Enterrament de la Laura

Transcriuré a continuació el que vaig dir en el enterrament de la Laura, el dia 28 de Juliol. Els dos primers paragrafs son molt aproximats i la resta es una part del que està en l'anterior entrada en el blog, amb alguna mdificació, que vaig escriure tot just conèixer el traspàs de la Laura, el dia 26 de Juliol.



"En nom de l’Anna, en Nil, la Cristina i en Xavier us agraeixo per haver-nos volgut acompanyar en aquests moments difícils. La vostra companyia i escalf fa que el dolor sigui més soportable i la tristesa sigui viscuda amb més naturalitat.
Permeteu-me, per acabar, llegint unes paraules que vaig escriure en record de la Laura i que, potser, reflectiran alguns dels sentiments que tenim.

Estimada Laura,
Et podria recordar per l’enteresa amb que has suportat l’esgarrapada cruel de la vida, per com del patiment n’has fet força per seguir endavant, per com del esgotament infiltrat en cada cèl•lula del teu cos has destil•lat amb fèrria voluntat ganes per fer coses. Coses per ajudar a la Sun, com deies. El “Què més puc fer?”, es una cantarella que ressona a les meves orelles i em recordarà sempre el teu esperit de superació.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats que, inhumanament, la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.
Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que té per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, em vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i l’abisme, que injustament es va trencar per el teu costat .

Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet imaginar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara, i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.
Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre més, Laura.
Des del que puc tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que, com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau per besar-te suaument.
La plenitud de la teva vida ha estat amagada despietadament als nostres ulls mortals, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit."