La reforma laboral (8.6.2010)

La reforma laboral (8.6.2010)

Fa mesos que s’està arrossegant aquest tema sense arribar-se a cap conclusió malgrat tothom, o quasi tothom, sap el que es farà i també el que s’hauria de fer. Ara, a corre-cuita, ara, que Europa i el món ens estan dient, sobretot amb fets, que ens hem de comportar com persones responsables ja que no n’hem estat fins ara, proclamarem algun decret urgent amb el qual tots, fins i tot algun membre del govern, farem veure que estem en desacord per donar a entendre que nosaltres hauríem fet un altre cosa, sense explicar-la, es clar, que potser se’ns veuria el llautó.
No vull parlar però del que serà el decret ni del que hauria de ser a criteri meu, sinó només del procés i, sobretot, dels que intervenen en el mateix.
Hi ha una espècie de mediador, el govern, fent veure que treballa perquè els que anomena agents socials és posin d’acord en quelcom en el que aquest acord és molt difícil per no dir, sent realistes, impossible. De fet diria que el govern deu estar per prendre decisions o per deixar llibertat i que cadascú faci el que vulgui, ras i curt. Però no afegiré desprestigi al executiu que cap falta li fa: li creix per mèrits propis dia a dia, sense caldre que ningú l’ajudi, com a en Pinotxo el nas.
Fixem-nos en els agents socials: sindicats i patronal.
No se sap pas massa bé a qui representen ni uns ni altres. El que si se sap és que tots dos “agents” viuen de la subvenció pública, és a dir, dels nostres impostos assenyadament gestionats per el govern. Així només poden anar limitadament, controladament, contra les idees del govern per aconseguir que els mantingui l’aixeta oberta, i han de fer el paper, el paperot mes aviat, davant de la societat per intentar enganyar-la amb la seva representativitat.
Deixant a part temes de com s’arriba a les cúpules dirigents dels sindicats i de la patronal, quin pes hi juguen els treballadors i els empresaris de les multinacionals, grans empreses, petites empreses, autònoms,...,el que és contra natura és que un representant no sigui pagat directament per els seus representants.
Potser seria més interessant, just i efectiu que es cobressin menys impostos als treballadors i que aquests decidissin si volen sindicats, quins tipus de sindicats volen, amb quins objectius i amb quins mètodes d’actuació.
El mateix o semblant podríem dir dels patrons.
Si comencéssim per aquí crec que a la “taula social” parlarien de productivitat, competitivitat, innovació i formació, de com aconseguir millorar cadascun d’aquest aspectes claus, de com distribuir el benefici o la plusvàlua, si emprem termes marxistes, entre el capital i el treball, perquè els “treballadors que treballen de veritat” puguin pagar-se “drets socials”, els que ara retallen impunement per tothom, el capital pugui innovar i invertir per créixer en productivitat i competitivitat, l’única manera de reduir l’atur i donar il•lusió, esperança i futur a la gent.
Mentrestant el govern és podria dedicar a actuar per mantenir els que quedin fora del mercat de treball, a trobar remeis perquè si puguin incorporar, a cercar mercats exteriors en els que hi tinguin lloc, a millorar les infraestructures, l’educació, i tantes coses més que ens faltaria paper molt abans d’acabar.
Però ara no, ara parlem de que cal fer quan s’acomiada a algú enlloc de tractar sobre que hem de fer per evitar els acomiadaments, parlem amb solemnitat de vaga general, un orgiàstic espectacle per mantenir-nos adormits mentre els llestos de sempre vagin fent el que més convingui per els seus “drets socials”. D’aquests si que en tenen cura amorosa, desplegant un gran esforç per millorar-los i ampliar-los encara que sigui d’amagat, amb una fèrtil imaginació per innovar els mitjans d’aconseguir-los.