Eleccions del 28 de Novembre del 2010

Eleccions del 28 de Novembre del 2010

M’agradaria reflexionar una mica i, ja que ho faig, en veu alta, sobre les properes eleccions. Avui em costa molt saber a qui votar. La propaganda electoral massiva que s’apropa i que no penso escoltar gaire per no dir gens, penso que no m’ajudarà en els meus dubtes. Haig de pensar per mi mateix.
M’explicaré.
Hauré de començar per dir-vos com penso ara políticament, encara que només sigui amb quatre simples característiques, ja que de fet no tinc pas unes doctrines polítiques gaire elaborades i, a més, canviants poc o molt en el temps.

Per un primer costat em sento profundament català. M’estimo la terra i les persones que m’han acollit, la història d’aquestes persones, la tradició, la seva llengua, el seu tarannà. En resum, podria dir que la meva “pàtria”, amb els múltiples sentits que pot tenir aquesta paraula, és Catalunya i no pas altre.
Si em pregunteu si estic disposat a donar la vida per la meva “pàtria”, us diria que no. Però també us diria que molt menys la donaria per altres “pàtries”.
Si em pregunteu que pensaria si no hagués nascut aquí, diria que, sense renegar de les meves arrels, sentiria de forma semblant. És a dir, si jo estigués visquem a Irlanda del Nord o Lituània des dels 15 anys, pensaria que la meva pàtria és Irlanda o Lituània, perquè és qui va viable la meva vida i la dels meus fills; es qui vetlla per les meves necessitats i és on tinc el futur i l’esperança d’un demà millor.
Des d’aquest punt de vista de pàtria m’agrada la independència ,perquè aquesta no es altre cosa que la màxima expressió de l’autonomia, virtut primera de tot el que és humà.
La independència no és un status fàcil d’aconseguir sense vessament de sang, sense màrtirs, sense patiment. I aquest no és un preu que ara estigui disposat a pagar.
La independència, per la via pacífica, li cal ser molt treballada i s’ha d’enquadrar avantatjosament en el món geopolític que ens envolta. No és el mateix el desmembrament dels Balcans que trencava un eix de poder configurat al voltant de Sèrbia amb Rússia i França com aliats tradicionals, que aconseguir la de Catalunya en un mapa on, de moment, no és veu ningú important que en pugui treure profit.
Si feu memòria en els fets dels Balcans recordareu que per Bòsnia i Kosovo va caldre guerra cruenta i que els EEUU intervinguessin amb decisió, segurament per la seva voluntat de satisfer a Turquia.
Tampoc és pot presumir un paral•lelisme entre el procés que ha de seguir Catalunya i el que seguiren les repúbliques bàltiques, perquè l’oportunitat històrica que és donà no existeix per el nostre país.
Per tant, més enllà de sentimentalismes poc productius i de il•lusions poc realistes, m’interessa molt la independència, però amb fa l’efecte que serà un camí llarg i difícil, que s’haurà de fer amb molt d’esforç i de seny.

Per un segon costat, vull el millor per els meus fills, la meva família, els meus amics, els seus fills i tots els que vivim a Catalunya. Que vol dir el millor?. Doncs bona educació, bons serveis sanitaris, bons serveis socials, bones pensions, bons sous, progrés,llibertat, motivació per fer les coses ben fetes.
I aquí si que hi ha una cosa segura, al meu entendre: això no serà possible mentre Catalunya no sigui econòmicament autònoma, fins que no deixi d’estar sotmesa a Espanya. Som un poble econòmicament esclavitzat. Tal com sona.
Per copsar amb la intensitat que cal aquesta realitat, ens hem d’imaginar a nosaltres mateixos explicant als pocs immigrants amb feina, que els impostos que paguen no son per casa seva, per els que viuen a la seva piseria, per els que tenen una mica més enllà, sinó per pagar els funcionaris d’Extremadura, per exemple. Ja sé que pot semblar una exageració, però en el fons és així.
No parlaré de balances fiscals, perquè em sembla que no cal. Els que fa temps que vivim aquí ho coneixem tant bé que quasi ho trobem natural, malauradament. Ja passava amb en Franco i abans d’ell, només cal repassar la història.
La idea d’Espanya ha estat sempre una entelèquia que disfressa una explotació evident: els catalans no podien comerciar amb Amèrica perquè aquesta era una empresa castellana. Però si s’havien i s’han de sotmetre als exercits dels conqueridors.
Quan avui veig polítics que s’esforcen en demostrar que una Catalunya independent es viable econòmicament, penso que estan perdent els temps inútilment. El que no és viable es una Espanya independent de Catalunya si vol mantenir el tren de vida que porta ara. Però aquesta realitat actual no durarà sempre. Si tant muneixes la vaca el seu mamellam s’assecarà i el pobre animal haurà de pidolar recursos als espanyols per els seus vedellets.

Per un tercer costat, parlà avui d’esquerres i dretes, com s’hi entesten alguns polítics, ja no té aquell aire romàntic de fa 45 anys. L’essència de les esquerres que resten actualment està ancorada en el fracàs de la dictadura del proletariat i la seva incapacitat manifesta per satisfer les necessitats del poble, per més que l’expurguessin, el domestiquessin, i l’explotessin, i , paradoxalment, està ancorada en la seva capacitat per afavorir les elits en un exercici de corrupció encara avui inimaginable.
Em fa tot l’efecte que els polítics enquadrats en aquestes formacions d’esquerres recorren als topics d’esquerra-dreta per atraure nostàlgics poc informats.
Avui la majoria de formacions polítiques de casa nostra creuen, amb diferencies, en els Drets Humans, en l’anomenada societat del benestar, en la pau, en la igualtat, en la llibertat, la tolerància, el progrés i altres valors semblants que podríem afegir.
Avui les diferències, en contra del que volen fer creure, és donen més en com aconseguir tot això i encara més en els aspectes actitudinals que afavoreixen amb es seves decisions. I no és així perquè els polítics creguin que tot això que defensen sigui el millor èticament,ni el millor per tots (per el país) sinó perquè pensen que son els que els reportaran mes vots.
Així jo em fixo si aposten per l’esforç personal, per l’empenta o més aviat per el conformisme, per la “sopa boba”, per la prohibició, per la festa. Em fixo si aposten per la igualtat d’oportunitats o per la igualtat en les prestacions, dels sous, de les pensions. Si aposten perquè l’Estat sigui el pare de tots, que ens domina i controla, o sigui el garant de la igualtat d’oportunitats i del respecte.

Un cop explicats aquests meus punts de vista, i a la llum dels mateixos, reflexionaré sobre que en penso dels partits que és presenten a les eleccions . Nomes parlaré dels que conec i només posaré de relleu el que em sembla mes important en aquests moments.

Començo per el PP. Reconec que la política econòmica que demana és molt millor que la que fa el govern actual. Però la virulenta espanyolitat de que fa gala, sobretot a fora de Catalunya, ni en somnis en permet votar-los. Si em fixo en la seva actuació a Catalunya, la campanya sobre la immigració és lamentable, no pas perquè no hi hagi un problema real, no pas perquè algunes de les coses que diuen no siguin encertades, sinó sobretot per el to del que diuen. Per prendre uns vots als altres, no poden recórrer a la xenofòbia, al racisme, al costat fosc que tots portem més o menys a dins. Això és terrorisme perquè acabarà en confrontació i violència. M’agradaria que els vots els hi ensenyi el camí correcte, però em fa por que no serà així.

Ciutadans. No els agrada la idea de Catalunya, ni molt menys, Catalunya lliure. Estan descartats per el meu vot.

CDC. Em fa l’efecte que vol la independència econòmica (diguem-li concert), vol clarament el dret a decidir, alguns sectors son “sobiranistes”, les seves idees van molt més per la igualtat d’oportunitats que per la igualtat de prestacions, creuen en la iniciativa i acostumen a actuar amb seny,sense estridències inútils. Però avui tenen un problema molt greu. No són espavilats, i això en les aigües turbulentes que baixaran és molt perillós. Els han enganxat amb les mans al calaix, segons sembla, encara que caldrà demostrar-ho.
En la meva modesta i poc documentada opinió, tots els partits deuen haver posat la mà al calaix, per una raó o altre i amb uns resultats diferents segons la seva ambició. CDC per pagar campanyes electorals i a través de la Fundació del Palau. Esquerra i ICV per satisfer els seus militants mitjançant la seva incorporació a l’Administració. El PSC en benefici també d’alguns militants. Les acumulacions de càrrecs que és donen no son per servir millor al país.

PSC. Per els que no ho sabien, ara poden veure la cara real del PSC. El seu espanyolisme és tant virulent com el del PP. Això era prou conegut del PSOE. Però ja s’ha vist que PSC i PSOE és el mateix. No cal que ho diguin: les votacions en el Parlament espanyol ho manifesten clarament.
En la meva opinió, el PSC ha encapçalat durant vuit anys un govern dolent per Catalunya. Quan va començar amb el primer mandat hi havia sobre la taula política el tema de les balances fiscals que van aconseguir adormir, amb el cant de sirena del nou estatut. Un nou estatut que està servint per retallar drets que ja ningú qüestionava. No és pot obrir la caixa dels trons sinó és té la força de controlar les explosions que és produiran. Els somnis federalistes només estaven al cap de molts pocs, els qual ja han estat descavalcats per l’aparell del partit.
La gestió econòmica ha estat lamentable. Hem acabat emetent deute per pagar sous i ningú sap que farem el proper gener. Cada cop que el conseller Castells feia alguna proposta raonable, era desautoritzat per l’aparell abans de girar full.
D’Horta de Sant Joan i altres afers similars no ens en hem d’oblidar.
Hem fet varies lleis que no porten enlloc i que el Constitucional farà el que vulgui amb elles. Exemple: la llei del cinema i la dels toros.
Per la seva espanyolitat, per l’experiència de la seva gestió, per la incorporació estel•lar del ministre de treball que ha aconseguit tenir la taxa d’atur més alta dels països occidentals, per la negació del dret a decidir, que està compilat com un dels Drets Humans, per formar part d’un partit que encara s’està oposant a la independència de Kosovo, el meu vot no anirà per aquesta formació.

Iniciativa tampoc tindrà el meu vot. Deixant a part la seva gestió en el Govern actual que no val la pena comentar, no estic d’acord amb moltes de les seves maneres de pensar i actuar. Només em referiré a una: no és pot endegar una campanya de “Memòria Històrica” que només es recordi del que va fer la repressió franquista, execrable sens dubte, però desgraciadament altres accions foren igualment lamentables i sagnants.

Esquerra. Per no allargar-me, Esquerra m’ha decebut profundament des de fa 8 anys. Ha mantingut a uns governs espanyolistes, sobretot en la darrera legislatura, a canvi d’unes quantes cadires i algunes fanfarronades que no porten enlloc, com per exemple l’assumpte de les banderes. Els seu dirigents, amb alguna excepció, em semblen de caseta de nines, de forma semblant als de Iniciativa. La seva única estratègia de partit i de govern ha estat mantenir-se en el govern, al preu que sigui. I el preu ha estat Catalunya.
No puc confiar en qui va proclamant la independència amb rotunditat i dona suport a un partit espanyolista que diu que vol mantenir Catalunya dintre d’Espanya a qualsevol preu.
Però es que a més actua amb poc seny: perquè proposa un referèndum com a desideràtum si és evident que en el proper quinquenni segur que es perd o que quedarà il•legitimat per la manca de participació?. Abans d’un referèndum s’ha de treballar molt i això no sé si els agrada gaire fer-ho. I s’ha de treballar en els barris marginals com fa el PP. Feina ingrata si no tens implantació en els mateixos. S’ha de picar molta pedra, i pedra dura.
No puc confiar en qui va dient una cosa i consent i ajuda a que se’n faci un altre.

Em queden Reagrupament i Solidaritat. Pocs i mal avinguts. El domini dels personalismes. El seu objectiu coincideix, a grans trets amb el meu. Però el seu plantejament em sembla simple, encara que se’ls podria donar un vot de confiança al no conèixer com actuen per falta d’experiència real. Però en Laporta té un perdigó al ala, que algú s’ha cuidat de posar-li aprofitant presumptes errors en el Barça. De tota manera, vist sobretot l’apartat del espionatge a directius i candidats, em fa l’efecte que no té el tremp, ni la constància, ni l’habilitat suficient per portar a bon terme el seu objectiu. Reconec, però, que no seria dolent tenir un vigilant de paraula brillant i fàcil en el Parlament, sobretot per la seva possibilitat de presència en els mitjans. En Carretero el conec molt menys i n’he rebut opinions contradictòries.

Si ara passo un moment a plantejar-me les aliances post-electorals, veig molt clara la del PSC amb el PP, com han fet a Euskadi, encara que el marc polític és molt diferent allà que aquí. Aquest és un pacte que sota el paraigües de la governabilitat, faria convergir els nacionalismes espanyols de totes les tendències en una punta de llança que destrossaria Catalunya per molts anys. És un cas molt diferent que el d’Euskadi, ja que aquest té consolidat un model econòmic just, molt ben lligat, va obtenint totes les competències que vol, té una immigració molt més baixa i una sensibilitat molt més baixa al tema de la llengua, que és el darrer bastió que ens queda als catalans.
Per altre costat, si el tripartit suma, es tornarà a reeditar diguin el que diguin. El PSOE explicarà que així tenen controlats els extremistes de ERC, i la història els dona la raó, i Esquerra diran que així fan virar el PSC cap a posicions nacionalistes, argument que la història desmenteix.
Convergència té aliances molt més complicades, em fa l’efecte. El PSC no pot pactar amb CDC perquè els seus diputats a Madrid estaran sempre entre l’espasa i la paret, en aquest lamentable exercici de ser però no ser, de ser catalans, així ho venen a una part dels seus electors, però no defensar ni tant se val els acords del Parlament de casa seva, mestratge en el que excel•leix la Sra. Chacón. A Convergència li costarà pactar amb el PP, encara que a aquests els encantaria, em fa l’efecte, ja que centraria de forma fàctica el seu discurs.
Esquerra i ICV pactaran amb qui sigui amb tal de mantenir una quota de poder, o almenys fer-ho veure als seus partidaris i que els dirigents col•locats puguin continuar vivint de l’Administració. Fora d’ella em sembla que els costarà trobar feina .

Si heu aconseguit llegir tot això, que mèrit i valor no li falta, penso que podeu entendre el dubte que posava al començament: no sé a qui votar.
Concretant. Que no hagi descartat de forma categòrica em queden Convergència i Solidaritat, potser Reagrupament. Hauré de triar entre el que estic mes proper ideològicament i estratègicament en aquest moments, però que no son prou espavilats perquè es deixen enganxar amb les mans a la massa (Convergència), i el que tinc proper com objectiu final però del que no comparteixo la seva estratègia i que crec que tindrà poca incidència en la política real dels propers anys i que es barallaran entre ells dintre de tres dies (Solidaritat/Reagrupament).
He arribat al final.
Almenys, escrivint, he aconseguit aclarir-me una mica les idees.