Estimada Laura

Et podria recordar per l’enteresa amb que has suportat l’esgarrapada cruel de les urpes de la vida, per com del patiment n’has fet força per seguir endavant fins avui, per com del esgotament inevitable infiltrat en cada cèl•lula del teu cos has destil•lat amb fèrria voluntat ganes per fer coses. Coses per ajudar a la Sun, com deies. El “Què més puc fer?”, es una cantarella que ressona a les meves orelles i em recordarà sempre el teu esperit de superació. Últimament frisaves per teixir manualment en el teler i et vas sorprendre quan veieres que d’aquella bufanda allargassada que en sortia, se’n podien fer bossetes per penjar-se a l’espatlla.
Et podria recordar, Laura, per com els quatre essers estimats que has tingut més a prop tot aquest temps no t’han deixat ni un sol moment, per la seva capacitat de superar totes les dificultats i inconvenients que inhumanament la vida posava en el camí, per la seva fortalesa en front el desànim, per l’exemple que ens han donat de lluita i estimació.

Però, estimada Laura, malgrat la importància cabdal que te per mi el que t’acabo d’explicar, prefereixo recordar-te com l’àngel que, dos dies abans d’ingressar per primer cop, ara fa uns mil cent dies, en vas ensenyar a enfilar-me a un telecadira a Pal, i m’animares, amb innocent exigència, a arriar-me per la més llarga tirolina que mai havia vist i que mai més veuré de tan a prop, segurament. Al teus 9 anys de llavors em vas fer sentir de nou com un nen, plenament com un infant. I això mai s’oblida, Laura. És impagable. Amb aquell deix teu de la terra andorrana que t’ha gronxat, m’anaves dient: “Jaume, no t’atreveixes?”.
I et vaig contestar, sortosament, “Si”, sabent que no et podia pas defraudar. De qualsevol altre resposta me n’hauria penedit sempre més.
I darrera teu vaig baixar com una exhalació per damunt dels verds prats, a mig matí, sota un sol lluent, amb un esclat extraordinari de llibertat, que no presagiava pas el que vindria després. Al cap de poc vaig reflexionar sobre el finíssim cordill que durant uns moments ens va mantenir penjats entre el cel i el infern, que injustament es va trencar per el teu costat enlloc de fer-ho per el meu, dissortadament, inexplicablement, sense cap raó.


Sé que he fet moltes coses malament en el transcurs dels meus anys, Laura, però ara, especialment, t’haig de demanar perdó, perquè entre altres disbarats, potser no he fet tot el que podia per la teva felicitat aquests darrers trenta sis mesos. Vaja, més que “potser”, és segur que massa sovint no he estat prou amatent a les teves necessitats, és segur que no he estat capaç de trobar la paraula que calia per posar un somriure als teus llavis i una mica més d’alegria al teu cor, és segur que no he comprès ni viscut prou el teu patiment profund. Massa tard m’adono del que podria haver fet i no he fet, m’adono de que el meu insensible egoisme em portava a fixar-me en les mesquines minúcies del meu jo enlloc de la grandesa del teu esforç. Però ara ja no hi soc a temps, si no és per lamentar-me inútilment i per aprendre. Això darrer procuraré fer, com tu evitaves queixar-te inútilment.


Laura, visquis on visquis, sigues molt feliç, infinitament feliç. En el fons del meu cor, on hi viuràs per sempre, procuraré que també ho siguis perquè jo també en pugui ser. El teu feixuc respirar dels últims moments, Laura, m’ha fet pensar, amb tristor, en la injustícia de la vida i en la nostra impotència per corregir-la, però també m’ha fet pensar, amb esperança, que això no pot acabar així, ni aquí.
Laura, quan en algun lloc i en algun moment ens tornem a trobar, portaré el meu millor somriure dibuixat a la cara per correspondre a la teva espurnejant vitalitat. No puc decebre la teva invitació a viure. Ni em puc distreure massa perquè potser el moment de trobar-nos és ja ara i demà, i demà passat, com ho fou ahir i abans d’ahir.

Adéu, dolç àngel de la tirolina, i fins sempre. Per sempre, Laura.

Des del que pugui tenir més endintre, Laura, t’envio un immens petó que com fletxa rabent solqui l’amargant crueltat de la vida i la seva lacerant incomprensibilitat, fins trobar-te on descanses en pau de tant sofriment per besar-te suament.

La plenitud de la teva vida ens ha estat amagada i robada despietadament als nostres ulls mortals de la cara, però no ens la podran amagar ni robar als ulls infinits de l’esperit.