Reis

Reis
Els seus ditets, amb delit, provaven de desfer el nus del cordill que empresonava la suggerent capsa, embolicada amb un vistós paper de coloraines, que la seva mirada innocent però especialment incisiva en aquells moments, intentava inútilment traspassar per veure si amagava el regal desitjat.
Com més grossos i rodons se li feien els ulls, oberts de bat a bat, com més brillants i lluents se li tornaven per les llàgrimes reprimides que els humitejaven, amb més ímpetu clavava les diminutes ungles en l’embolic de fils que li barrava el pas. Era com si la cara se li empetitís i el cos també, perquè la mirada anava adquirint més protagonisme. Amb la cadència del compassat tic-tac del rellotge de paret que sentia darrere seu, li anava creixent acceleradament el desig i li decreixia, a la vegada, la traça, tremolant-li cada cop més perceptiblement les mans, que no semblava pas suficient per superar l’escull que tenia davant.
Agafant-lo per la cintura, la mare li somreia dolçament i amb complicitat, delatant que coneixia bé el que passava pel cap i el cor d’en Xavier: -Serà el que més desitjo?- i també, al mateix temps, el somrís suggeria que ho tenia tot previst: el nus que havia fet era certament impossible però la seva ma lliure amagava unes tisores de punta rodona, que va donar al seu fill abans que la situació esdevingués més angoixant que expectant.
Com Alexandre amb l’espasa, en Xavier tallà el fil que el separava de la possible felicitat completa i, mentre se li enrojolaven les galtes intensament, estripà el paper amb gest delerós per trobar-se amb el tren elèctric que tant havia somiat.
Dues llàgrimes li lliscaven suaument pels pòmuls, tot veient-se muntant les vies, enganxant els vagons a la màquina i prement el botó que faria donar voltes i més voltes a l’enginy, fins que el cor li digués prou. No sentia pas el crit de tota la família: -què bonic que és!-; semblava sord i cec al que l’envoltava. Només veia nítidament el tren que un dia el portaria lluny, molt lluny, per conèixer món i gent. Ara en tenia la promesa palpable a les seves mans, per somiar amb els ulls ben oberts paisatges i aventures impossibles.