A un amic que se'n va. 29.12.09
No puc tancar el cor
a la tristor nascuda
de la teva partença,
ni al infantil pensament
del que serà de tu, tant lluny,
però l’obro amb calidesa
al teu desig de prosseguir un viatge
que et portarà
a l’essència del teu voler.
Els camins recorreguts amb honestedat
i valentia,
amb amplitud de mires
i sense por,
ens fan estendre les antenes del cor
fins sintonitzar
amb l’alegria i la duresa del que cal fer,
amb el que sento tant puixant dintre meu
que em fa néixer a un altre vida,
mes plena que la deixada enrere.
El passat només és l’arrel soterrada
sobre la que s’alça el tronc,
així con les seves branques i fulles
son el futur en un nou món obert al sol.
Que unes branques fermes i resistents,
creixin del teu consistent tronc,
que unes fulles traspuant felicitat
abillin generosament la teva vida,
i així el meu cor recordarà amb agraïment
els bons moments passats,
i esperarà amb fruïció els que han de venir.
Bon vent i amples veles
per la singladura sagrada de la teva vida,
obrint-se camí
com un vaixell en el mar,
solcant onades i tempestes,
com un vaixell en el port,
gaudint de la reparadora calma
que dona ales per volar encara més lluny.
dimarts, 29 de desembre del 2009
Quan res surt com vols (29.12.09)
Quan res surt com vols,
si no molt pitjor del que podies imaginar,
pots fer com alguns romans
en creure que els deus no t’han estat propicis,
o que la mala astrugància et persegueix
per haver nascut estrellat,
o que només ens ho sembla
que estigui tot malament,
o que no volíem el que dèiem voler
si no el que hem obtingut,
o, simplement,
que no hem fet el que calia fer
per aconseguir l’empresa desitjada.
si no molt pitjor del que podies imaginar,
pots fer com alguns romans
en creure que els deus no t’han estat propicis,
o que la mala astrugància et persegueix
per haver nascut estrellat,
o que només ens ho sembla
que estigui tot malament,
o que no volíem el que dèiem voler
si no el que hem obtingut,
o, simplement,
que no hem fet el que calia fer
per aconseguir l’empresa desitjada.
dilluns, 28 de desembre del 2009
CARTA ALS REIS
Escriguem la carta als Reis
Desembre 2009
Tots ho hauríem de fer, per intentar esbrinar el que volem.
Però ara no voldria parlar de la carta tal com l’entenem normalment.
L’altre dia quan tornava a casa en cotxe vaig sentir un comentari per la radio que no sé si és el mateix que diré o si em va suggerir la següent idea sobre la que, en qualsevol cas, penso que val la pena reflexionar.
Escriguem la carta als Reis demanat que voldríem que els altres canviessin de la seva manera d’actuar.
Que si un fos més afectuós, l’altre més col•laboratiu, més elegant, ....
Crec que en arribar al final ens adonaríem de quan poques coses importants hem afegit a la llista, i la gran quantitat d’elles que depenen fortament de les nostres pròpies actituds.
Com diria un pagès només recollirem allò que sembrem, i no pas sempre, ja que depèn de factors externs, extraordinaris per cert, i de la cura que tinguem en arrancar les males herbes, adobar, regar, podar, ....
Podem parlar-ho i ajudar-nos mútuament.
Seguint amb l’exercici de la carta, un cop fet el que he dit podem prosseguir anotant quines coses ens agradaria canviar de nosaltres mateixos.
Si aconseguíssim fer realitat aquestes auto-transformacions, estic convençut que les millores que desitjàvem experimentar en els altres s’haurien acomplert, sense ni haver parlat amb ells.
És el misteri de la transformació del món que en gran part depèn de la nostra pròpia transformació.
Desembre 2009
Tots ho hauríem de fer, per intentar esbrinar el que volem.
Però ara no voldria parlar de la carta tal com l’entenem normalment.
L’altre dia quan tornava a casa en cotxe vaig sentir un comentari per la radio que no sé si és el mateix que diré o si em va suggerir la següent idea sobre la que, en qualsevol cas, penso que val la pena reflexionar.
Escriguem la carta als Reis demanat que voldríem que els altres canviessin de la seva manera d’actuar.
Que si un fos més afectuós, l’altre més col•laboratiu, més elegant, ....
Crec que en arribar al final ens adonaríem de quan poques coses importants hem afegit a la llista, i la gran quantitat d’elles que depenen fortament de les nostres pròpies actituds.
Com diria un pagès només recollirem allò que sembrem, i no pas sempre, ja que depèn de factors externs, extraordinaris per cert, i de la cura que tinguem en arrancar les males herbes, adobar, regar, podar, ....
Podem parlar-ho i ajudar-nos mútuament.
Seguint amb l’exercici de la carta, un cop fet el que he dit podem prosseguir anotant quines coses ens agradaria canviar de nosaltres mateixos.
Si aconseguíssim fer realitat aquestes auto-transformacions, estic convençut que les millores que desitjàvem experimentar en els altres s’haurien acomplert, sense ni haver parlat amb ells.
És el misteri de la transformació del món que en gran part depèn de la nostra pròpia transformació.
NADAL 2009. 18 anys d'en Marc.
A la família Latorre tenim el costum de durant les festes de Nadal dels anys en que algun net-nebot fa 18 anys regalar-li una ploma estilogràfica. Aquest 2009 en Marc cumplirà aquesta edat, crec que el 29 d'aquest mes, i per aquest motiu li fèrem el regal el dia de Sant Esteve i li vaig dirigir les paraules, mes o menys , que transcric a constinuació:
NADAL 2009. Sant Esteve.
18 anys d’en Marc
Com altres Nadals, avui celebrem que en Marc arriba als 18 anys aquest 2009.
No sabia pas que fos costum que un servidor digués unes paraules en tals efemèrides, però davant la subtil insinuació de la progenitora corresponent no desaprofitaré pas la oportunitat de fer-me pesat durant uns minuts.
Avui que ja només es guay escriure teclejant hem de creure que la ploma és una antigalla, però de fet quan li varem regalar la primera a la Mar, deu fer 15 anys, ho era ja també, doncs el Personal Computer feia ja una dècada que circulava i l’única manera de parlar-li era colpejant el seu teclat.
Aquesta ploma, Marc, que potser mai faràs servir, que ja només pot ser un record, mes enllà del seu ús vol tenir un missatge clar però ocult al mateix temps, com moltes coses importants, només visible a aquells que s’ho miren des del sentiment, i també vol ser un signe de com encarar la vida.
La ploma és l’antítesi de l’espasa. No negaré pas les virtuts d’aquest darrer instrument ni la utilitat que pot tenir algunes vegades. L’esforç, el coneixement, la valentia, la decisió ballen harmoniosament en el fil de tant mortífer artilugi, com també ho fan en l’afilada punta del plomí mentre la tinta flueix per el seu tremp per dibuixar cargols i cargolins damunt el paper.
L’espasa va associada al anorreament, a la destrucció de les persones, de la seva vida i del seu pensament. Al triomf de la força per sobre de qualsevol altre voluntat.
La ploma, contràriament, suggereix el creixement personal, l’evolució positiva, la humanització de la nostra espècie. Malgrat aquest idíl•lic panorama, massa sovint ens adonem que també serveix per imposar voluntats, per ferir sentiments, per devorar maneres de ser, per burlar-se de la dignitat aliena, per portar el devenir dels fets al nostre molí.
Igual com l’esmolada cresta de l’espasa sega vides, l’acerada punta de la ploma destroça i perverteix esperits impel•lint-los a empunyar l’espasa per mesquins interessos. Com diu l’adagi, la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos.
Ara que ja he aconseguit crear la necessària confusió en comentar que fins i tot la millor virtut mal aplicada es converteix en vici, que el instrument mes noble pot emprar-se com eina de tortura, deixa’m explicar-te, Marc, quin és el missatge ocult d’aquest ploma en unes ara ja curtes paraules:
- La voluntat de créixer, d’anar més enllà per el coneixement
- L’esforç per aconseguir aquest coneixement
- Cercar els punts de trobada de les persones i de les idees i dels sentiments des de la comprensió de les diferències
- Superar els conflictes des de la certesa de que es possible dissenyar un punt d’equilibri o modelar la naturalesa fins aconseguir-ho
- No voler imposar la nostra voluntat per sobre de la dels altres
- Ajudar els que tenim a prop, i més lluny, a trobar el seu propi camí
Per que la felicitat, Marc, penso que no la trobarem en el poder, en la prepotència, en el tot ho sé, tot ho vull i tot ho tinc, ni en la seguretat, per que el demà, sortosament, és incert per la seva pròpia naturalesa,
si no que la felicitat es fonamenta en el molt que em falta per aprendre i en la voluntat i el plaer de fer-ho,
en el no em cal tenir res per ser jo mateix,
en la fortalesa i decisió per fer realitat els teus somnis nascuts del cor i imaginats per la ment,
i en la fortalesa i decisió que cal per acompanyar els del teu costat en la persecució dels seus somnis per diferents que siguin dels teus,
per que la seva alegria en aconseguir-los il•luminarà per sempre mes el teu esperit.
En nom de tots, Per molts anys, Marc.
NADAL 2009. Sant Esteve.
18 anys d’en Marc
Com altres Nadals, avui celebrem que en Marc arriba als 18 anys aquest 2009.
No sabia pas que fos costum que un servidor digués unes paraules en tals efemèrides, però davant la subtil insinuació de la progenitora corresponent no desaprofitaré pas la oportunitat de fer-me pesat durant uns minuts.
Avui que ja només es guay escriure teclejant hem de creure que la ploma és una antigalla, però de fet quan li varem regalar la primera a la Mar, deu fer 15 anys, ho era ja també, doncs el Personal Computer feia ja una dècada que circulava i l’única manera de parlar-li era colpejant el seu teclat.
Aquesta ploma, Marc, que potser mai faràs servir, que ja només pot ser un record, mes enllà del seu ús vol tenir un missatge clar però ocult al mateix temps, com moltes coses importants, només visible a aquells que s’ho miren des del sentiment, i també vol ser un signe de com encarar la vida.
La ploma és l’antítesi de l’espasa. No negaré pas les virtuts d’aquest darrer instrument ni la utilitat que pot tenir algunes vegades. L’esforç, el coneixement, la valentia, la decisió ballen harmoniosament en el fil de tant mortífer artilugi, com també ho fan en l’afilada punta del plomí mentre la tinta flueix per el seu tremp per dibuixar cargols i cargolins damunt el paper.
L’espasa va associada al anorreament, a la destrucció de les persones, de la seva vida i del seu pensament. Al triomf de la força per sobre de qualsevol altre voluntat.
La ploma, contràriament, suggereix el creixement personal, l’evolució positiva, la humanització de la nostra espècie. Malgrat aquest idíl•lic panorama, massa sovint ens adonem que també serveix per imposar voluntats, per ferir sentiments, per devorar maneres de ser, per burlar-se de la dignitat aliena, per portar el devenir dels fets al nostre molí.
Igual com l’esmolada cresta de l’espasa sega vides, l’acerada punta de la ploma destroça i perverteix esperits impel•lint-los a empunyar l’espasa per mesquins interessos. Com diu l’adagi, la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos.
Ara que ja he aconseguit crear la necessària confusió en comentar que fins i tot la millor virtut mal aplicada es converteix en vici, que el instrument mes noble pot emprar-se com eina de tortura, deixa’m explicar-te, Marc, quin és el missatge ocult d’aquest ploma en unes ara ja curtes paraules:
- La voluntat de créixer, d’anar més enllà per el coneixement
- L’esforç per aconseguir aquest coneixement
- Cercar els punts de trobada de les persones i de les idees i dels sentiments des de la comprensió de les diferències
- Superar els conflictes des de la certesa de que es possible dissenyar un punt d’equilibri o modelar la naturalesa fins aconseguir-ho
- No voler imposar la nostra voluntat per sobre de la dels altres
- Ajudar els que tenim a prop, i més lluny, a trobar el seu propi camí
Per que la felicitat, Marc, penso que no la trobarem en el poder, en la prepotència, en el tot ho sé, tot ho vull i tot ho tinc, ni en la seguretat, per que el demà, sortosament, és incert per la seva pròpia naturalesa,
si no que la felicitat es fonamenta en el molt que em falta per aprendre i en la voluntat i el plaer de fer-ho,
en el no em cal tenir res per ser jo mateix,
en la fortalesa i decisió per fer realitat els teus somnis nascuts del cor i imaginats per la ment,
i en la fortalesa i decisió que cal per acompanyar els del teu costat en la persecució dels seus somnis per diferents que siguin dels teus,
per que la seva alegria en aconseguir-los il•luminarà per sempre mes el teu esperit.
En nom de tots, Per molts anys, Marc.
dijous, 17 de desembre del 2009
EL IMPOST DE SUCCESSIONS 17.12.09
EL IMPOST DE SUCCESSIONS
17.12.09
Ja que últimament s’està parlant molt d’aquest tema, ho aprofitaré per tractar de l’essència del mateix, obviant intencionadament les misèries i tripijocs dels partits polítics que ens manen i l’espectacle indigne que ens ofereixen, el qual torna a confirmar per enèsima vegada que l’únic i real objectiu que tenen coincideix exactament amb el que tenen les persones que els dirigeixen (que els capitalitzen, mes aviat), es a dir, en tenir assegurades unes cadires i el que això significa per ells, les seves famílies, els seus amics i , sobretots, les seves xarxes de interessos.
Però anem a l’essència.
Què es el impost de successions?
Simplificant molt, la mort provoca que la propietat dels bens del finat passin a un altre persona, l’hereu o hereus.
Dintre d’aquest mateix sac si poden incorporar fàcilment el impost sobre les donacions i sobre el patrimoni.
Què son els bens del finat, altrament dits “herència”?
Hi ha un senyor, persona física amb noms i cognoms, que treballa, estalvia, inverteix i passa a ser propietari d’un bé: d’una ploma estilogràfica, d’una joia, d’un quadre, d’un pis, .....
Cadascun d’aquests passos que fa, treballar, estalviar,.. està subjecte els corresponents impostos.
Arriba un moment que aquest senyor a causa de la mort o d’una donació, traspassa gratuïtament la propietat a un altre. El que rep aquesta propietat ha de pagar un impost.
(Si coneixeu el món dels impostos podeu saltar al punt que ve després del següent, i que es titula “Impost de Successions”)
Què és un impost?
Un impost és una contribució econòmica per sostenir l’Estat.
Contribució econòmica vol dir que una part del que jo obtinc, produeixo o creo, la traspasso a un altre.
Quin impacte tenen els impostos?
Qüestió molt interessant i no simple, si no tot el contrari.
Imaginem que som uns senyors poderosos, tenim un exercit que és la manera més fàcil de exercir el poder, i “conquerim” un territori idíl•lic, en el que la gent viu dels fruits dels arbres silvestres, de les herbes que van collint, dels animals salvatges que causalment agonitzen als seus peus, però en el que la gent també es mora de qualsevol constipat o qualsevol sequera provoca una ferotge plaga de fam. Els volem ajudar i els expliquem que els anys bons haurien de recollir per els dolents, que haurien de dedicar-se a l’agricultura i ramaderia, crear infraestructures de transport per poder traslladar bens d’una part a un altre per quan hi ha sequeres localitzades, que han d’estudiar medicina, ....Però no hi ha manera: prefereixen subsistir tal com ho han fet durant segles i segles.
Pensant com salvar-los del seu mal viure a algú se li acudeix proposar: com que amb el nostre exercit els defensem dels seus enemics, i si no en tenen els inventem, els hi cobrarem un tribut i, a més a més, en efectiu (no acceptarem herbes ni cocos que en tenen molts).
Aquella gent és veu obligada a treballar, intercanviar mercaderies, ...., per obtenir diners, pagar el tribut i estalviar-se la presó o la mort. Per aquest procediment aconseguim canviar la idiosincràsia de la població, convertint-los de indolents a laboriosos ...!. No dic pas que valgui la pena, ni que aquesta única mesura sigui suficient, però ajuda..
Aquesta historieta, en línies generals, va succeí en els països colonitzats, amb la diferència de que els colonitzadors no volien el bé de la població si no augmentar la seva riquesa mitjançant l’explotació humana.
Aparentment el món s’ha civilitzat una mica i els tributs d’aquesta mena han desaparegut, al menys en el món occidental, en el sentit de que no cal que contribuïm al Estat per el sol fet d’haver nascut i viure en un tros de terra ( si ens construïm una casa ja és un mica diferent).
Avui dia quan algú crea riquesa mitjançant el treball o l’estalvi (capital) cedeix una part d’aquesta nova riquesa al Estat, a través del que s’anomenen impostos directes. Quan el que tinc decideixo gastar-ho o invertir-ho també haig de cedir una part, en el que se’n diuen impostos indirectes (IVA), ja que és considera que la transacció de venda materialitza el valor afegit que aporta el venedor.
Així, quan compro un cotxe, he tributat per les rendes del treball que m’han permès tenir capital per intercanviar-lo amb el bé que vull, i en el moment de comprar haig d’abonar l’IVA.
Si ens preguntem per el impacte d’aquests tipus moderns de imposició, no podem pas dir que siguin neutres econòmicament ni sociològicament. Observem-los mitjançant exemples i fixem-nos només en el treball o en els treballadors.
La doctrina social de l’Església i el comunisme diuen que s’ha de cobrar segons les necessitats que un tingui ( en el comunisme ja sabem el que va passar, els que manaven necessitaven molt més que els que treballaven, i si en teniu dubtes podeu llegir La Rebel•lió dels Animals de George Orwell) .
Però en el capitalisme l’empresa t’acostuma a pagar, sempre hi ha excepcions, per el valor que li aportes. Per exemple, l’operari que està mirant fixament una línia d’embotellament de cerveses per detectar objectes estranys en el interior dels envasos cobra “1”, i el que està desenvolupant un sistema expert de visió artificial amb els mateixos objectius, cobra “5”, en percebre l’empresa que el valor que afegeix aquest darrer es molt superior (probablement mes de 5 vegades).
Si els tipus impositius fan que fins a “1” de salari es tributi un 28%, de “1” a “2” un 32%, progressivament ..., i de “4” en endavant un 43% (de cada 100€ que paga l’empresa 57 van directament al Estat), pot haver-hi molta gent que decideixi que no val la pena esforçar-se massa ja que s’ho “queda tot” l’Estat, o empreses que prefereixin pagar amb diner negre si en poden obtenir. Conclusió: desmotivació i corrupció.
Podríem parlar molt més de com influeix la política fiscal en l’economia real i en el model de la societat però, com que no era l’objectiu, ens conformem amb aquest exemple per estar convençuts que la influencia que pot tenir.
Impost de Successions.
Tornem. En el moment de la successió, o donació, no hi ha cap canvi econòmic que signifiqui un creixement de valor o de riquesa, només hi ha un canvi de titularitat d’un bé. Com hem vist abans tots els passos que han portat a la propietat han tributat el que corresponia, produint-se en el impost que ens ocupa el que els tècnics en diuen una doble imposició, la segona de les quals no correspon pròpiament a un acte econòmic. Per aquest motiu, entre altres, son impostos que no estan establerts, o ho estan de forma molt diferent, en moltes Comunitats Autònomes, o en la majoria de països desenvolupats.
Per que és manté a Catalunya? Per que és una dels poc ingressos directes que te la Generalitat.
Però aconsegueix molts diners el Sr. Castells i el Sr. Saura?. No. Per que els rics no paguen. Que jo conegui tenen dos procediments perfectament legals per estalviar-se’l. Un de senzill es fixar la residencia fiscal en un altre comunitat o en un altre Estat.
Un altre procediment és crear una empresa S.L. que és la propietària dels bens e els “rics” son propietaris de la mateixa mitjançant accions. Quan es morin aquestes accions passen a ser propietat del hereu, però aquesta transmissió no està subjecte a impostos.
En qualsevol cas abusen dels pobres, o dels una miqueta menys pobres, sense atrevir-se a abusar dels altres que segurament son ells mateixos o els seu amics.
Però te algun altre efecte aquest impost?. Crec que si: com una gota malaia va transformant la societat.
Agafem un honrat (per no dir fotut) treballador que ha decidit, encara que avui no està gaire ben vist, crear una família tradicional, té fills i es sent responsable de la seva educació i creixement. Que a més a més és una persona, i la família també, estalviadora i va fent un raconet per comprar un segon pis pensant en el dia de demà i pensant en els seus fills amb la idea que algun agrairan el fruit del seu esforç. Aquest sentiment de transcendència afegeix un cert sentit al concepte de família entès com a primer nucli que ens dona suport i que amplia la nostra autonomia personal.
Però si aquest treballador comença a pensar que la seva herència material serà empetitida per l’acció grollera del Estat i que els seus descendents a causa del impost es vegin en l’obligació de desprendre’s ràpidament i malament del que els havia deixat el seu pare, potser s’adonarà que no val la pena deixà res, i que enlloc d’estalviar és millor gastar-se el sou en beguda i mogudes nocturnes, ben vistes per els governants ja que cada dia ho faciliten molt més per exemple obrint el metro a la matinada dels dies de festa (no pas els de treball) per que els “borratxos políticament correctes” no hagin de arriscar-se a ser multats per conduir en un estat tant joiós ( i entre tots els paguem el metro que es clarament deficitari).
Al mateix temps que s’arriba a aquesta conclusió i s’actua en conseqüència, es perd aquest sentit de transcendència de la família, disminuint clarament el seu valor efectiu com institució bàsica. Per una part està perdent la possibilitat de crear vincles tot planificant el futur, debilita els lligams que es creen de forma natural mitjançant l’esforç per aconseguir un objectiu i fa menys depenent el benestar del descendent de l’actuació del progenitor. Així els fills acaben sent una mica menys fills de la família, i una mica mes fills de la “beneficència” pública, altrament anomenada Estat .
En el fons, a part de les implicacions econòmiques per els pobres originades per aquest impost, les socials afegides son molt importants per que ajuden a la debilitació de la família i la debilitació de la idea de tenir un projecte, i per extensió qualsevol projecte, per el qual valgui la pena esforçar-se.
Es això el que persegueixen els governants de Catalunya? Crec que no soc gens ni mica mal pensant contestant que si, que aquest és un dels seus objectius. Son massa intel•ligents per no adonar-se’n, i son prou intel•ligents per impedir que els rics no perdin la possibilitat de mantenir aquests lligams de clan i aquest plus que beneeix els seus esforços.
El seu clar objectiu és aconseguir que el poble baix sigui menys depenent del seu esforç, vàlua i iniciativa i, per contra, mes depenent del Estat.
17.12.09
Ja que últimament s’està parlant molt d’aquest tema, ho aprofitaré per tractar de l’essència del mateix, obviant intencionadament les misèries i tripijocs dels partits polítics que ens manen i l’espectacle indigne que ens ofereixen, el qual torna a confirmar per enèsima vegada que l’únic i real objectiu que tenen coincideix exactament amb el que tenen les persones que els dirigeixen (que els capitalitzen, mes aviat), es a dir, en tenir assegurades unes cadires i el que això significa per ells, les seves famílies, els seus amics i , sobretots, les seves xarxes de interessos.
Però anem a l’essència.
Què es el impost de successions?
Simplificant molt, la mort provoca que la propietat dels bens del finat passin a un altre persona, l’hereu o hereus.
Dintre d’aquest mateix sac si poden incorporar fàcilment el impost sobre les donacions i sobre el patrimoni.
Què son els bens del finat, altrament dits “herència”?
Hi ha un senyor, persona física amb noms i cognoms, que treballa, estalvia, inverteix i passa a ser propietari d’un bé: d’una ploma estilogràfica, d’una joia, d’un quadre, d’un pis, .....
Cadascun d’aquests passos que fa, treballar, estalviar,.. està subjecte els corresponents impostos.
Arriba un moment que aquest senyor a causa de la mort o d’una donació, traspassa gratuïtament la propietat a un altre. El que rep aquesta propietat ha de pagar un impost.
(Si coneixeu el món dels impostos podeu saltar al punt que ve després del següent, i que es titula “Impost de Successions”)
Què és un impost?
Un impost és una contribució econòmica per sostenir l’Estat.
Contribució econòmica vol dir que una part del que jo obtinc, produeixo o creo, la traspasso a un altre.
Quin impacte tenen els impostos?
Qüestió molt interessant i no simple, si no tot el contrari.
Imaginem que som uns senyors poderosos, tenim un exercit que és la manera més fàcil de exercir el poder, i “conquerim” un territori idíl•lic, en el que la gent viu dels fruits dels arbres silvestres, de les herbes que van collint, dels animals salvatges que causalment agonitzen als seus peus, però en el que la gent també es mora de qualsevol constipat o qualsevol sequera provoca una ferotge plaga de fam. Els volem ajudar i els expliquem que els anys bons haurien de recollir per els dolents, que haurien de dedicar-se a l’agricultura i ramaderia, crear infraestructures de transport per poder traslladar bens d’una part a un altre per quan hi ha sequeres localitzades, que han d’estudiar medicina, ....Però no hi ha manera: prefereixen subsistir tal com ho han fet durant segles i segles.
Pensant com salvar-los del seu mal viure a algú se li acudeix proposar: com que amb el nostre exercit els defensem dels seus enemics, i si no en tenen els inventem, els hi cobrarem un tribut i, a més a més, en efectiu (no acceptarem herbes ni cocos que en tenen molts).
Aquella gent és veu obligada a treballar, intercanviar mercaderies, ...., per obtenir diners, pagar el tribut i estalviar-se la presó o la mort. Per aquest procediment aconseguim canviar la idiosincràsia de la població, convertint-los de indolents a laboriosos ...!. No dic pas que valgui la pena, ni que aquesta única mesura sigui suficient, però ajuda..
Aquesta historieta, en línies generals, va succeí en els països colonitzats, amb la diferència de que els colonitzadors no volien el bé de la població si no augmentar la seva riquesa mitjançant l’explotació humana.
Aparentment el món s’ha civilitzat una mica i els tributs d’aquesta mena han desaparegut, al menys en el món occidental, en el sentit de que no cal que contribuïm al Estat per el sol fet d’haver nascut i viure en un tros de terra ( si ens construïm una casa ja és un mica diferent).
Avui dia quan algú crea riquesa mitjançant el treball o l’estalvi (capital) cedeix una part d’aquesta nova riquesa al Estat, a través del que s’anomenen impostos directes. Quan el que tinc decideixo gastar-ho o invertir-ho també haig de cedir una part, en el que se’n diuen impostos indirectes (IVA), ja que és considera que la transacció de venda materialitza el valor afegit que aporta el venedor.
Així, quan compro un cotxe, he tributat per les rendes del treball que m’han permès tenir capital per intercanviar-lo amb el bé que vull, i en el moment de comprar haig d’abonar l’IVA.
Si ens preguntem per el impacte d’aquests tipus moderns de imposició, no podem pas dir que siguin neutres econòmicament ni sociològicament. Observem-los mitjançant exemples i fixem-nos només en el treball o en els treballadors.
La doctrina social de l’Església i el comunisme diuen que s’ha de cobrar segons les necessitats que un tingui ( en el comunisme ja sabem el que va passar, els que manaven necessitaven molt més que els que treballaven, i si en teniu dubtes podeu llegir La Rebel•lió dels Animals de George Orwell) .
Però en el capitalisme l’empresa t’acostuma a pagar, sempre hi ha excepcions, per el valor que li aportes. Per exemple, l’operari que està mirant fixament una línia d’embotellament de cerveses per detectar objectes estranys en el interior dels envasos cobra “1”, i el que està desenvolupant un sistema expert de visió artificial amb els mateixos objectius, cobra “5”, en percebre l’empresa que el valor que afegeix aquest darrer es molt superior (probablement mes de 5 vegades).
Si els tipus impositius fan que fins a “1” de salari es tributi un 28%, de “1” a “2” un 32%, progressivament ..., i de “4” en endavant un 43% (de cada 100€ que paga l’empresa 57 van directament al Estat), pot haver-hi molta gent que decideixi que no val la pena esforçar-se massa ja que s’ho “queda tot” l’Estat, o empreses que prefereixin pagar amb diner negre si en poden obtenir. Conclusió: desmotivació i corrupció.
Podríem parlar molt més de com influeix la política fiscal en l’economia real i en el model de la societat però, com que no era l’objectiu, ens conformem amb aquest exemple per estar convençuts que la influencia que pot tenir.
Impost de Successions.
Tornem. En el moment de la successió, o donació, no hi ha cap canvi econòmic que signifiqui un creixement de valor o de riquesa, només hi ha un canvi de titularitat d’un bé. Com hem vist abans tots els passos que han portat a la propietat han tributat el que corresponia, produint-se en el impost que ens ocupa el que els tècnics en diuen una doble imposició, la segona de les quals no correspon pròpiament a un acte econòmic. Per aquest motiu, entre altres, son impostos que no estan establerts, o ho estan de forma molt diferent, en moltes Comunitats Autònomes, o en la majoria de països desenvolupats.
Per que és manté a Catalunya? Per que és una dels poc ingressos directes que te la Generalitat.
Però aconsegueix molts diners el Sr. Castells i el Sr. Saura?. No. Per que els rics no paguen. Que jo conegui tenen dos procediments perfectament legals per estalviar-se’l. Un de senzill es fixar la residencia fiscal en un altre comunitat o en un altre Estat.
Un altre procediment és crear una empresa S.L. que és la propietària dels bens e els “rics” son propietaris de la mateixa mitjançant accions. Quan es morin aquestes accions passen a ser propietat del hereu, però aquesta transmissió no està subjecte a impostos.
En qualsevol cas abusen dels pobres, o dels una miqueta menys pobres, sense atrevir-se a abusar dels altres que segurament son ells mateixos o els seu amics.
Però te algun altre efecte aquest impost?. Crec que si: com una gota malaia va transformant la societat.
Agafem un honrat (per no dir fotut) treballador que ha decidit, encara que avui no està gaire ben vist, crear una família tradicional, té fills i es sent responsable de la seva educació i creixement. Que a més a més és una persona, i la família també, estalviadora i va fent un raconet per comprar un segon pis pensant en el dia de demà i pensant en els seus fills amb la idea que algun agrairan el fruit del seu esforç. Aquest sentiment de transcendència afegeix un cert sentit al concepte de família entès com a primer nucli que ens dona suport i que amplia la nostra autonomia personal.
Però si aquest treballador comença a pensar que la seva herència material serà empetitida per l’acció grollera del Estat i que els seus descendents a causa del impost es vegin en l’obligació de desprendre’s ràpidament i malament del que els havia deixat el seu pare, potser s’adonarà que no val la pena deixà res, i que enlloc d’estalviar és millor gastar-se el sou en beguda i mogudes nocturnes, ben vistes per els governants ja que cada dia ho faciliten molt més per exemple obrint el metro a la matinada dels dies de festa (no pas els de treball) per que els “borratxos políticament correctes” no hagin de arriscar-se a ser multats per conduir en un estat tant joiós ( i entre tots els paguem el metro que es clarament deficitari).
Al mateix temps que s’arriba a aquesta conclusió i s’actua en conseqüència, es perd aquest sentit de transcendència de la família, disminuint clarament el seu valor efectiu com institució bàsica. Per una part està perdent la possibilitat de crear vincles tot planificant el futur, debilita els lligams que es creen de forma natural mitjançant l’esforç per aconseguir un objectiu i fa menys depenent el benestar del descendent de l’actuació del progenitor. Així els fills acaben sent una mica menys fills de la família, i una mica mes fills de la “beneficència” pública, altrament anomenada Estat .
En el fons, a part de les implicacions econòmiques per els pobres originades per aquest impost, les socials afegides son molt importants per que ajuden a la debilitació de la família i la debilitació de la idea de tenir un projecte, i per extensió qualsevol projecte, per el qual valgui la pena esforçar-se.
Es això el que persegueixen els governants de Catalunya? Crec que no soc gens ni mica mal pensant contestant que si, que aquest és un dels seus objectius. Son massa intel•ligents per no adonar-se’n, i son prou intel•ligents per impedir que els rics no perdin la possibilitat de mantenir aquests lligams de clan i aquest plus que beneeix els seus esforços.
El seu clar objectiu és aconseguir que el poble baix sigui menys depenent del seu esforç, vàlua i iniciativa i, per contra, mes depenent del Estat.
dimarts, 15 de desembre del 2009
CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
14.12.09
No vull parlar ni del resultat, ni de la transcendència, ni de la legalitat, ni ...de res del que ja és diu. Potser algun dia ho faré, ja que no deixa pas de ser interessant.
Vull parlar del que vaig sentir.
És el primer cop que sabia realment el que votava i que sentia, no en tinc pas el convenciment objectiu, que la meva decisió difícilment podia ser interpretada de forma diferent a la meva voluntat.
Les dos vegades que votava sobre el estatut havia d’expressar alhora:
a) el meu acord o desacord amb una certa idea d’autonomia ( un esser o ens diferenciat de la resta, com la meva autonomia humana em fa diferenciar de la natura)
b) el meu acord o desacord amb un model concret d’aquesta autonomia, model que no coneixia prou, ja que no havia llegit i, menys estudiat, l’estatut completament. No em consultaven sobre uns quans punts programàtics per que els digués quins em semblaven be i quins altres no, si no sobre un text feixuc que no sabia quines idees de fons recollien. Ara no em puc queixar.
Si les preguntes haguessin estat sobre els punts programàtics que comentava per que, a posteriori, fos desenvolupat l’estatut per qui correspongués, ara podria valorar el seu desenvolupament.
Quan vaig votar sobre la constitució em passava quelcom semblant al que he explicat del estatut. Volia la constitució com a reconeixement dels meus drets enfront del Estat, que això és una constitució, però es seu contingut no em satisfeia i no vaig tenir cap possibilitat de influir sobre la mateixa.
Molt més dramàtic es quan se’m proposa qualsevol votació mes general, sobre l’Ajuntament, les Corts Catalanes o les Espanyoles. Entrego el meu vot a un partit del que només en tinc unes vagues referències, que sé positivament que son fruit del màrqueting, que no compliran, que m’expliquen algunes coses bastant allunyades de la meva realitat i que finalment acabaran actuant en bloc sigui qui sigui el cap de llista que hagi votat.
Jo només necessitaria un representant que em fes consultes (referèndums) sobre els objectius i metes que ha de perseguir. En lloc d’algun dels acudits o “reflexions” que llegeixo per correu electrònic cada dia, podria contestar les preguntes que em fes el meu representant.
Després ell ja intervindria en la confecció detallada de la llei i jo, abans de la propera elecció de representant, podria opinar si ell o la seva “familia” es bona per els meus interessos.
La pregunta del dia 13 era diferent. Ara ha estat clar. Em vull diferenciar de Espanya per integrar-me diferenciat a Europa....?
Em vull independitzar econòmicament?
Culturalment?
Vull que la meva aportació econòmica a la solidaritat sigui gestionada per un ens mes proper com Barcelona i no per Madrid?
Vull que els limitis a la meva llibertat siguin posats des d’aquí?
Vull ser cua de lleó o cap de ratolí?
Si la pregunta es clara la resposta acostuma a ser fàcil.
Un altre cosa és el que ve darrera la resposta.
14.12.09
No vull parlar ni del resultat, ni de la transcendència, ni de la legalitat, ni ...de res del que ja és diu. Potser algun dia ho faré, ja que no deixa pas de ser interessant.
Vull parlar del que vaig sentir.
És el primer cop que sabia realment el que votava i que sentia, no en tinc pas el convenciment objectiu, que la meva decisió difícilment podia ser interpretada de forma diferent a la meva voluntat.
Les dos vegades que votava sobre el estatut havia d’expressar alhora:
a) el meu acord o desacord amb una certa idea d’autonomia ( un esser o ens diferenciat de la resta, com la meva autonomia humana em fa diferenciar de la natura)
b) el meu acord o desacord amb un model concret d’aquesta autonomia, model que no coneixia prou, ja que no havia llegit i, menys estudiat, l’estatut completament. No em consultaven sobre uns quans punts programàtics per que els digués quins em semblaven be i quins altres no, si no sobre un text feixuc que no sabia quines idees de fons recollien. Ara no em puc queixar.
Si les preguntes haguessin estat sobre els punts programàtics que comentava per que, a posteriori, fos desenvolupat l’estatut per qui correspongués, ara podria valorar el seu desenvolupament.
Quan vaig votar sobre la constitució em passava quelcom semblant al que he explicat del estatut. Volia la constitució com a reconeixement dels meus drets enfront del Estat, que això és una constitució, però es seu contingut no em satisfeia i no vaig tenir cap possibilitat de influir sobre la mateixa.
Molt més dramàtic es quan se’m proposa qualsevol votació mes general, sobre l’Ajuntament, les Corts Catalanes o les Espanyoles. Entrego el meu vot a un partit del que només en tinc unes vagues referències, que sé positivament que son fruit del màrqueting, que no compliran, que m’expliquen algunes coses bastant allunyades de la meva realitat i que finalment acabaran actuant en bloc sigui qui sigui el cap de llista que hagi votat.
Jo només necessitaria un representant que em fes consultes (referèndums) sobre els objectius i metes que ha de perseguir. En lloc d’algun dels acudits o “reflexions” que llegeixo per correu electrònic cada dia, podria contestar les preguntes que em fes el meu representant.
Després ell ja intervindria en la confecció detallada de la llei i jo, abans de la propera elecció de representant, podria opinar si ell o la seva “familia” es bona per els meus interessos.
La pregunta del dia 13 era diferent. Ara ha estat clar. Em vull diferenciar de Espanya per integrar-me diferenciat a Europa....?
Em vull independitzar econòmicament?
Culturalment?
Vull que la meva aportació econòmica a la solidaritat sigui gestionada per un ens mes proper com Barcelona i no per Madrid?
Vull que els limitis a la meva llibertat siguin posats des d’aquí?
Vull ser cua de lleó o cap de ratolí?
Si la pregunta es clara la resposta acostuma a ser fàcil.
Un altre cosa és el que ve darrera la resposta.
divendres, 4 de desembre del 2009
ATUR
ATUR
(4.12.2009)
Fa un parell de dies que han sortit les dades corresponents al mes de Novembre. Com era d’esperar l’atur ha continuat creixent , arribant a una cota molt propera al 20% de la població activa. Això vol dir que de cada 5 que volen treballar (segons el criteri dels que fan la estadística), 2 no poden fer-ho.
No és una noticia pròpiament nova per que era esperada per tothom, encara que alguns mentissin al explicar-nos les seves expectatives.
També ha quedat clar que personatges del “Gobierno”, molt importats, com el Sr. Corbacho o la Sr. Maravillas Rojo, afirmen amb rotunditat que l’atur ha crescut però que la situació ha millorat per que no ha crescut tant com el novembre de l’any passat.
D’aquesta idea de millora és del que voldria parlar. I ho faré amb una analogia.
Suposem que un hospital te 1000 pacients i un virus d’aquest que es coven allà dintre comença a fer de les seves.
El primer dia en moren 50, el segon també, el tercer 100. Aquí prenen una sabia decisió: no ingressar ningú més fins que no és recondueixi la situació.
El quart dia en moren 100 més, el dia següent 200, el sisè 400, de forma que ja nomé en queden 100. El setè dia finen només 50.
Al punt i amb rotunditat i plena confiança el director del hospital convoca una roda de premsa per anunciar que la situació ha millorat per que el darrer dia han mort menys pacients que en dies anteriors, i com que ha millorat ja poden tornar a ingressar malats.
Em sembla que no acceptaríem fàcilment les explicacions del director, i que segur que no ho faríem si algun familiar hagués d’ingressar en aquella funerària.
En l’atur passa el mateix: creix menys per que cada vegada queden menys candidats per afegir-s’hi.
Però permetem que persones molt importants ho diguin amb total impunitat. Si son verídics, no estan capacitats per el lloc que ocupen: així anem. I si menteixen no son dignes de gestionar el futur de tots nosaltres.
Deixem per un altre dia comentar com compten això del atur i que s’hauria de fer per reduir-lo.
(4.12.2009)
Fa un parell de dies que han sortit les dades corresponents al mes de Novembre. Com era d’esperar l’atur ha continuat creixent , arribant a una cota molt propera al 20% de la població activa. Això vol dir que de cada 5 que volen treballar (segons el criteri dels que fan la estadística), 2 no poden fer-ho.
No és una noticia pròpiament nova per que era esperada per tothom, encara que alguns mentissin al explicar-nos les seves expectatives.
També ha quedat clar que personatges del “Gobierno”, molt importats, com el Sr. Corbacho o la Sr. Maravillas Rojo, afirmen amb rotunditat que l’atur ha crescut però que la situació ha millorat per que no ha crescut tant com el novembre de l’any passat.
D’aquesta idea de millora és del que voldria parlar. I ho faré amb una analogia.
Suposem que un hospital te 1000 pacients i un virus d’aquest que es coven allà dintre comença a fer de les seves.
El primer dia en moren 50, el segon també, el tercer 100. Aquí prenen una sabia decisió: no ingressar ningú més fins que no és recondueixi la situació.
El quart dia en moren 100 més, el dia següent 200, el sisè 400, de forma que ja nomé en queden 100. El setè dia finen només 50.
Al punt i amb rotunditat i plena confiança el director del hospital convoca una roda de premsa per anunciar que la situació ha millorat per que el darrer dia han mort menys pacients que en dies anteriors, i com que ha millorat ja poden tornar a ingressar malats.
Em sembla que no acceptaríem fàcilment les explicacions del director, i que segur que no ho faríem si algun familiar hagués d’ingressar en aquella funerària.
En l’atur passa el mateix: creix menys per que cada vegada queden menys candidats per afegir-s’hi.
Però permetem que persones molt importants ho diguin amb total impunitat. Si son verídics, no estan capacitats per el lloc que ocupen: així anem. I si menteixen no son dignes de gestionar el futur de tots nosaltres.
Deixem per un altre dia comentar com compten això del atur i que s’hauria de fer per reduir-lo.
dimarts, 1 de desembre del 2009
EL PLA “VORERA”
EL PLA “VORERA”
Descripció
Estic parlant del pla aquest que ha proporcionat diners extres als Ajuntaments per que facin obres. En algun mitjà he vist que ho anomenaven com “Plan aceras”, ja que fonamentalment ha servit per aixecar voreres i intentar tornar-les a col•locar tan be com estaven abans.
De fet també és el pla dels cartells ja que, segons comentaven alguns, en alguns casos costava més el cartell per indicar qui pagava el beure que l’obra en si mateixa.
Objectiu
Segons em va sembla entendre de les explicacions del Govern, l’objectiu era reactivar l’economia en l’època de crisi que estem travessant.
Reactivar l’economia deu voler dir que el país, en conjunt i ben repartit, vagi sent una mica més ric, tingui mes mitjans i bens per viure. És a dir, reactivar és canviar el sentit de la crisi.
La paraula genèrica crisi amaga la paraula recessió, ja molt mes concreta, la qual significa que el país cada dia és mes pobre, que els ciutadans disposen de menys mitjans i bens per viure.
Com funciona el pla?
L’Estat aconsegueix diners, endeutant-se, que dona als Ajuntaments per que facin obres, donant-los molt poc temps per programar quines son les mes adients. Està clar que una primera característica del pla és gastar com sigui, però amb urgència.
Els ajuntament encarreguen les obres als Constructors, que contracten personal, compren material, paguen al personal i quan han de cobrar l’Ajuntament endarrereix la transacció, suposo. Llavors els Constructors deuen anar al Banc que els deu deixar diners per poder pagar el personal i els materials.
De fet s’aconsegueix que l’Estat degui més, a un interès força alt ja que aquest depèn de la confiança que li tingui el mercat i ara està en mínims històrics, i que hagi d’apujar impostos per tornar el deute. Un augment dels impostos no ajuda a reactivar l’economia.
També resulta que els constructors i els venedors de material de la construcció tinguin mes beneficis. Una part del que paguem per el material es dedica a comprar coses al estranger: el plàstic, l’asfalt, per exemple, son derivats del petroli que tot ve de fora. Això no ajuda gens a la Balança Comercial que tenim bastant malmesa.
Unes quantes persones que estan al atur, cobrant el subsidi corresponent, son contractades temporalment amb el que cobren una mica mes.
I així, reactivem l’economia?, es lícit preguntar-nos. Una mica si. Una part d’aquests diners son retornats a la nostra maquinaria econòmica per els agents que intervenen a través del consum. Dic una part per que molts dels que van destinats a personal hauran anat a mans de no residents que, amb tot el dret del món, n’envien al països on tenen la família. Les entitats financeres que fan aquestes remeses, estrangeres quasi totes, també guanyen una mica.
M’estalvio parlar de les corrupteles que pot facilitar una actuació d’aquesta mena. Després del darrers esdeveniments publicitats no cal fer volar massa la imaginació per endevinar el que pot passar. Per que un constructor pot estirar una miqueta el coll i una altre no?,
Com hauria de funcionar un pla d’aquesta mena?
Per que tinguin eficàcia aquestes mesures des de la perspectiva de la reactivació, cal que la despesa és converteixi en una inversió que sigui multiplicadora del creixement. Només com exemple hipotètic, si en lloc d’aixecar voreres ens haguéssim dedicat a connectar el TGV a la xarxa europea i això ens permetés augmentar la velocitat de transport dels productes fabricats a Girona i a disminuir-ne el cost, tindríem alguna possibilitat de reactivar efectivament l’economia si fóssim capaços de produir el que el mercat europeu demana. El mateix passa si fem una carretera per arribar a una zona incomunicada amb capacitat de creixement per la seves riqueses naturals, per la seva agricultura o per les seves possibilitats turístiques.
Però aquest tipus d’accions realment positives no s’avenen amb les presses i en tapar forats: han de respondre a una planificació seriosa i estudiada, i en un acord de voluntats de tots els agents socials, no sent pas poc important el dels emprenedors.
Quin altre pla aparentment tant dolent com aquest m’hauria agradat mes?
Posats a tenir un pla tant dolent, o bo per segons qui, n’hi ha altres que m’haurien satisfet molt més personalment. Per exemple, i només com exemple, no sé per que no han donat els diners a les mútues mèdiques, enlloc dels ajuntaments, a fi de que sufraguessin les intervencions odontològiques no suportades avui dia.
Personalment em preocupen molt menys algunes de les voreres que remodelem, que la meva boca i la de molts altres que la tenen malament. Però és que, a part del meu “benefici” personal, incidiríem sobre un sector de futur: la salut i, en concret, el odontològic, no cobert per la Seguretat Social. Un sector que tindrà demanada futura, segur, aquí i a fora, i que a la seva vegada requereix aprenentatge, investigació, congressos, desenvolupament de productes, maquinari de precisió basat en ordinadors,....., que requereix molt poc material físic i molt de coneixement: en fi, un cant de veritat a la sostenibilitat. Fins i tot hauríem pogut aconseguir uns quants somriures Profident futurs candidats a models i spots de televisió, que podria empentar l’industria audiovisual, branca en la que tenim molt llicenciats que no si poden dedicar.
En lloc d’això ens ho hem gastat en ciment, ingent consumidor d’energia, asfalt, derivat del petroli, i em donat una miqueta de feina a persones que estan al atur per raons estructurals, ja que tothom diu que la construcció no te futur.
Hem allargat l’agonia d’aquetes persones ja que sabem la dificultat de trobar feines futures en aquest ram.
Que volia aconseguir el Govern?
Si era reactivar l’economia crec que ha fracassat, com ho demostren les dades.
De fet intentar-ho per aquest procediment ja es en si mateix un fracàs intel•lectual: si era verídic en anunciar-ho, no serveix per la feina que fa, i si no era verídic, ....actua com un farsant i un lladre, per que llença la riquesa que hem creat entre tots, i que és del poble no pas del Govern.
Si volia obtenir vots, ha estat a un preu molt alt per la societat. Hauria esta millor donar els diners directament, sense intermediaris ni despeses addicionals, als votants que els interessava convèncer.
Si volia fer una mica mes ric el ram de la construcció, pot haver-ho aconseguit.
Si volia dinamitzar els sectors amb possibilitats de futur, només ho ha fet amb l’industria dels cartells, que poc futur te, ara que tot va anant amb GPS i similars.
Descripció
Estic parlant del pla aquest que ha proporcionat diners extres als Ajuntaments per que facin obres. En algun mitjà he vist que ho anomenaven com “Plan aceras”, ja que fonamentalment ha servit per aixecar voreres i intentar tornar-les a col•locar tan be com estaven abans.
De fet també és el pla dels cartells ja que, segons comentaven alguns, en alguns casos costava més el cartell per indicar qui pagava el beure que l’obra en si mateixa.
Objectiu
Segons em va sembla entendre de les explicacions del Govern, l’objectiu era reactivar l’economia en l’època de crisi que estem travessant.
Reactivar l’economia deu voler dir que el país, en conjunt i ben repartit, vagi sent una mica més ric, tingui mes mitjans i bens per viure. És a dir, reactivar és canviar el sentit de la crisi.
La paraula genèrica crisi amaga la paraula recessió, ja molt mes concreta, la qual significa que el país cada dia és mes pobre, que els ciutadans disposen de menys mitjans i bens per viure.
Com funciona el pla?
L’Estat aconsegueix diners, endeutant-se, que dona als Ajuntaments per que facin obres, donant-los molt poc temps per programar quines son les mes adients. Està clar que una primera característica del pla és gastar com sigui, però amb urgència.
Els ajuntament encarreguen les obres als Constructors, que contracten personal, compren material, paguen al personal i quan han de cobrar l’Ajuntament endarrereix la transacció, suposo. Llavors els Constructors deuen anar al Banc que els deu deixar diners per poder pagar el personal i els materials.
De fet s’aconsegueix que l’Estat degui més, a un interès força alt ja que aquest depèn de la confiança que li tingui el mercat i ara està en mínims històrics, i que hagi d’apujar impostos per tornar el deute. Un augment dels impostos no ajuda a reactivar l’economia.
També resulta que els constructors i els venedors de material de la construcció tinguin mes beneficis. Una part del que paguem per el material es dedica a comprar coses al estranger: el plàstic, l’asfalt, per exemple, son derivats del petroli que tot ve de fora. Això no ajuda gens a la Balança Comercial que tenim bastant malmesa.
Unes quantes persones que estan al atur, cobrant el subsidi corresponent, son contractades temporalment amb el que cobren una mica mes.
I així, reactivem l’economia?, es lícit preguntar-nos. Una mica si. Una part d’aquests diners son retornats a la nostra maquinaria econòmica per els agents que intervenen a través del consum. Dic una part per que molts dels que van destinats a personal hauran anat a mans de no residents que, amb tot el dret del món, n’envien al països on tenen la família. Les entitats financeres que fan aquestes remeses, estrangeres quasi totes, també guanyen una mica.
M’estalvio parlar de les corrupteles que pot facilitar una actuació d’aquesta mena. Després del darrers esdeveniments publicitats no cal fer volar massa la imaginació per endevinar el que pot passar. Per que un constructor pot estirar una miqueta el coll i una altre no?,
Com hauria de funcionar un pla d’aquesta mena?
Per que tinguin eficàcia aquestes mesures des de la perspectiva de la reactivació, cal que la despesa és converteixi en una inversió que sigui multiplicadora del creixement. Només com exemple hipotètic, si en lloc d’aixecar voreres ens haguéssim dedicat a connectar el TGV a la xarxa europea i això ens permetés augmentar la velocitat de transport dels productes fabricats a Girona i a disminuir-ne el cost, tindríem alguna possibilitat de reactivar efectivament l’economia si fóssim capaços de produir el que el mercat europeu demana. El mateix passa si fem una carretera per arribar a una zona incomunicada amb capacitat de creixement per la seves riqueses naturals, per la seva agricultura o per les seves possibilitats turístiques.
Però aquest tipus d’accions realment positives no s’avenen amb les presses i en tapar forats: han de respondre a una planificació seriosa i estudiada, i en un acord de voluntats de tots els agents socials, no sent pas poc important el dels emprenedors.
Quin altre pla aparentment tant dolent com aquest m’hauria agradat mes?
Posats a tenir un pla tant dolent, o bo per segons qui, n’hi ha altres que m’haurien satisfet molt més personalment. Per exemple, i només com exemple, no sé per que no han donat els diners a les mútues mèdiques, enlloc dels ajuntaments, a fi de que sufraguessin les intervencions odontològiques no suportades avui dia.
Personalment em preocupen molt menys algunes de les voreres que remodelem, que la meva boca i la de molts altres que la tenen malament. Però és que, a part del meu “benefici” personal, incidiríem sobre un sector de futur: la salut i, en concret, el odontològic, no cobert per la Seguretat Social. Un sector que tindrà demanada futura, segur, aquí i a fora, i que a la seva vegada requereix aprenentatge, investigació, congressos, desenvolupament de productes, maquinari de precisió basat en ordinadors,....., que requereix molt poc material físic i molt de coneixement: en fi, un cant de veritat a la sostenibilitat. Fins i tot hauríem pogut aconseguir uns quants somriures Profident futurs candidats a models i spots de televisió, que podria empentar l’industria audiovisual, branca en la que tenim molt llicenciats que no si poden dedicar.
En lloc d’això ens ho hem gastat en ciment, ingent consumidor d’energia, asfalt, derivat del petroli, i em donat una miqueta de feina a persones que estan al atur per raons estructurals, ja que tothom diu que la construcció no te futur.
Hem allargat l’agonia d’aquetes persones ja que sabem la dificultat de trobar feines futures en aquest ram.
Que volia aconseguir el Govern?
Si era reactivar l’economia crec que ha fracassat, com ho demostren les dades.
De fet intentar-ho per aquest procediment ja es en si mateix un fracàs intel•lectual: si era verídic en anunciar-ho, no serveix per la feina que fa, i si no era verídic, ....actua com un farsant i un lladre, per que llença la riquesa que hem creat entre tots, i que és del poble no pas del Govern.
Si volia obtenir vots, ha estat a un preu molt alt per la societat. Hauria esta millor donar els diners directament, sense intermediaris ni despeses addicionals, als votants que els interessava convèncer.
Si volia fer una mica mes ric el ram de la construcció, pot haver-ho aconseguit.
Si volia dinamitzar els sectors amb possibilitats de futur, només ho ha fet amb l’industria dels cartells, que poc futur te, ara que tot va anant amb GPS i similars.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)