte per descobrir si pot demanar més al equip i ja ha arribat al seu màxim per el temps de que es disposa.
Ha d’escoltar molt i confiar en la feina que fan els altres. En general ell no la podria fer tant bé per que disposa d’especialistes que el superen en els seus àmbits de coneixements i habilitats.
I ha de cobrir una ma de ferro, imprescindible per aproximar-se al objectiu, amb un guant de seda, no pas fingit ni amanerat, perquè les formes son importantíssimes per mantenir una bona relació i influir subtilment sobre el fons dels assumptes.
Penso que en el món educatiu es aplicable el mateix esquema encara que hi ha alguna possibilitat més en el entorn dels objectius a aconseguir. N’hi ha un que li pot ser propi: aprendre a formar part d’un equip de treball i aprendre a dirigir-lo. Evidentment formar part d’un equip es necessari per formar-se però també cal una certa formació prèvia per sintetitzar, presentar, argumentar i acostumar-se a dependre dels altres i que els altres depenguin del que fas. O simplement pot ser un grup per aprendre una matèria o un grup per anar una mica més enllà del que és conegut fins aquell moment.
En tots aquests casos crec que és molt convenient una bona direcció per arribar a la meta i evitar el desànim dels participants. Em fa l’efecte que les anomenades empreses de negoci, com ESADE o IESE, ho tenen molt en compte, des de triar els integrants fins un seguiment de l’actuació de cadascun d’ells.
dijous, 18 de febrer del 2010
El drama d’Horta de Sant Joan
El drama d’Horta de Sant Joan
Segur que sabeu de que estic parlant: els diaris en parlen abastament. No és la meva intenció repetir el que diuen sinó simplement aportar alguna reflexió al respecte.
L’estiu passat, després d’un moment crític el nostre Govern va aconseguir apagar l’incendi d’opinió que se’ls estava propagant perillosament amb unes declaracions les que explicaren la causa del incendi (una eficàcia investigadora extraordinària), una gestió de la situació perfecte (només amb 5 morts) i, resumint, tot fou causa d’un infortunat i tràgic accident (Déu ens va deixar anar de la mà).
Però resulta que una jutgessa, gràcies a una denuncia, no es va acabar de creure cap de les màgiques explicacions que el poble ens havíem cregut (algú creu que el poble s’ho havia cregut?) i comença una lenta investigació per poder determinar responsabilitats.
Algun diari, segur que amb baixes i amagades intencions, va començar a treure alguna noticia en quan el sumari es féu públic i la troca és va anar embolicant. Entre altres coses resulta que els nostres governants (nostres, adjectiu possessiu, de la nostra “propietat”) no havien proporcionat tota la informació al jutge i molt menys a aquells dels que son deutors.
Llavors, quan les cortines de fum no amagaven suficientment el foc que els podia cremar, van decidir al uníson fer una Comissió per investigar els fets i aclarir responsabilitats. Tothom sap que les comissions per estudiar actes de govern estan fetes i dissenyades per tirar terra al damunt dels afers: només cal que mirem el resultat d’unes quantes d’elles. Què es pot esperar d’una institució on la majoria la ostenten els mateixos que son responsables del assumpte a revisar?. Què es pot esperar si l’ètica i la moral prioritària en el món polític és la dels vots recents i la dels futurs?
Si no és torcen els plans dels investigats, aquesta Comissió d’Horta servirà per esmorteir les crítiques i, possiblement, per coaccionar o pressionar un jutge de províncies que difícilment s’atrevirà a que la investigació derivi cap a resultats contraris als del Parlament de Catalunya, legítim representat del seu poble.
Abans no surtin ambdues conclusions, deixeu-me apuntar alguns temes que a mi em semblen molt importats a tenir en compte en les reflexions que inevitablement fem al llegir les noticies dels diaris.
a) Una situació de crisi com la d’un incendi real, amb foc de veritat que està cremant boscos, requereix ser gestionada. Es a dir, cal ordenar les accions adients d’acord amb la informació i coneixements que es tenen en cada moment, en cada instant de la crisi.
Es responsabilitat dels polítics tenir ben definides les línees jeràrquiques de decisió, les responsabilitats ben delimitades per cada càrrec que ha d’intervenir, no deixar cap zona del que volem resoldre sense un responsable clar, tenir perfectament regulades les relacions entre els diferents càrrecs que hi han d’intervenir, de cara a evitar friccions i espais sense cobrir, i decidir quines han de ser les substitucions entre càrrecs en cas de ser necessàries.
Per altre costat han de trobar la manera d’assegurar-se de que tothom està al lloc que li toca quan li toca.
b) Per altre costat els executius, els que abans anomenava com “càrrecs”, han d’estar on els pertoca per les seves atribucions i si els cal absentar-se, han de delegar les funcions d’acord amb el que estigui establert. Les funcions és poden i cal delegar-les, faltaria més, però la responsabilitat està i estarà sempre sobre les seves espatlles.
c) Sempre s’ha de dir la veritat i tota la veritat. No es admissible que un representant traeixi la confiança que el poble li ha dipositat.
En aquest entorn la veritat és el que saps i el que hauries d’haver sabut en virtut de les teves atribucions. Guarda un cert paral•lelisme amb allò de pecar per obra o per omissió que ara ja no s’aprèn a l’escola.
d) Crec que es immoral dir que un assumpte ha estat “ben gestionat” si acaba en 5 accidents mortals de persones que estan complint amb el seu deure que, en cap cas, inclou el de morir per la tasca a desenvolupar.
Es pot dir que s’ha “gestionat” i que les decisions preses han estat poc encertades a la llum de les informacions que s’han obtingut a posteriori. Però també és molt cert que la informació s’ha de tenir quan cal i que s’han de posar els mitjans necessaris perquè així sigui.
Però en aquest cas deixeu-me dubtar de si hi hagué “gestió”, perquè aquesta implica decisions i em sembla que no n’hi hagueren. A un executiu se li pot perdonar un error al decidir però en cap cas se li pot excusar no haver donat ordres davant d’una emergència.
Certament el cas d’Horta de Sant Joan és un drama per els finats i les seves famílies legals i alegals, per els ferits i per tots els bombers que hauran de viure amb l’angoixa de no saber com respondran en el futur els responsables de vetllar per la seva seguretat quan estiguin en acte de servei. És també una gran oportunitat per el nostres governants per demostrar la seva habilitat escapista i encobridora. I per els ciutadans serà, segons com vagi, una nova vergonya de tenir i mantenir uns representants que més sembla que es burlin de nosaltres que no pas ens respectin.
Segur que sabeu de que estic parlant: els diaris en parlen abastament. No és la meva intenció repetir el que diuen sinó simplement aportar alguna reflexió al respecte.
L’estiu passat, després d’un moment crític el nostre Govern va aconseguir apagar l’incendi d’opinió que se’ls estava propagant perillosament amb unes declaracions les que explicaren la causa del incendi (una eficàcia investigadora extraordinària), una gestió de la situació perfecte (només amb 5 morts) i, resumint, tot fou causa d’un infortunat i tràgic accident (Déu ens va deixar anar de la mà).
Però resulta que una jutgessa, gràcies a una denuncia, no es va acabar de creure cap de les màgiques explicacions que el poble ens havíem cregut (algú creu que el poble s’ho havia cregut?) i comença una lenta investigació per poder determinar responsabilitats.
Algun diari, segur que amb baixes i amagades intencions, va començar a treure alguna noticia en quan el sumari es féu públic i la troca és va anar embolicant. Entre altres coses resulta que els nostres governants (nostres, adjectiu possessiu, de la nostra “propietat”) no havien proporcionat tota la informació al jutge i molt menys a aquells dels que son deutors.
Llavors, quan les cortines de fum no amagaven suficientment el foc que els podia cremar, van decidir al uníson fer una Comissió per investigar els fets i aclarir responsabilitats. Tothom sap que les comissions per estudiar actes de govern estan fetes i dissenyades per tirar terra al damunt dels afers: només cal que mirem el resultat d’unes quantes d’elles. Què es pot esperar d’una institució on la majoria la ostenten els mateixos que son responsables del assumpte a revisar?. Què es pot esperar si l’ètica i la moral prioritària en el món polític és la dels vots recents i la dels futurs?
Si no és torcen els plans dels investigats, aquesta Comissió d’Horta servirà per esmorteir les crítiques i, possiblement, per coaccionar o pressionar un jutge de províncies que difícilment s’atrevirà a que la investigació derivi cap a resultats contraris als del Parlament de Catalunya, legítim representat del seu poble.
Abans no surtin ambdues conclusions, deixeu-me apuntar alguns temes que a mi em semblen molt importats a tenir en compte en les reflexions que inevitablement fem al llegir les noticies dels diaris.
a) Una situació de crisi com la d’un incendi real, amb foc de veritat que està cremant boscos, requereix ser gestionada. Es a dir, cal ordenar les accions adients d’acord amb la informació i coneixements que es tenen en cada moment, en cada instant de la crisi.
Es responsabilitat dels polítics tenir ben definides les línees jeràrquiques de decisió, les responsabilitats ben delimitades per cada càrrec que ha d’intervenir, no deixar cap zona del que volem resoldre sense un responsable clar, tenir perfectament regulades les relacions entre els diferents càrrecs que hi han d’intervenir, de cara a evitar friccions i espais sense cobrir, i decidir quines han de ser les substitucions entre càrrecs en cas de ser necessàries.
Per altre costat han de trobar la manera d’assegurar-se de que tothom està al lloc que li toca quan li toca.
b) Per altre costat els executius, els que abans anomenava com “càrrecs”, han d’estar on els pertoca per les seves atribucions i si els cal absentar-se, han de delegar les funcions d’acord amb el que estigui establert. Les funcions és poden i cal delegar-les, faltaria més, però la responsabilitat està i estarà sempre sobre les seves espatlles.
c) Sempre s’ha de dir la veritat i tota la veritat. No es admissible que un representant traeixi la confiança que el poble li ha dipositat.
En aquest entorn la veritat és el que saps i el que hauries d’haver sabut en virtut de les teves atribucions. Guarda un cert paral•lelisme amb allò de pecar per obra o per omissió que ara ja no s’aprèn a l’escola.
d) Crec que es immoral dir que un assumpte ha estat “ben gestionat” si acaba en 5 accidents mortals de persones que estan complint amb el seu deure que, en cap cas, inclou el de morir per la tasca a desenvolupar.
Es pot dir que s’ha “gestionat” i que les decisions preses han estat poc encertades a la llum de les informacions que s’han obtingut a posteriori. Però també és molt cert que la informació s’ha de tenir quan cal i que s’han de posar els mitjans necessaris perquè així sigui.
Però en aquest cas deixeu-me dubtar de si hi hagué “gestió”, perquè aquesta implica decisions i em sembla que no n’hi hagueren. A un executiu se li pot perdonar un error al decidir però en cap cas se li pot excusar no haver donat ordres davant d’una emergència.
Certament el cas d’Horta de Sant Joan és un drama per els finats i les seves famílies legals i alegals, per els ferits i per tots els bombers que hauran de viure amb l’angoixa de no saber com respondran en el futur els responsables de vetllar per la seva seguretat quan estiguin en acte de servei. És també una gran oportunitat per el nostres governants per demostrar la seva habilitat escapista i encobridora. I per els ciutadans serà, segons com vagi, una nova vergonya de tenir i mantenir uns representants que més sembla que es burlin de nosaltres que no pas ens respectin.
dimarts, 16 de febrer del 2010
L’espectacle de la llei electoral
L’espectacle de la llei electoral
Els nostres estimats polítics porten un quants anys parlant de la futura llei electoral, sense posar-se d’acord, en un vodevil dolent i car.
Si de fet volguessin millorar la manera d’elegir els representats del poble, segurament és podrien posar d’acord amb una certa facilitat. Però de fet estan estudiant com cada partit pot treure mes representants amb els mateixos vots. No és possible pensar en un objectiu més mesquí que aquest. Si els diguéssim clarament a cadascun dels polítics, individualment, que aquesta es la seva veritable intenció ens contestarien que, en contra de la seva voluntat, han d’escollir aquest objectiu perquè els adversaris actuen amb aquest únic fi i no els queda altre remei que seguir la corrent per protegir-se.
I tot això ho fan amb els nostres diners.
Aquesta reforma no fa altre cosa que perpetuar un model en el que tinc dret a votar però cap dret a elegir. Puc votar un partit que tria uns polítics, allunyats de mi, que acaben sempre excusant-se en la disciplina per fer el contrari del que havien promès.
De fet amb un representant per partit, amb el pes proporcional que li correspongui, n’hi hauria suficient per fer el que estan fent fins ara, i ens estalviaríem uns quants calerons que és podrien dedicar a crear una millor educació, per exemple, o sanitat. Si no volen canviar radicalment de model, aquesta seria una reforma positiva.
A més a més aquest polítics que no he escollit trien a continuació els jutges que, per raons obvies, poc defensaran als ciutadans enfront de la màquina irreductible de l’Estat, amb xous tan poc respectables com el del Constitucional.
A mi m’interessaria un canvi de llei que ens portés a un sistema en el que pogués escollir un representant per el que diu que farà ell, no el partit, i que al cap d’un temps pugui ratificar-lo o canviar de representant. Que tingui una oficina on pugui queixar-me de la seva actuació, on qualsevol pugui proposar el que cregui que li convé i que convé als altres conciutadans, on ens puguin donar explicacions de la seves decisions. On les discussions no siguin per allargar els interrogants fins a l’avorriment, sinó per sospesar les diferents alternatives que existeixen.
M’agradaria un canvi de llei en el que les noves comunicacions electròniques no servissin només per rebaixar el cost de les votacions, que això també, sinó també per canviar el model de gestió política, afegint per exemple grups de pressió socials, amb representativitat puntual però efectiva, a l’estil del que es fa en el Facebook. Qualsevol empresa no monopolística està sotmesa a aquesta disciplina de mercat; si no n’esteu convençuts penseu en el que passa quan es fa un boicot als productes o empreses catalanes.
Si no fem un gir radical la desafecció creixerà i creixerà fins aconseguir un sistema democràtic centralitzat, molt semblant al de les ex-repúbliques soviètiques, en el que l’únic objectiu important era mantenir la poltrona i els beneficis associats, sense tenir gens en compte quin era el bé comú. Si ens fixem en les darreres actuacions dels polítics catalans, les mes evidents son les dels que estan en el Govern, cada cop s’assemblen més a les dels descendents immediats del stalinisme.
Em fa l’efecte que l’espectacle de l’Ernest Maragall, amb tot el que hi ha darrera, és un punyent exemple més de tot el que estic dient.
Algun polític pensa de veritat en nosaltres?. No ho sembla pas.
Els nostres estimats polítics porten un quants anys parlant de la futura llei electoral, sense posar-se d’acord, en un vodevil dolent i car.
Si de fet volguessin millorar la manera d’elegir els representats del poble, segurament és podrien posar d’acord amb una certa facilitat. Però de fet estan estudiant com cada partit pot treure mes representants amb els mateixos vots. No és possible pensar en un objectiu més mesquí que aquest. Si els diguéssim clarament a cadascun dels polítics, individualment, que aquesta es la seva veritable intenció ens contestarien que, en contra de la seva voluntat, han d’escollir aquest objectiu perquè els adversaris actuen amb aquest únic fi i no els queda altre remei que seguir la corrent per protegir-se.
I tot això ho fan amb els nostres diners.
Aquesta reforma no fa altre cosa que perpetuar un model en el que tinc dret a votar però cap dret a elegir. Puc votar un partit que tria uns polítics, allunyats de mi, que acaben sempre excusant-se en la disciplina per fer el contrari del que havien promès.
De fet amb un representant per partit, amb el pes proporcional que li correspongui, n’hi hauria suficient per fer el que estan fent fins ara, i ens estalviaríem uns quants calerons que és podrien dedicar a crear una millor educació, per exemple, o sanitat. Si no volen canviar radicalment de model, aquesta seria una reforma positiva.
A més a més aquest polítics que no he escollit trien a continuació els jutges que, per raons obvies, poc defensaran als ciutadans enfront de la màquina irreductible de l’Estat, amb xous tan poc respectables com el del Constitucional.
A mi m’interessaria un canvi de llei que ens portés a un sistema en el que pogués escollir un representant per el que diu que farà ell, no el partit, i que al cap d’un temps pugui ratificar-lo o canviar de representant. Que tingui una oficina on pugui queixar-me de la seva actuació, on qualsevol pugui proposar el que cregui que li convé i que convé als altres conciutadans, on ens puguin donar explicacions de la seves decisions. On les discussions no siguin per allargar els interrogants fins a l’avorriment, sinó per sospesar les diferents alternatives que existeixen.
M’agradaria un canvi de llei en el que les noves comunicacions electròniques no servissin només per rebaixar el cost de les votacions, que això també, sinó també per canviar el model de gestió política, afegint per exemple grups de pressió socials, amb representativitat puntual però efectiva, a l’estil del que es fa en el Facebook. Qualsevol empresa no monopolística està sotmesa a aquesta disciplina de mercat; si no n’esteu convençuts penseu en el que passa quan es fa un boicot als productes o empreses catalanes.
Si no fem un gir radical la desafecció creixerà i creixerà fins aconseguir un sistema democràtic centralitzat, molt semblant al de les ex-repúbliques soviètiques, en el que l’únic objectiu important era mantenir la poltrona i els beneficis associats, sense tenir gens en compte quin era el bé comú. Si ens fixem en les darreres actuacions dels polítics catalans, les mes evidents son les dels que estan en el Govern, cada cop s’assemblen més a les dels descendents immediats del stalinisme.
Em fa l’efecte que l’espectacle de l’Ernest Maragall, amb tot el que hi ha darrera, és un punyent exemple més de tot el que estic dient.
Algun polític pensa de veritat en nosaltres?. No ho sembla pas.
El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010
El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010
Sopant ahir amb la família els vaig explicar que havia superat una prova difícil. El cotxe que normalment faig servir el tinc al mecànic i en ser una reparació imprevista, he hagut d’emprar el 4L que conservem des de mitjans dels anys 80.
Es un cotxe que trec a passejar una estoneta alguns diumenges i que de fet va bé, tant que fins i tot la meva filla va voler anar al seu casament enfilada en ell. Però es clar, aquestes passejades son en condicions bones i ara que l’he hagut de fer servir per anar a treballar m’he trobat en un ambient més advers: foscor, pluges, fred, transit intens.
S’ha de tenir en compte que la bateria no està sempre a punt, a casa el puc arrencar en baixada però sortint de la feina no tinc aquesta possibilitat, la visibilitat no es gaire bona atès que els retrovisors no son pas com els d’avui, el neteja parabrises és de fireta i amb un recorregut molt curt, la calefacció desentela només un parell de pams quadrats del vidre frontal i gens els vidres laterals, ...., en fi, no te les comoditats mínimes que exigim avui ni la usabilitat a la que estem acostumats.
La veritat és que m’ha traslladat amb èxit, Déu vulgui que segueixi així, però, en comentar-ho, la meva filla, que el va portar durant una llarga temporada, m’ha recordat que jo sempre li deia que era el millor cotxe del món, i que ara no em podia pas queixar de les seves mancances, o alegrar-me de que malgrat aquestes m’hagués servit altre cop amb eficàcia.
Segurament que ella mai es va creure que jo ho digués ben bé de veritat, o fins i tot podia arribar a pensar que ho deia per convèncer-la de que l’anés fent servir abans no se’n pogués comprar un altre.
Però de fet jo ho deia bastant íntimament convençut encara que haig de confessar que la frase en que pensava era una miqueta més llarga: “és el millor cotxe del món que tinc”. Aquesta és una pseudo-fisosofia de la vida a la que intento aplicar-me cada dia. Quan ho aconsegueixo m’estalvio moltes angoixes que, desbocades, em portarien a fer grans rucades. O almenys així ho penso.
Sé perfectament que res del que ha estat meu o és meu “és el millor del món” i que ni tant se val es pot considerar excel•lent. Però sempre he cregut que si no estic disposat a lluitar per tenir quelcom millor haig de creure’m que gaudeixo de la joia mes meravellosa que puc tenir, encara que digui aquestes darreres paraules amb la boca petita.
Els cotxes mai m’han interessat més enllà de que em portin fins on em cal arribar, de forma que mai he perseguit seriosament aconseguir-ne un amb més prestacions o qualitats. En conformo amb el que tinc sense cap mena de problema.
Altres coses hi deuen haver per les que dec estar disposat a lluitar, però no pas amb els cotxes.
El que ara tinc al taller és avui per mi, evidentment, “el millor del món”, encara que mai serà tant romàntic com el vell 4L groc, cavall alat de quatre minúscules rodetes, que altre cop m’ha fet volar entremig del transit gràcies a les limitacions de velocitat que hi ha als accessos a Barcelona.
Sopant ahir amb la família els vaig explicar que havia superat una prova difícil. El cotxe que normalment faig servir el tinc al mecànic i en ser una reparació imprevista, he hagut d’emprar el 4L que conservem des de mitjans dels anys 80.
Es un cotxe que trec a passejar una estoneta alguns diumenges i que de fet va bé, tant que fins i tot la meva filla va voler anar al seu casament enfilada en ell. Però es clar, aquestes passejades son en condicions bones i ara que l’he hagut de fer servir per anar a treballar m’he trobat en un ambient més advers: foscor, pluges, fred, transit intens.
S’ha de tenir en compte que la bateria no està sempre a punt, a casa el puc arrencar en baixada però sortint de la feina no tinc aquesta possibilitat, la visibilitat no es gaire bona atès que els retrovisors no son pas com els d’avui, el neteja parabrises és de fireta i amb un recorregut molt curt, la calefacció desentela només un parell de pams quadrats del vidre frontal i gens els vidres laterals, ...., en fi, no te les comoditats mínimes que exigim avui ni la usabilitat a la que estem acostumats.
La veritat és que m’ha traslladat amb èxit, Déu vulgui que segueixi així, però, en comentar-ho, la meva filla, que el va portar durant una llarga temporada, m’ha recordat que jo sempre li deia que era el millor cotxe del món, i que ara no em podia pas queixar de les seves mancances, o alegrar-me de que malgrat aquestes m’hagués servit altre cop amb eficàcia.
Segurament que ella mai es va creure que jo ho digués ben bé de veritat, o fins i tot podia arribar a pensar que ho deia per convèncer-la de que l’anés fent servir abans no se’n pogués comprar un altre.
Però de fet jo ho deia bastant íntimament convençut encara que haig de confessar que la frase en que pensava era una miqueta més llarga: “és el millor cotxe del món que tinc”. Aquesta és una pseudo-fisosofia de la vida a la que intento aplicar-me cada dia. Quan ho aconsegueixo m’estalvio moltes angoixes que, desbocades, em portarien a fer grans rucades. O almenys així ho penso.
Sé perfectament que res del que ha estat meu o és meu “és el millor del món” i que ni tant se val es pot considerar excel•lent. Però sempre he cregut que si no estic disposat a lluitar per tenir quelcom millor haig de creure’m que gaudeixo de la joia mes meravellosa que puc tenir, encara que digui aquestes darreres paraules amb la boca petita.
Els cotxes mai m’han interessat més enllà de que em portin fins on em cal arribar, de forma que mai he perseguit seriosament aconseguir-ne un amb més prestacions o qualitats. En conformo amb el que tinc sense cap mena de problema.
Altres coses hi deuen haver per les que dec estar disposat a lluitar, però no pas amb els cotxes.
El que ara tinc al taller és avui per mi, evidentment, “el millor del món”, encara que mai serà tant romàntic com el vell 4L groc, cavall alat de quatre minúscules rodetes, que altre cop m’ha fet volar entremig del transit gràcies a les limitacions de velocitat que hi ha als accessos a Barcelona.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Dirigir i governar
Dirigir i governar
Us escric a continuació un link a un article molt interessant i divertit del autor dels NINJA, en el que comenta l’actuació del Govern en la crisi actual (de fa uns quants anys, ja) http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_13d62fc3g6
Aquest article acaba dient que en el proper explicarà les diferencies entre dirigir i governar, que respon al seguent link http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_12fxb6xtpx
.
De fet aquest segon text, tot i ser molt interessant, em sembla molt menys aconseguit que el primer, i al meu entendre no dona idees tan clares, no per que l’autor no sigui brillant si no per que de sempre son uns termes confusos, de mal manegar i molt interpretables.
Per aquest motiu us vull donar la meva poc documentada opinió però apressa en un llarg periode de treball en el que sovint he hagut de reflexionar sobre aquest tema encara que, haig de reconèixer, mai he trobat uns referents clars en el món acadèmic.
Em fa l’efecte que dirigir és el difícil art de fixar els objectius que s’han d’aconseguir, determinar-ne la seva prioritat relativa, establir terminis, indicar els mitjans que poden ser emprats i definir els indicadors que ens informaran de la consecució dels objectius i del grau d’avanç cap els mateixos. Des d’aquest punt de vista, dirigir està molt relacionat amb dissenyar com ha de ser el futur i te molt a veure amb el llarg termini.
No és pas una activitat senzilla i per portar-la a terme amb garanties cal tenir unes qualitats molt escasses que entre altres les podríem resumir en escoltar, analitzar la situació actual, sintetitzar les necessitats futures, expressar el objectius de la forma menys interpretable possible, descobrir les variables que ens podran indicar com anem avançant i si ja hem arribat. És un exercici continuat de decidir: amb qui parlem, que preferim, que volem primer. Sempre decidir entre diferents opcions.
S’ha de dirigir contínuament (escoltar, reflexionar i decidir), però tenint en compte que les decisions estratègiques no és poden canviar cada vegada que sentim una música diferent si no volem malgastar els recursos per no arribar enlloc.
El que no és pot fer és parlar gaire: poques paraules, exactes, que representin clarament i sense equivocs el pensament que tenim.
Per altre costat governar vol dir, al meu entendre, convertir aquestes línies estratègiques, aquest món una mica ideal, en un escenari tàctic en el que hem de desenvolupar i executar accions que ens aproximin al paradigma que volem assolir. En un país modern la llei més important és la del Pressupost perquè ens explica, sense dir-ho explícitament, quines son les accions que farem el proper any, i el nostre criteri ens hauria de dir si aquestes son les adients per aconseguir la idea de be comú que perseguim.
Les qualitats necessàries per governar son molt diferents de les de dirigir. Així hauré de parlar de les de liderar (tirar endavant un projecte), convèncer les persones, interactuar amb elles, alta capacitat per relacionar-se amb l’entorn, pragmatisme ( a vegades el camí més curt no és la linia recta), control i capacitat de coordinar totes les peces que intervenen en el negoci que hem de governar.
Finalment penso que ens queda un altre paraula que sovint apareix quan parlem d’aquests temes: manar. Manar és donar ordres perquè altres les executin. Governar implica també donar ordres però amb un caire més de indicar el que s’ha d’aconseguir que no pas del que s’ha de fer. Manar és un fes això, allò i el de més enllà, i acostuma a ser molt important quan s’està gestionant una crisi a molt curt termini, aguda i amb un risc de que quelcom s’espatlli: s’està calant foc, enfonsant un vaixell, s’acosta una tempesta mentre estem a al muntanya o al mar.
Manar demana estar al peu del canyó, tenir claredat d’idees, una certa simplicitat, a vegades només una aparent senzillesa, saber que és preferible una mala decisió que una no decisió i, sobretot, tenir autoritat natural, qué és la qualitat mes difícil ja que implica tenir confiança amb el que mana. Hi ha persones que, malauradament, només poden ser manades perquè no volen assumir la responsabilitat de prendre decisions que és el que cal fer si et diuen “cal aconseguir això i tu mateix ja sabràs el que has de fer”.
Hi ha també persones que només saben manar perquè no han sabut sobreposar-se al seu instint de guies del ramat. Quan els preguntes, què vols aconseguir la seva resposta ve a ser: “que tinguis clara la meva autoritat”, fet que mai s’aconsegueix manant.
Potser el articulista que comento no m’ha acabat d’agradar perquè em fa l’efecte que de fet volia parlar, per un costat, de dirigir-governar (que sovint és confonen) i de manar, insinuant que de fet els nostres governants no dirigeixen si no que només donen ordres inconnexes, contradictòries i sense massa sentit global.
De totes maneres a mi em fa l’efecte que si que dirigeixen en el sentit de tenir objectius clars, encara que no els expliquen. El seu objectiu és guanyar les properes eleccions i, encara que no, manar en el proper govern. Es clar que aquest objectiu no te res a veure amb el bé públic que haurien de perseguir, si no només amb el seu propi bé i els dels seus corifeus i el de les seves butxaques.
Deixeu-me acabar amb una pregunta que m’ha fet pensar mes d’una vegada. ¿En quin terreny es movia Crist quan va dir : “Un únic manament us dono …..” o “L’home està fet per el dissapte o ……. “?. I en quin Sant Pau quan va dir : “La dona ….”?.
Us escric a continuació un link a un article molt interessant i divertit del autor dels NINJA, en el que comenta l’actuació del Govern en la crisi actual (de fa uns quants anys, ja) http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_13d62fc3g6
Aquest article acaba dient que en el proper explicarà les diferencies entre dirigir i governar, que respon al seguent link http://docs.google.com/View?id=dd5mf399_12fxb6xtpx
.
De fet aquest segon text, tot i ser molt interessant, em sembla molt menys aconseguit que el primer, i al meu entendre no dona idees tan clares, no per que l’autor no sigui brillant si no per que de sempre son uns termes confusos, de mal manegar i molt interpretables.
Per aquest motiu us vull donar la meva poc documentada opinió però apressa en un llarg periode de treball en el que sovint he hagut de reflexionar sobre aquest tema encara que, haig de reconèixer, mai he trobat uns referents clars en el món acadèmic.
Em fa l’efecte que dirigir és el difícil art de fixar els objectius que s’han d’aconseguir, determinar-ne la seva prioritat relativa, establir terminis, indicar els mitjans que poden ser emprats i definir els indicadors que ens informaran de la consecució dels objectius i del grau d’avanç cap els mateixos. Des d’aquest punt de vista, dirigir està molt relacionat amb dissenyar com ha de ser el futur i te molt a veure amb el llarg termini.
No és pas una activitat senzilla i per portar-la a terme amb garanties cal tenir unes qualitats molt escasses que entre altres les podríem resumir en escoltar, analitzar la situació actual, sintetitzar les necessitats futures, expressar el objectius de la forma menys interpretable possible, descobrir les variables que ens podran indicar com anem avançant i si ja hem arribat. És un exercici continuat de decidir: amb qui parlem, que preferim, que volem primer. Sempre decidir entre diferents opcions.
S’ha de dirigir contínuament (escoltar, reflexionar i decidir), però tenint en compte que les decisions estratègiques no és poden canviar cada vegada que sentim una música diferent si no volem malgastar els recursos per no arribar enlloc.
El que no és pot fer és parlar gaire: poques paraules, exactes, que representin clarament i sense equivocs el pensament que tenim.
Per altre costat governar vol dir, al meu entendre, convertir aquestes línies estratègiques, aquest món una mica ideal, en un escenari tàctic en el que hem de desenvolupar i executar accions que ens aproximin al paradigma que volem assolir. En un país modern la llei més important és la del Pressupost perquè ens explica, sense dir-ho explícitament, quines son les accions que farem el proper any, i el nostre criteri ens hauria de dir si aquestes son les adients per aconseguir la idea de be comú que perseguim.
Les qualitats necessàries per governar son molt diferents de les de dirigir. Així hauré de parlar de les de liderar (tirar endavant un projecte), convèncer les persones, interactuar amb elles, alta capacitat per relacionar-se amb l’entorn, pragmatisme ( a vegades el camí més curt no és la linia recta), control i capacitat de coordinar totes les peces que intervenen en el negoci que hem de governar.
Finalment penso que ens queda un altre paraula que sovint apareix quan parlem d’aquests temes: manar. Manar és donar ordres perquè altres les executin. Governar implica també donar ordres però amb un caire més de indicar el que s’ha d’aconseguir que no pas del que s’ha de fer. Manar és un fes això, allò i el de més enllà, i acostuma a ser molt important quan s’està gestionant una crisi a molt curt termini, aguda i amb un risc de que quelcom s’espatlli: s’està calant foc, enfonsant un vaixell, s’acosta una tempesta mentre estem a al muntanya o al mar.
Manar demana estar al peu del canyó, tenir claredat d’idees, una certa simplicitat, a vegades només una aparent senzillesa, saber que és preferible una mala decisió que una no decisió i, sobretot, tenir autoritat natural, qué és la qualitat mes difícil ja que implica tenir confiança amb el que mana. Hi ha persones que, malauradament, només poden ser manades perquè no volen assumir la responsabilitat de prendre decisions que és el que cal fer si et diuen “cal aconseguir això i tu mateix ja sabràs el que has de fer”.
Hi ha també persones que només saben manar perquè no han sabut sobreposar-se al seu instint de guies del ramat. Quan els preguntes, què vols aconseguir la seva resposta ve a ser: “que tinguis clara la meva autoritat”, fet que mai s’aconsegueix manant.
Potser el articulista que comento no m’ha acabat d’agradar perquè em fa l’efecte que de fet volia parlar, per un costat, de dirigir-governar (que sovint és confonen) i de manar, insinuant que de fet els nostres governants no dirigeixen si no que només donen ordres inconnexes, contradictòries i sense massa sentit global.
De totes maneres a mi em fa l’efecte que si que dirigeixen en el sentit de tenir objectius clars, encara que no els expliquen. El seu objectiu és guanyar les properes eleccions i, encara que no, manar en el proper govern. Es clar que aquest objectiu no te res a veure amb el bé públic que haurien de perseguir, si no només amb el seu propi bé i els dels seus corifeus i el de les seves butxaques.
Deixeu-me acabar amb una pregunta que m’ha fet pensar mes d’una vegada. ¿En quin terreny es movia Crist quan va dir : “Un únic manament us dono …..” o “L’home està fet per el dissapte o ……. “?. I en quin Sant Pau quan va dir : “La dona ….”?.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)