Come, reza, ama

Come, reza, ama

Ho he escrit en castellà perquè és el títol d’una pel•lícula que no sé pas si la doblaran al català. Segurament que ja la coneixeu per ser una pel•lícula de molta anomenada fins i tot abans de l’ estrena. Potser serà, o és ja, un nyap, però un nyap ben conegut.
No he llegit el llibre que ha inspirat el guió ni he llegit cap ressenya complerta del film, sinó només la propaganda en la que se’ns diu que és l’itinerari d’una dona que vol refer la seva vida.
Però les tres paraules del títol i aquest refer la vida m’han suggerit la meva pròpia història.
L’acció de menjar em porta ràpidament a la idea de créixer. Alimentar-se per desenvolupar i mantenir el cos, per obtenir l’energia necessària per viure, i menjar en sentit figurat per créixer en el coneixement. El cos creix quan som petits i el coneixement hem de procurar incrementar-lo sempre ja que, com més gran sigui, més possibilitats tindrem de comportar-nos com humans. Però menjar en qualsevol dels dos sentits és també un apropar-se a l’entorn, de connectar-hi, d’agafar-ne experiència. I una experiència és alhora coneixement.
Resar és d’alguna manera trobar-se a si mateix. A part d’altres idees que pot abastar aquest verb, resar és plantar-se davant la nostra condició humana, reflexionar-hi, reflexionar sobre el seu significat i sobre el que ens demana. Pregar sempre ens porta a enfrontar-nos al nostre fi darrer. D’on venim, on anem, què hem de fer per ser fidels a aquest fi, què cal fer per ser més humans.
Estic segur que quan prego en aquest sentit que ho estic dient em faig molts embolics: en diferents moments veig diferents fins, diferents maneres d’enfocar els requisits de la naturalesa humana, però una idea que sempre apareix, encara que no de forma exclusiva, és la de la felicitat, la d’estar bé amb tu mateix.
Quan arribo a aquest punt i penso en com haig de comportar-me per ser feliç, sempre arribo a la conclusió de haig d’estimar.
La meva condició humana fa que desitgi seguretat, prosperitat, llibertat, respecte i molts altres atributs que no esmentaré. Encara que tots ells són molt convenients no són pas suficient. Em cal estimar per ser realment feliç, per ser realment i plenament humà.
Estimar em fa sortir de la contingència del tenir per passar a la plenitud del ser: ser lliure, ser respectuós, ser ferm en les meves conviccions.
Estimar és sortir de mi mateix, superar els meus estrets límits per aliar-me, sense fondre’m ni dissoldre’m, amb els que tinc al costat, per fer un món, la meva humanitat, superior a la simple suma del jo i els altres, com succeeix en l’aliatge dels metalls.
Llavors “Come, reza, ama” és certament l’itinerari de refer la meva vida, però és un itinerari sempre en present ja que les tres accions em cal fer-les sempre i contínuament si no em vull quedar aturat, que en el meu llenguatge humà vol dir anar enrere. És un itinerari en l’eternitat si l’entenem com aquell espai de temps en el que no hi ha aquesta dimensió, sinó en el que només hi ha present.
Si veig la pel•lícula m’adonaré que les meves idees són diferents de les que em volen explicar, però sempre és important i enriquidor saber què pensen els altres.
Ah!, per cert, si no està doblada al català procuraré anar a veure-la en versió original. En Bardem potser l’entendré una mica i de la resta de personatges m’hauré de conformar amb els subtítols.