Sobre el vel i la burka
De forma mes o menys continuada van sortint noticies i comentaris al voltant d’aquesta indumentària i, mentrestant, estic intentant formar-me un criteri sobre la seva prohibició, tasca que no em resulta gens senzilla. Deixo anar al aire una primera i parcial opinió.
Com moltes coses de la vida hi ha diferents aproximacions possibles a aquesta qüestió, però jo vull ara prescindir de quasi totes, començant per la de la llibertat religiosa, per centrar-me únicament en la de la convivència social que, a parer meu, és la que en principi hauria de desencadenar menys fanatismes.
Fent, a més a més, una reducció positivista, entendré només per convivència social aquell seguit de normes el compliment de les quals permet que, tot i ser molt diferents i amb idees molt dispars, els ciutadans puguem viure junts i en comú en un espai físic públic, ¿avui també espai virtual?, puguem sentir-nos respectats al igual com nosaltres respectem als altres, sentir-nos protegits per la comunitat, sentir-nos lliures d’actuar fins on no lesionem la llibertat dels altres, en una paraula, viure en pau amb els que ens rodegen.
Llavors accepto per un costat, amb convicció, que tothom pugui anar vestit com li sembli, (em queda el problema dels que prefereixen anar desvestits), a dintre i fora de casa seva. Però amb la mateixa convicció no accepto que algú amb la cara tapada, amagant la seva identitat física, em pugui donar una bufetada al mig del carrer i després no ho pugui denunciar en no poder identificar el agressor. En lloc de la bufetada també podria ser un robatori o un assassinat.
Des d’aquest simple punt de vista de la convivència social em sembla que puc acceptar el vel que no tapa la cara però no puc acceptar la burka. Exactament el mateix passa amb el casc de la moto i crec que existeixen regulacions especials que no permeten l’accés a determinats espais públics amb aquest complement posat.
¿I que hauré de fer si algú em digués que el condemno a no sortir de casa perquè la seva consciencia (criteri moral) no li permet sortir-ne sense la cara tapada?.
La primera reacció es dir que ho sento molt, però que em fa sentir indefens creuar-me amb algú que no puc identificar i que em pot fer qualsevol cosa o no fer-la, impunement. Es clar que també em puc trobar amb persones que es disfressen però amb fa l’efecte que hi ha alguna diferència amb el cas que parlem. Aquest anonimat també és produeix en Internet, però podem convenir que és com un joc en el que, certament, també puc fer mal. De fet a la xarxa quan vull fer alguna cosa socialment rellevant haig d’autenticar-me per garantir que soc jo qui actua.
Una possible escapatòria és fer una llei que permeti accedir als espais públics en aquestes condicions sempre i quan vagi acompanyat per un tutor que és responsabilitzi completament, penalment quan calgui, dels actes del tapat. Es a dir, faci el que faci aquest, ha de respondre el “tutor” davant de la llei com si fos ell el que hagués realitzat l’acció.
Un altre possibilitat més alineada amb el món d’avui seria incrustar un xip a canvi del dret de portar burka i procedir al registre exhaustiu de la ubicació d’aquestes persones, amb totes les alertes que calguin quan és perdi el rastre. Dono per suposat que tots els costos d’aquesta mesura l’hauria de sufragar qui la demanés.
Un cop més és veu que els rics tenen certs avantatges.
Un altre dia m’agradaria parlar d’altres visions respecte d’aquest punt, sobretot des de l’esfera íntima de les persones, la económico-social i la religiosa.
dimecres, 31 de març del 2010
dilluns, 29 de març del 2010
Vaga a les Autopistes
Vaga a les Autopistes
Degut a la vaga dels empleats de les autopistes es va produir el fet insòlit de “l’aixecada de barreres”. Durant unes hores la circulació fou gratuïta.
Els usuaris s’han estalviat diners, els treballadors han perdut els sous que no els pagaran i la Companyia, Abertis en aquests cas, perdrà la diferencia entre el que ha deixat de ingressar per peatges i el salari que no haurà d’abonar als treballadors per les hores no treballades.
En un món lliure de veritat, els treballadors demanarien als usuaris de les autopistes una petitíssima aportació que els rescabalés de la part de sou que deixarien de cobrar per anar fent vagues i així aconseguiríem, al•leluia, eliminar els peatges. Com que aquest és un objectiu del Govern de la Generalitat, estic esperant que esperoni als vaguistes a seguir aquest camí, oferint-los l’acció vigilant de les seves forces de seguretat per garantir el lliure exercici del dret de vaga.
Es una estratègia perfecte (win-win com diuen els gurús) si fem entendre a Abertis que ha de cedir per el bé públic, que és un bé principal i superior als altres, sobretot quan públic vol dir a favor meu.
Es clar que tot això tant rodó se’m va complicant al anar escrivint al mateix temps que penso, ja que si els treballadors exerceixen per cobrar, de fet ja no fan vaga sinó que treballen i llavors ... vaja, ja no sé com enfocar-ho. Potser haurien de fer una societat anònima, de la qual en serien els accionistes, que tingués cura d’aquests petits cobraments als usuaris i ells seguissin en vaga, parcial almenys, cobrant menys salaris però, al mateix temps, fent caixa amb els dividends de la seva companyia que, com que ho hem pagat entre tots, podia fer servir les maquinetes aquestes que se’ns mengen la targeta i ens des-mengen números vermells en compte corrent.
Se’m està embolicant molt, massa. Un altre estona ja seguiré: potser estic descobrint un nou model econòmic.
Degut a la vaga dels empleats de les autopistes es va produir el fet insòlit de “l’aixecada de barreres”. Durant unes hores la circulació fou gratuïta.
Els usuaris s’han estalviat diners, els treballadors han perdut els sous que no els pagaran i la Companyia, Abertis en aquests cas, perdrà la diferencia entre el que ha deixat de ingressar per peatges i el salari que no haurà d’abonar als treballadors per les hores no treballades.
En un món lliure de veritat, els treballadors demanarien als usuaris de les autopistes una petitíssima aportació que els rescabalés de la part de sou que deixarien de cobrar per anar fent vagues i així aconseguiríem, al•leluia, eliminar els peatges. Com que aquest és un objectiu del Govern de la Generalitat, estic esperant que esperoni als vaguistes a seguir aquest camí, oferint-los l’acció vigilant de les seves forces de seguretat per garantir el lliure exercici del dret de vaga.
Es una estratègia perfecte (win-win com diuen els gurús) si fem entendre a Abertis que ha de cedir per el bé públic, que és un bé principal i superior als altres, sobretot quan públic vol dir a favor meu.
Es clar que tot això tant rodó se’m va complicant al anar escrivint al mateix temps que penso, ja que si els treballadors exerceixen per cobrar, de fet ja no fan vaga sinó que treballen i llavors ... vaja, ja no sé com enfocar-ho. Potser haurien de fer una societat anònima, de la qual en serien els accionistes, que tingués cura d’aquests petits cobraments als usuaris i ells seguissin en vaga, parcial almenys, cobrant menys salaris però, al mateix temps, fent caixa amb els dividends de la seva companyia que, com que ho hem pagat entre tots, podia fer servir les maquinetes aquestes que se’ns mengen la targeta i ens des-mengen números vermells en compte corrent.
Se’m està embolicant molt, massa. Un altre estona ja seguiré: potser estic descobrint un nou model econòmic.
dimarts, 23 de març del 2010
Problema amb les elèctriques
Problema amb les elèctriques
La meva visió dels problemes amb les elèctriques després de la nevada del 2010 és una mica discordant del que normalment es comenta, però em fa l’efecte que pot enfocar algun angle que fins ara només ha estat tocat de passada. Un petit resum.
El mercat de la electricitat és un mercat molt regulat, amb el que la iniciativa privada te una part de protagonisme però no hem de menysprear el que tenen els poders públics. És un mercat tan regulat com que els preus de venda no son pròpiament lliures i estan per sota del preu de cost del producte perquè l’Estat, els nostres impostos, subvencionen a les empreses al considerar-lo un servei públic. El preu dels renovables o ecològics estan tan subvencionats que el Govern ha hagut de establir quotes ja que les empreses és barallen per fer inversions en ells amb beneficis assegurats.
A canvi del que paguem amb la factura i del que sufraguem amb els impostos, l’estat és reserva i exerceix el dret de regular les condicions de subministrament del servei. Sense ser-ne un expert, ni molt menys, imagino que deu determinar a quins llocs i en quines condicions ha d’arribar l’electricitat, quantes hores al dia, qui en pot produir, qui en pot vendre, i un seguit de coses mes com per exemple quines poden ser les companyies que transporten aquesta energia des dels productors fins els distribuïdors o comercialitzadors, des d’aquests fins a casa dels usuaris i en quines condicions ho han de fer. També determinen com han de ser les instal•lacions de cada casa perquè pugui gaudir d’aquest producte. Suposo que també determina quines requisits han de complir les línees elèctriques, les seves torres, els seus transformadors i tot el seguit d’enginys necessaris que garanteixi un flux continuo d’electrons fins totes les bombetes i electrodomèstics del país.
Com és obvi, aquesta regulació necessita d’una activitat de inspecció, regulada també a la seva vegada, ja que l’Estat no solsament fa la llei sinó que l’ha de fer complir, per la qual activitat ens deuen caldre uns quants inspectors ben qualificats per portar-la a terme. Que devem pagar mitjançant els impostos.
En el cas de la nevada està clar que la corrent ha fallat. Ja que un Conseller i el President, crec, han culpat a les elèctriques del desastre, hem de descartar la justificació de “l’excepcionalitat de la climatologia” de les possibles causes de la crisis del subministrament energètic, que per contra si va servir per justificar l’aturada i el caos de la mobilitat nacional.
Cercant altres possibles causes només ens queden dos hipòtesis per contemplar: o la regulació està mal feta, problema dels nostres diputats, o les companyies la incompleixen.
Ara bé, si les elèctriques incompleixen llavors el nostre servei de inspecció ho hauria d’haver descobert i denunciat, i el govern hauria d’haver actuat.
En resum, si la llei està malament això és responsabilitat del poder legislatiu (els diputats), si la regulació no és compleix és culpa de les elèctriques i responsabilitat del servei de inspecció (poder executiu, govern) que no ha vetllat per els nostre interessos, i si aquest servei ho ha denunciat el responsable deu ser el jutge si la qüestió hagués passat al poder judicial, o del poder executiu que, en qualsevol cas, és el responsable de fer complir la llei.
Probablement per aquests motius i per treure’s de sobre una responsabilitat que la vox populi, incorrectament, els carregava per simpatia amb altres desastres, la conselleria de Interior de la Generalitat s’ha afanyat a dir que la inspecció correspon al conseller d’Economia i, a més, insinuar que no havien vigilat prou perquè la companyia feia servir per les seves construccions material de mala qualitat o en desús en altres línies elèctriques. El President de tots s’ha mantingut hieràtic en aquesta petita disputa interna, ni més ni menys que davant de l’acusació a un subordinat seu de que no defuig les seves obligacions amb greus perjudicis per la població: no sigui que s’embruti les mans al intentar posar ordre a casa seva.
De totes maneres la pregunta important, al meu entendre, és saber si aconseguirem conèixer la veritat, i la resposta assenyada a aquest interrogant és dir que no. Així ens estalviarem de saber si hem de demanar als nostres diputats que regulin millor i que, com a contrapartida, ens preguntin fins a quin nivell “d’excepcionalitat” volem que ens garanteixin el servei (quan més, més car), si és el servei de inspecció que no treballa correctament, si son els jutges que no obliguen als gegants a complir la llei, o si son les companyies que se’n fumen de tot. En aquest cas podríem estalviar-nos tots de pagar les factures com a raonable mesura de pressió.
M’agradaria també saber quin polític serà capaç de plantejar tot això cruament amb voluntat de solucionar l’afer i no simplement per desgastar qualsevol cosa: jo no l’albiro en el horitzó; ni somiant. Si els preguntéssim directament ens dirien que és molt complicat ficar-se en aquests merders, com si per a altres no ho és prou arribar a final de mes, i amb aquesta excusa tiraran terra a sobre fins la propera inundació, nevada, sequera o incendi que la excepcionalitat ens planti davant dels nassos.
Per suposat que tampoc m’atreveixo a preguntar quin periodista serà capaç d’enfrontar un repte tal. La dificultat d’entendre tot l’entramat és massa alt i la facilitat en que pots ser arraconat aconsellen fugir d’estudi i parlar del Barça: sense risc.
La meva visió dels problemes amb les elèctriques després de la nevada del 2010 és una mica discordant del que normalment es comenta, però em fa l’efecte que pot enfocar algun angle que fins ara només ha estat tocat de passada. Un petit resum.
El mercat de la electricitat és un mercat molt regulat, amb el que la iniciativa privada te una part de protagonisme però no hem de menysprear el que tenen els poders públics. És un mercat tan regulat com que els preus de venda no son pròpiament lliures i estan per sota del preu de cost del producte perquè l’Estat, els nostres impostos, subvencionen a les empreses al considerar-lo un servei públic. El preu dels renovables o ecològics estan tan subvencionats que el Govern ha hagut de establir quotes ja que les empreses és barallen per fer inversions en ells amb beneficis assegurats.
A canvi del que paguem amb la factura i del que sufraguem amb els impostos, l’estat és reserva i exerceix el dret de regular les condicions de subministrament del servei. Sense ser-ne un expert, ni molt menys, imagino que deu determinar a quins llocs i en quines condicions ha d’arribar l’electricitat, quantes hores al dia, qui en pot produir, qui en pot vendre, i un seguit de coses mes com per exemple quines poden ser les companyies que transporten aquesta energia des dels productors fins els distribuïdors o comercialitzadors, des d’aquests fins a casa dels usuaris i en quines condicions ho han de fer. També determinen com han de ser les instal•lacions de cada casa perquè pugui gaudir d’aquest producte. Suposo que també determina quines requisits han de complir les línees elèctriques, les seves torres, els seus transformadors i tot el seguit d’enginys necessaris que garanteixi un flux continuo d’electrons fins totes les bombetes i electrodomèstics del país.
Com és obvi, aquesta regulació necessita d’una activitat de inspecció, regulada també a la seva vegada, ja que l’Estat no solsament fa la llei sinó que l’ha de fer complir, per la qual activitat ens deuen caldre uns quants inspectors ben qualificats per portar-la a terme. Que devem pagar mitjançant els impostos.
En el cas de la nevada està clar que la corrent ha fallat. Ja que un Conseller i el President, crec, han culpat a les elèctriques del desastre, hem de descartar la justificació de “l’excepcionalitat de la climatologia” de les possibles causes de la crisis del subministrament energètic, que per contra si va servir per justificar l’aturada i el caos de la mobilitat nacional.
Cercant altres possibles causes només ens queden dos hipòtesis per contemplar: o la regulació està mal feta, problema dels nostres diputats, o les companyies la incompleixen.
Ara bé, si les elèctriques incompleixen llavors el nostre servei de inspecció ho hauria d’haver descobert i denunciat, i el govern hauria d’haver actuat.
En resum, si la llei està malament això és responsabilitat del poder legislatiu (els diputats), si la regulació no és compleix és culpa de les elèctriques i responsabilitat del servei de inspecció (poder executiu, govern) que no ha vetllat per els nostre interessos, i si aquest servei ho ha denunciat el responsable deu ser el jutge si la qüestió hagués passat al poder judicial, o del poder executiu que, en qualsevol cas, és el responsable de fer complir la llei.
Probablement per aquests motius i per treure’s de sobre una responsabilitat que la vox populi, incorrectament, els carregava per simpatia amb altres desastres, la conselleria de Interior de la Generalitat s’ha afanyat a dir que la inspecció correspon al conseller d’Economia i, a més, insinuar que no havien vigilat prou perquè la companyia feia servir per les seves construccions material de mala qualitat o en desús en altres línies elèctriques. El President de tots s’ha mantingut hieràtic en aquesta petita disputa interna, ni més ni menys que davant de l’acusació a un subordinat seu de que no defuig les seves obligacions amb greus perjudicis per la població: no sigui que s’embruti les mans al intentar posar ordre a casa seva.
De totes maneres la pregunta important, al meu entendre, és saber si aconseguirem conèixer la veritat, i la resposta assenyada a aquest interrogant és dir que no. Així ens estalviarem de saber si hem de demanar als nostres diputats que regulin millor i que, com a contrapartida, ens preguntin fins a quin nivell “d’excepcionalitat” volem que ens garanteixin el servei (quan més, més car), si és el servei de inspecció que no treballa correctament, si son els jutges que no obliguen als gegants a complir la llei, o si son les companyies que se’n fumen de tot. En aquest cas podríem estalviar-nos tots de pagar les factures com a raonable mesura de pressió.
M’agradaria també saber quin polític serà capaç de plantejar tot això cruament amb voluntat de solucionar l’afer i no simplement per desgastar qualsevol cosa: jo no l’albiro en el horitzó; ni somiant. Si els preguntéssim directament ens dirien que és molt complicat ficar-se en aquests merders, com si per a altres no ho és prou arribar a final de mes, i amb aquesta excusa tiraran terra a sobre fins la propera inundació, nevada, sequera o incendi que la excepcionalitat ens planti davant dels nassos.
Per suposat que tampoc m’atreveixo a preguntar quin periodista serà capaç d’enfrontar un repte tal. La dificultat d’entendre tot l’entramat és massa alt i la facilitat en que pots ser arraconat aconsellen fugir d’estudi i parlar del Barça: sense risc.
L’escola dels nostres governants
L’escola dels nostres governants
Deixant a banda el que hagin estudiat de jovenets, l’escola dels nostres governants és, fonamentalment, el funcionariat. El funcionariat públic, com administració o educació, i el dels partits. I em fa l’efecte que cada dia és més així.
En la seva carrera laboral no han aprés, perquè no ho han viscut, gaire més que donar cops de colze, parar trampes, aprofitar-se dels altres per escalar posicions, mig mentir, deixar fora de combat amics que de fet son tractats com enemics, enfilar-se al carro del guanyador, ensumar qui tindrà més èxit, murmurar, difamar subreptíciament, passar partes i fer d’espieta, redactar informes que sobretot no comprometin encara que no serveixin, acusar amb poc fonament a compte d’un benefici personal, cridar més que els altres, tirar la pedra i amagar la mà, semblar honest sense ser-ho si et llest, raonar poc si no és per interès propi, aliar-se per escalar posicions, buscar culpables allà on sigui. Saben be que no és pot cometre cap error i que el millor procediment per aconseguir-ho és no fer res. Només moure papers de taula i no ser-hi quan s’hagi de decidir. I aprenen cobrant a actuar així sense risc de que et facin fora, amb l’únic perill de ser arraconar temporalment fins que els teus tornin a enfilar-se a l’onada. Només els que roben i no saben dissimular, o els que roben i s’han creat enemics interns prou importants poden tenir alguns problemes amb els jutges, que moltes vegades s’arreglen “civilitzadament”.
Mai han hagut de crear i afegir valor mitjançant el seu esforç, fer les coses millor que els altres i mes barates i més de pressa per poder sobreviure, convèncer algú de que val la pena que es gasti els SEUS diners amb el que ells ofereixen, donar la volta a problemes insolubles, detectar les necessitats dels altres i com cobrir-les, gestionar persones perquè donin més del que poden donar, dirigir equips, innovar amb el risc d’equivocar-se, decidir perquè sinó altres decidiran per ells i no pas al seu favor, parlar totes les llengües del món, malgrat n’hagis estudiat poques, no pas per fer conferències, sinó per convèncer, pactar, acordar, corregir errors, millorar, planificar: jugar-t’hi el teu futur i el de la teva família. No poder deixar les coses per demà perquè demà ja no tindrà sentit fer-les. Haver de pagar cada més una nòmina. Enfonsar-se i tornar-se a aixecar. Equivocar-se, acceptar-ho, rectificar i seguir.
Malauradament moltes empreses grans, no dic pas grans empreses, s’assemblen cada cop més al model establert per els nostres governants encara que, en general, en les companyies els resultats acostumen a posar les coses al seu lloc i els que actuen només així acaben malament, ja que els beneficis no els responen. Hi ha dues excepcions a aquest darrer principi, un degut a la conjuntura econòmica i un altre al tipus d’empresa, que salven els practicants d’aquest tipus del comportament.
La primera es produeix en èpoques de bombolla econòmica, amb creixements molt grans, per exemple el que hi hagué en les “punto.com”, on els executius van canviant d’empresa sense acabar res: cavalquen sobre les expectatives més que sobre les realitats i els objectius acomplerts, perquè en el mercat hi ha una demanda irracional (sobreescalfada) de directius. També succeeix en sectors on els beneficis són astronòmics i la competència és d’estar per casa, amb el que els resultats sempre son prou bons com per no posar al descobert els mals gestors.
La segona excepció respon al tipus d’empresa que podríem qualificar de semi-pública. Es a dir, empreses molt regulades, on els consells d’administració no representen de fet el capital, sinó a una amalgama de interessos socials i polítics amb uns objectius molt diferents dels d’obtenir uns resultats òptims sempre i quan, aquests beneficis o pèrdues siguin “correctament” justificables.
I amb aquest models de comportament així anem: donant les culpes als altres per què el més important és no equivocar-se. Però avançant molt poc a poc discordantment amb l’esforç que fa la població en el món públic posant en perill les empreses d’aquestes característiques per la seva continuada pèrdua de competitivitat.
Deixant a banda el que hagin estudiat de jovenets, l’escola dels nostres governants és, fonamentalment, el funcionariat. El funcionariat públic, com administració o educació, i el dels partits. I em fa l’efecte que cada dia és més així.
En la seva carrera laboral no han aprés, perquè no ho han viscut, gaire més que donar cops de colze, parar trampes, aprofitar-se dels altres per escalar posicions, mig mentir, deixar fora de combat amics que de fet son tractats com enemics, enfilar-se al carro del guanyador, ensumar qui tindrà més èxit, murmurar, difamar subreptíciament, passar partes i fer d’espieta, redactar informes que sobretot no comprometin encara que no serveixin, acusar amb poc fonament a compte d’un benefici personal, cridar més que els altres, tirar la pedra i amagar la mà, semblar honest sense ser-ho si et llest, raonar poc si no és per interès propi, aliar-se per escalar posicions, buscar culpables allà on sigui. Saben be que no és pot cometre cap error i que el millor procediment per aconseguir-ho és no fer res. Només moure papers de taula i no ser-hi quan s’hagi de decidir. I aprenen cobrant a actuar així sense risc de que et facin fora, amb l’únic perill de ser arraconar temporalment fins que els teus tornin a enfilar-se a l’onada. Només els que roben i no saben dissimular, o els que roben i s’han creat enemics interns prou importants poden tenir alguns problemes amb els jutges, que moltes vegades s’arreglen “civilitzadament”.
Mai han hagut de crear i afegir valor mitjançant el seu esforç, fer les coses millor que els altres i mes barates i més de pressa per poder sobreviure, convèncer algú de que val la pena que es gasti els SEUS diners amb el que ells ofereixen, donar la volta a problemes insolubles, detectar les necessitats dels altres i com cobrir-les, gestionar persones perquè donin més del que poden donar, dirigir equips, innovar amb el risc d’equivocar-se, decidir perquè sinó altres decidiran per ells i no pas al seu favor, parlar totes les llengües del món, malgrat n’hagis estudiat poques, no pas per fer conferències, sinó per convèncer, pactar, acordar, corregir errors, millorar, planificar: jugar-t’hi el teu futur i el de la teva família. No poder deixar les coses per demà perquè demà ja no tindrà sentit fer-les. Haver de pagar cada més una nòmina. Enfonsar-se i tornar-se a aixecar. Equivocar-se, acceptar-ho, rectificar i seguir.
Malauradament moltes empreses grans, no dic pas grans empreses, s’assemblen cada cop més al model establert per els nostres governants encara que, en general, en les companyies els resultats acostumen a posar les coses al seu lloc i els que actuen només així acaben malament, ja que els beneficis no els responen. Hi ha dues excepcions a aquest darrer principi, un degut a la conjuntura econòmica i un altre al tipus d’empresa, que salven els practicants d’aquest tipus del comportament.
La primera es produeix en èpoques de bombolla econòmica, amb creixements molt grans, per exemple el que hi hagué en les “punto.com”, on els executius van canviant d’empresa sense acabar res: cavalquen sobre les expectatives més que sobre les realitats i els objectius acomplerts, perquè en el mercat hi ha una demanda irracional (sobreescalfada) de directius. També succeeix en sectors on els beneficis són astronòmics i la competència és d’estar per casa, amb el que els resultats sempre son prou bons com per no posar al descobert els mals gestors.
La segona excepció respon al tipus d’empresa que podríem qualificar de semi-pública. Es a dir, empreses molt regulades, on els consells d’administració no representen de fet el capital, sinó a una amalgama de interessos socials i polítics amb uns objectius molt diferents dels d’obtenir uns resultats òptims sempre i quan, aquests beneficis o pèrdues siguin “correctament” justificables.
I amb aquest models de comportament així anem: donant les culpes als altres per què el més important és no equivocar-se. Però avançant molt poc a poc discordantment amb l’esforç que fa la població en el món públic posant en perill les empreses d’aquestes característiques per la seva continuada pèrdua de competitivitat.
divendres, 12 de març del 2010
No agredir inútilment
No agredir inútilment
Segons el diccionari que he consultat, la paraula agredir es circumscriu a la simple escomesa física a un altre persona amb intenció de fer mal.
Voldria, però, plantejar-ho d’una forma molt més oberta, en la que l’escomesa fos física o psíquica, verbal o gestual, desconsiderada, amb o sense clara intenció de fer mal, incitant al agredit a respondre, buscant el seu rebot o que es senti ferit, a vegades només amb la bona intenció de que reaccioni. A part de que em convé per el que vull explicar, em fa l’efecte que aquesta definició és més propera al que avui arribem a interpretar com agressió.
Dic que en el marc d’aquesta definició i en el de les relacions humanes, agredir és una activitat inútil i contraproduent, exceptuant el cas en que l’agressor ho tingui tot perdut o en el que l’agressió “elimini” (deixi inoperant) al agredit i, de pas, el conflicte que ha originat la situació. Penso que fins i tot en aquests dos supòsits es molt improbable tenir èxit, més en el segon que en el primer ja que en aquest, no tenint res a fer i a perdre, un pot somiar que la flauta sonarà per casualitat.
Quan actuem fora d’aquests dos casos, l’agressió produirà efectes contraris i difícilment controlables i que, si ho mirem amb una mica de sang freda, ens complicaran molt mes la vida.
Tots sabem que la solució de la majoria de conflictes humans no descansa exclusivament en una de les parts, sinó que depèn de la interacció entre elles, del enteniment mutu, de trobar una estratègia que satisfaci, limitadament potser, a totes les parts. Si no és així en resulten guanyadors i perdedors, i aquests ho recorden tota la vida que, en casos extrems, només té sentit si es modula en clau de revenja.
Quan estem davant de relacions humanes que han de ser durables, en la família, en el treball, en la parella, en els equips de treball, no ens convé en absolut que hi hagin victòries i derrotes, ni tan se val que en restin unes engrunes d’aquests sensacions.
Agredir ens satisfà emocionalment a curt termini, ja que ens fa sentir mes potents, més forts i més capaços. Ens demostra la nostra fortalesa o, amb altres paraules, la mostra al altre. Ens fa victoriosos. Falsament, perquè no es una realitat perdurable, però ens proporciona “l’instant de glòria” que tant ens agrada.
Però el agredit és sent envaït, despertant-se inconscientment el seu esperit de supervivència, i deixarà tot el problema en mans del agressor, apel•lant precisament a la gran fortalesa i prepotència que demostra. Ell ja ha suportat el càstig i l’oprobi de la derrota i es sent deslliurat de fer quelcom més per solucionar el conflicte. Abandona tota responsabilitat. Si de cas pensarà com tornar-li la patacada en lloc de cerca vies de solució efectives.
En la vida familiar aquesta situació passa alguns cops, però no voldria posar un exemple centrat en aquest àmbit. Prefereixo posar-lo en el entorn de l’empresa on també és freqüent i és molt mes difícil que apunti a algun esdeveniment conegut per els que llegiu aquesta pallissa.
En la empresa succeeix sovint que “A” ha de portar a bon terme un projecte, encara que pròpiament no hi faci res, en el que ha de col•laborar inevitablement “B” i “C”.
“A” te una relació molt més directa amb “B” perquè pertanyen tots dos a la mateixa empresa i “C” a un altre.
“A” ha d’aconseguir una data fi del projecte el més propera possible ja que el resultat del projecte és molt important per l’empresa a la que pertanyen “A” i “B” i l’empresa ha responsabilitzat a “A” d’aconseguir-ho.
“A” pressiona amb intensitat, habilitat i sentit comú als dos col•laboradors amb aquest objectiu.
“B” té problemes d’organització interna i de pressupost pe donar una resposta ràpida. Són lents i pobres i ja és veu que no podran acabar el projecte en el temps desitjable.
“A” ha aconseguit de B una data d’acabament de 12 mesos.
“C”, que és un altre empresa, dona una data de 6 mesos davant les raons esgrimides per “A”.
“A” es veu en la obligació de collar mes a “B”. Per fer-ho escriu un correu on diu: “sembla que “C” són mes ràpids que nosaltres per el que cal que penseu com podeu avançar el projecte”
Malgrat la veritat de la frase, el fet de parlar en segona persona del plural i a les paraules en cursiva és interpretada per “B” com una agressió, perquè emfatitza els seus problemes d’organització i pressupost. La seva resposta és immediata i incontestable: “Quan m’aconseguiu pressupost miraré que puc fer”. És a dir, passa per damunt dels problemes d’organització, els intrínsecament seus i realment importants, i és focalitza en el problema del pressupost que és seu però que també és de l’empresa, ja que només aquesta té la potestat d’ampliar-lo. Però, intel•ligentment, es focalitza en aquesta qüestió no com una excusa, sinó traspassant la responsabilitat de trobar una solució a “A”.
“B” sap que “A” no pot aconseguir pressupost perquè no entra dins de les seves competències, amb el que provoca, de facto, aturar el projecte i deixar a “A” en una difícil posició a la seva pròpia empresa i en la seva relació amb “C”.
Ara “A” té bastants més problemes: buscar diners, dir a C que no cal que corri tant i desenfadar a “B”. I en algun moment haurà d’aconseguir fer el projecte en 6 mesos perquè els directors de “C” ja faran saber als directors de “A” i “B”, que ells estan disposats a fer-ho en aquest termini.
Si enlloc de dir aquelles paraules nefastes, ho hagués plantejat com un petit problema a resoldre, que d’aconseguir-ho beneficiaria molt a l’empresa que paga a “A” i “B”, segurament es podria haver plantejat un acord de voluntats de perseguir pressupost des de diferents àmbits, d’anar a la una per diferents camins, de fer entendre la importància del projecte i segur, que s’hauria acabat molt abans gràcies al repte no explicitat de ser almenys tan ràpids com els altres. “A”, irònicament, ha menystingut a “B”, però passat el gust inicial, ha creat un problema greu. Quan “A” forma part del equip del que ets responsable te’n adones fàcilment del poc que ajuda una curta frase enverinada.
Encara que et sentis valent, agredir no serveix de gaire perquè t’apropes a la realitat des del poder i la fortalesa, buscant la desfeta i submissió dels qui cal que estiguin sencers, potents i lliures per trobar el que necessitem tots.
Em sembla molt millor enfocar-ho des de la debilitat pròpia que sumada la debilitat dels altres farà que sigui possible trobar un model en el que hi sortim afavorits tots.
I sempre actuant amb el màxim respecte, tot el contrari d’una actitud agressiva, perquè així aconseguirem el respecte dels altres i, conseqüentment la col•laboració mútua serà possible.
Segons el diccionari que he consultat, la paraula agredir es circumscriu a la simple escomesa física a un altre persona amb intenció de fer mal.
Voldria, però, plantejar-ho d’una forma molt més oberta, en la que l’escomesa fos física o psíquica, verbal o gestual, desconsiderada, amb o sense clara intenció de fer mal, incitant al agredit a respondre, buscant el seu rebot o que es senti ferit, a vegades només amb la bona intenció de que reaccioni. A part de que em convé per el que vull explicar, em fa l’efecte que aquesta definició és més propera al que avui arribem a interpretar com agressió.
Dic que en el marc d’aquesta definició i en el de les relacions humanes, agredir és una activitat inútil i contraproduent, exceptuant el cas en que l’agressor ho tingui tot perdut o en el que l’agressió “elimini” (deixi inoperant) al agredit i, de pas, el conflicte que ha originat la situació. Penso que fins i tot en aquests dos supòsits es molt improbable tenir èxit, més en el segon que en el primer ja que en aquest, no tenint res a fer i a perdre, un pot somiar que la flauta sonarà per casualitat.
Quan actuem fora d’aquests dos casos, l’agressió produirà efectes contraris i difícilment controlables i que, si ho mirem amb una mica de sang freda, ens complicaran molt mes la vida.
Tots sabem que la solució de la majoria de conflictes humans no descansa exclusivament en una de les parts, sinó que depèn de la interacció entre elles, del enteniment mutu, de trobar una estratègia que satisfaci, limitadament potser, a totes les parts. Si no és així en resulten guanyadors i perdedors, i aquests ho recorden tota la vida que, en casos extrems, només té sentit si es modula en clau de revenja.
Quan estem davant de relacions humanes que han de ser durables, en la família, en el treball, en la parella, en els equips de treball, no ens convé en absolut que hi hagin victòries i derrotes, ni tan se val que en restin unes engrunes d’aquests sensacions.
Agredir ens satisfà emocionalment a curt termini, ja que ens fa sentir mes potents, més forts i més capaços. Ens demostra la nostra fortalesa o, amb altres paraules, la mostra al altre. Ens fa victoriosos. Falsament, perquè no es una realitat perdurable, però ens proporciona “l’instant de glòria” que tant ens agrada.
Però el agredit és sent envaït, despertant-se inconscientment el seu esperit de supervivència, i deixarà tot el problema en mans del agressor, apel•lant precisament a la gran fortalesa i prepotència que demostra. Ell ja ha suportat el càstig i l’oprobi de la derrota i es sent deslliurat de fer quelcom més per solucionar el conflicte. Abandona tota responsabilitat. Si de cas pensarà com tornar-li la patacada en lloc de cerca vies de solució efectives.
En la vida familiar aquesta situació passa alguns cops, però no voldria posar un exemple centrat en aquest àmbit. Prefereixo posar-lo en el entorn de l’empresa on també és freqüent i és molt mes difícil que apunti a algun esdeveniment conegut per els que llegiu aquesta pallissa.
En la empresa succeeix sovint que “A” ha de portar a bon terme un projecte, encara que pròpiament no hi faci res, en el que ha de col•laborar inevitablement “B” i “C”.
“A” te una relació molt més directa amb “B” perquè pertanyen tots dos a la mateixa empresa i “C” a un altre.
“A” ha d’aconseguir una data fi del projecte el més propera possible ja que el resultat del projecte és molt important per l’empresa a la que pertanyen “A” i “B” i l’empresa ha responsabilitzat a “A” d’aconseguir-ho.
“A” pressiona amb intensitat, habilitat i sentit comú als dos col•laboradors amb aquest objectiu.
“B” té problemes d’organització interna i de pressupost pe donar una resposta ràpida. Són lents i pobres i ja és veu que no podran acabar el projecte en el temps desitjable.
“A” ha aconseguit de B una data d’acabament de 12 mesos.
“C”, que és un altre empresa, dona una data de 6 mesos davant les raons esgrimides per “A”.
“A” es veu en la obligació de collar mes a “B”. Per fer-ho escriu un correu on diu: “sembla que “C” són mes ràpids que nosaltres per el que cal que penseu com podeu avançar el projecte”
Malgrat la veritat de la frase, el fet de parlar en segona persona del plural i a les paraules en cursiva és interpretada per “B” com una agressió, perquè emfatitza els seus problemes d’organització i pressupost. La seva resposta és immediata i incontestable: “Quan m’aconseguiu pressupost miraré que puc fer”. És a dir, passa per damunt dels problemes d’organització, els intrínsecament seus i realment importants, i és focalitza en el problema del pressupost que és seu però que també és de l’empresa, ja que només aquesta té la potestat d’ampliar-lo. Però, intel•ligentment, es focalitza en aquesta qüestió no com una excusa, sinó traspassant la responsabilitat de trobar una solució a “A”.
“B” sap que “A” no pot aconseguir pressupost perquè no entra dins de les seves competències, amb el que provoca, de facto, aturar el projecte i deixar a “A” en una difícil posició a la seva pròpia empresa i en la seva relació amb “C”.
Ara “A” té bastants més problemes: buscar diners, dir a C que no cal que corri tant i desenfadar a “B”. I en algun moment haurà d’aconseguir fer el projecte en 6 mesos perquè els directors de “C” ja faran saber als directors de “A” i “B”, que ells estan disposats a fer-ho en aquest termini.
Si enlloc de dir aquelles paraules nefastes, ho hagués plantejat com un petit problema a resoldre, que d’aconseguir-ho beneficiaria molt a l’empresa que paga a “A” i “B”, segurament es podria haver plantejat un acord de voluntats de perseguir pressupost des de diferents àmbits, d’anar a la una per diferents camins, de fer entendre la importància del projecte i segur, que s’hauria acabat molt abans gràcies al repte no explicitat de ser almenys tan ràpids com els altres. “A”, irònicament, ha menystingut a “B”, però passat el gust inicial, ha creat un problema greu. Quan “A” forma part del equip del que ets responsable te’n adones fàcilment del poc que ajuda una curta frase enverinada.
Encara que et sentis valent, agredir no serveix de gaire perquè t’apropes a la realitat des del poder i la fortalesa, buscant la desfeta i submissió dels qui cal que estiguin sencers, potents i lliures per trobar el que necessitem tots.
Em sembla molt millor enfocar-ho des de la debilitat pròpia que sumada la debilitat dels altres farà que sigui possible trobar un model en el que hi sortim afavorits tots.
I sempre actuant amb el màxim respecte, tot el contrari d’una actitud agressiva, perquè així aconseguirem el respecte dels altres i, conseqüentment la col•laboració mútua serà possible.
dimecres, 10 de març del 2010
Emergència: neu blanca. (9.3.2010)
Emergència: neu blanca(9.3.2010)
Avui, l’endemà de la gran nevada, ens estan explicant que Ahir tot va anar com va anar degut a la seva excepcionalitat i la impossibilitat de preveure a on es produiria exactament el gran esdeveniment, a la seva imprevisibilitat.
Els haig de donar la raó. Els nostres rondallaires i animadors de festes infantils no podien pas fer-hi res més si no sabien exactament on hi hauria la desgracia i desconeixien el que passaria exactament en el futur immediat.
No acabo d’entendre que al llarg de les hores anessin activant inútilment plans d’emergència, pujant-los de grau, quan ja sabien que no servirien per res davant del que no es pot preveure. I ho entenc menys al veure que emergència vol dir, segons el diccionari, “Esdeveniment greu i imprevist que demana una actuació immediata”, per el que, precisament, els plans són per actuar davant del imprevist que, en aquest cas, és el pecat original de tota aquesta desgràcia.
¿Perquè tenim plans d’emergència sinó serveixen quan tenim una situació imprevista i greu?. Ens els podríem estalviar i, amb ells, estalviar tots els tècnics que els dissenyen, tots el viatges que serveixen per aprendre d’altres llocs que han patit estralls semblants, totes les coordinacions de les descoordinacions, totes les sales de crisi, tots els revisors de les propostes, ..., i tot un seguit d’accions que, per el que es veu, serveixen de poc. Potser en lloc de tots els informes interessantíssims que encarreguen els que vetllen per nosaltres, podrien demanar-ne només un que justifiqués l’abandonament dels plans d’emergència atesa la seva inutilitat quan són necessaris. Així també podríem recuperar tot el que gastem en informes i pagar-ne només un.
Podrien dir als ciutadans que ens apanyéssim solets, podrien donar-nos la clau i el duro, dret a organitzar-nos i cobrar-nos menys impostos, i a sobreviure, que és el que vàrem fer.
Personalment vaig cometre la imprudència, per no dir el incivisme, d’anar a treballar, per el que vaig sortir de casa a un quart de set del matí. Us puc assegurar que no nevava i en molt pocs minuts vaig arribar a destí, a la part alta de la Diagonal. A un quart de cinc, anticipant-me previsorament al horari habitual en mi , començava el meu viatge de retorn.
Queien uns borralls de neu des de feia moltes hores però no semblava res important perquè no quallaven al terra ni a les plantes que veia des de la meva finestra.
Vaig anar en direcció a la Ronda de Dalt, i vaig quedar aturat a menys d’un centenar de metres de la seva entrada. El gruix de neu encara no era important de manera que circular, fins aquell moment, no era gens difícil. Començava a nevar mes intensament per el que vaig suposar, innocent de mi, com a causa de l’aturada que deurien estar reordenant el transit al adonar-se del perill que significava el increment de la precipitació.
Vaig arribar al centre de Badalona a dos quarts menys cinc de deu: una mica més de cinc hores. No deuria ser l’únic perquè quasi tota l’estona vaig estar rodejat de vehicles i ciutadans.
Durant quatre hores i mitja no vaig veure cap agent de l’autoritat ni cap component dels serveis públics, exceptuant un cotxe de bombers i quatre bombers durant la primera hora, que semblaven estar jugant i divertint-se molt amb tot el que succeïa al seu voltant.
Durant la darrera mitja hora en la que, gràcies a les recomanacions d’un amable senyor sense uniforme, vaig tornar enrere fins trobar una entrada de la Ronda i ficar-m’hi, els guàrdies urbans i bombers em van sortir per les orelles de tants com n’hi havia. La Ronda estava ben desembarassada i arribar al nus de Trinitat em va costa menys de deu minuts.
Aquest senyor tan servicial em va explicar que ell tenia immobilitzat el seu vehicle una mica més endavant degut a dos autobusos entravessats al mig del lateral de la Ronda.
Avui al matí he parlat amb una companya de feina que va sortir a les tres de treballar i m’ha dit que a aquelles hores la Ronda de Dalt ja estava quasi bé impracticable per la quantitat de neu que hi havia, però que els cotxes podien entrar-hi lliurament. El que normalment li costa de cinc a set minuts, li va costar una hora.
Aquest comentari simple em va fer pensar que si algú mirava la Ronda a les tres de la tarda ja podia suposar el que probablement passaria.
I em pregunto, ¿per què a les quatre de la tarda no hi havia tots el agents que vaig trobar a les nou impedint l’entrada de vehicles a la Ronda a fi de que pogués treballar la llevaneus?. I per què a la una, i a les dues i a tres de la tarda no hi havia ningú observant com anava anant tot?.
No puc donar una resposta clara. Potser era perquè ningús els ho va dir, o perquè el manual de instruccions de l’emergència no ho deia o, potser, perquè a les quatre era horari normal de treball i a les nou ja cobraven hores extres. Em quedaré sense saber-ho. Encara que m’ho diguin crec que no els podré creure. Em sembla que l’alcalde de Barcelona s’excusa dient que només estaven alertats de forts vents. Es veu que ell no te ulls per mirar ni espies per conèixer que la neu estava caient amb ganes en algunes zones de la ciutat que ha de protegir. De fet segurament tampoc tenia ningú a les sales de control mirant les imatges de les càmeres instal•lades als diferents punts de la ciutat.
De fet aquest senyor tan intel•ligent també va venir a dir que la culpa del col•lapse era degut als incívics de fora Barcelona que treballem al Cap i Casal. Viu ell a fora de Barcelona com ha fet algun altre alcalde prou conegut, o com feia el fins fa poc alcalde de Santa Coloma?. Tan tautologia és dir això com afirmar que morim perquè hem nascut.
Un dia que en sàpiga una mica mes i tingui humor us parlaré de plans d’emergència, de previsió, de planificació i de decisió. I us aconsellaré llegir l’Art de la Guerra que en Sun Wu va escriure 500 anys abans de Crist. La seva lectura i comprensió ens evitaria molts petits problemes que patim avui. Entre altres coses explica la importància cabdal de investigar el terreny que ens toca trepitjar en cada moment. Sembla molt evident però per alguns cal un miracle perquè hi caiguin, encara que siguin molt viatjats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)