Comiat dels companys de la feina

Ara fa la tira de dies que no escric res al blog, no pas, afortunadament, per manca de idees sinó perquè he estat embolicat en mil coses diferents, una de les quals ha estat la meva jubilació parcial, amanida amb molt de vinagre per el decret de la reducció del dèficit o de la retallada de drets. Un dia intentaré explicar en que ha quedat la poda de la jubilació parcial.
En qualsevol cas escriuré ara sobre un tema relacionat amb la mateixa, ja que us voldria transcriure aproximadament les paraules que vaig dir en el sopar de comiat que em prepararen companys de feina i que, després d’un regal magnífic que m’oferiren, vaig haver de pronunciar amb recança per la meva timidesa però amb satisfacció per poder expressar els meus sentiments .
No tenia res preparat per el que podia semblar que improvisava però, de fet, vaig verbalitzar idees que havia rumiat moltes vegades i més aquests darrers dies en que veia propera la fi de la meva vida laboral. La improvisació acostuma a ser fruit d’un treball previ, encara que en aquell moment no és percebi així.

En la part nuclear més o menys vaig venir a dir:
“He tingut molta sort a la vida i també a la vida laboral perquè he gaudit molt treballant.
Al cap de tres anys d’entrar a la Caixa, el 73, vaig guanyar unes oposicions per incorporar-me al departament de Informàtica, sense saber ben bé el que realment faria i el que significava aquesta paraula.
Poc temps després vaig descobrir que la informàtica era una matèria meravellosa en la que a partir d’unes simples instruccions (accions) podies construir un món tan sofisticat, potent i capaç com volguessis.
Per un costat se’m feia realitat el que havia intuït en estudiar matemàtiques, malgrat ser un estudiant mediocre, que a partir d’unes simples regles (unió, intersecció, ....) podia construir un món desconegut fins llavors, no sustentat en cap realitat material tal com ho entenem normalment i, per un altre costat, la informàtica tenia molt de l’art, en el sentit de que a partir de materials o elements molt senzills permet crear un imaginari molt superior a la simple suma dels mateixos, amb l’avantatge de que no calia ni bon gust ni habilitats plàstiques o musicals de les que n’estic completament mancat.
He tingut la sort de poder col•laborar continuadament, amb una petita interrupció, en la construcció d’un món d’aquests: amb dificultats, errors i tensions, però quasi coherent i potent en qualsevol cas, capaç de fer moltes coses diferents.
I a més és un món que el fan els homes amb la seva intel•ligència, creativitat i voluntat, els atributs més cabdals en el procés d’humanització en que estem immersos.
Aquesta activitat m’ha mantingut ocupat 37 anys de la meva vida i probablement ara és un bon moment per deixar pas a altres més capaços per bastir nous móns: és la seva hora.
Degut als llocs que he anat ocupant durant tots aquests anys he hagut de prendre moltes decisions, no sempre a gust de tothom i equivocant-me sovint. Aquest és el preu que has de pagar si decideixes.
També he hagut de decidir sobre persones i segur que també m’he equivocat. Demano excuses als qui hagi pogut perjudicar, i en descàrrec meu goso dir que he procurat actuar sense pensar en el benefici propi sinó en aconseguir el millor per la Institució.
Com deia l’altre dia, l’única virtut que em sé reconèixer, de veritat, és haver sabut estar rodejat de persones més intel•ligents i capaces que jo mateix. I dic haver sabut estar rodejat perquè moltes vegades ni les havia escollit personalment.
Aquestes persones sou tots vosaltres.
El vostre esforç i la vostra dedicació han fet de la Informàtica de la Caixa una de les millors del mercat. Feu-la millorar cada dia, sense treva. Crec que és un deure social que tenim.
Gràcies per la vostra ajuda i el vostre suport al llarg de tots aquests anys.”