El Deute Públic

El Deute Públic
(11.01.10)

(Els números que dono son aproximats)
El Deute Públic és el que l’Estat deu a terceres persones (particulars, institucions financeres, altres Estats, fons de inversió, fons sobirans, plans de pensions, ...).
Com heu llegit moltes vegades aquest és un greu problema de les Espanyes, que en menys del que canta un gall ha passat de tenir el deute més petit d’Europa a tenir el més gran (aproximadament).

Per què és un problema?.
Perquè vol dir que per viure com vivim necessitem que altres ens deixin diners de forma extraordinària i immensa.
Perquè vol dir que no som capaços de crear els recursos que necessitem.
Perquè quan més deute tens, més alt és el tipus d’interès que t’obliguen a pagar per deixar-te més diners, ja que confien menys en tu.
Perquè aquests diners s’han de tornar.

Com ho podem solucionar?. Com ho fem a casa:
a) Ingressant més, es a dir, que l’Estat recapti més.
Això es pot aconseguir augmentant l’activitat econòmica, de forma que amb el mateix percentatge mig dels impostos aquest s’apliqui sobre un volum més gran de moviments econòmics (vendes per exemple). Difícil d’aconseguir amb el tipus de crisi que patim.
Augmentant el percentatge mig dels impostos. És el que aplicarà el govern. Però si és contrau el volum dels moviments econòmics aquest increment del percentatge servirà de poc, com a molt per mantenir el mateix nivell d’ingressos.
b) Gastant menys.
Reduir prestacions socials (atur, salut, seguretat, educació, transport, bicing, recollida de escombraries...).
Reduir subvencions (agricultura, museus, fundacions, ong’s, Creu Roja, Caritas, electricitat, .....)
Reduir funcionaris (augmentarem atur, amb el que fem créixer les prestacions socials).
Reduir els sous dels funcionaris.
c) Venent el que tenim. “Vendre la casa i anar a lloguer”.

Em fa l’efecte que per el que hem dit la a) mitjà i curt termini no servirà de gaire, i que la b) fa perdre vots, per el que costarà aplicar.
Ens queda la c) i es d’aquest darrer punt del que vull escriure unes ratlles atès que em sembla interesantíssim i em permet fer unes prediccions inimaginables, que potser no és compliran, però que son meravelloses d’explicar. Ja sabeu com m’agrada el risc intel•lectual i que les grans realitzacions comencen sovint en idees esbojarrades. A més, si les expliquem potser uns quants s’ocuparan de que no es puguin fer realitat les que no ens convinguin.

Què té l’Estat (i les Autonomies) per vendre?
A mi se m’acudeix: AENA, RENFE, Correus, SALUT, EDUCACIÓ, una petita part d’ENAGAS, la Policia, la Guàrdia Civil, l’Exèrcit, les Autovies,...i a mi em venen al cap poques coses més.
És difícil vendre alguns d’aquests bens i sobretot trobar comprador en unes condicions que fossin acceptables per els ciutadans: Policia, Guàrdia Civil, Exèrcit, ..
De SALUT potser es podria vendre alguna coseta però n’hi ha molta que em sembla que ja està venuda.
EDUCACIÓ no poden vendre-la si no volen perdre la capacitat d’influir “democràticament i cívica”, escombrant cap a casa, vaja, sobre les tendres ànimes dels infants.
Correus en temps dels e-mails no sé si te molt valor, per que a més ja existeixen moltes companyies de distribució de paqueteria.
RENFE tots sabem com funciona, però és pot intentar vendre. Potser per això han fet un traspàs a la Generalitat de Rodalies que de fet, segons diuen, és un traspàs de res, només de les queixes dels usuaris (no els podem dir ben bé clients per que de fet no ho paguem del tot, ja que està subvencionat el bitllet).
Les AUTOVIES poden ser venudes i convertides en autopistes de peatge, com a casa nostra, però les autovies estan en zones de poc transit, per el que no és podrien vendre a gaire bon preu, i per altre costat, si alguna fos rentable, no sé com explicarien als que estan acostumats a viure mig de gorra que han de pagar per moure’s per el seu territori patri.
Que ens queda? Em sembla que poca cosa. En sabeu d’alguna vosaltres?
Bé, ens queden tres coses en les que els mortals normals no hi caiem. La primera son les Caixes d’Estalvi.


Les Caixes son unes institucions que no tenen amo en el sentit clàssic de la paraula. No hi ha accionistes.
De fet aquesta característica dóna molt problemes en el món i en Europa perquè el “mercat” no ho entén. Qui pren les decisions?. Qui assumeix el risc?.
El europeus mes il•lustrats les consideren institucions públiques, propietat de l’Estat, encara que de fet no ho son gens ni mica ja que legalment no tenen propietari.
Per altre costat la venda de les Caixes sí podria reportar molts diners al que fos el seu amo, sobretot si tenint la importància que tenen, penseu que son la mitat del sistema financer actual, estiguessin una mica mes agrupades i no tinguessin problemes econòmics.

Que necessita l’Estat per vendre-les a bon preu?.
Que siguin seves.
Que estiguin bé econòmicament.
Que estiguin ben endreçades.

Com pot aconseguir l’Estat que siguin seves?
Les Caixes, almenys algunes, estan actualment no massa bé des d’un punt de vista econòmic.
Què fa l’Estat Central?.
Les ajuda, encara que hagi d’augmentar el Deute Públic, amb la condició de que li tornin els diners abans de 5 anys.
Si no tornen el diners l’Estat passarà a ser propietari de una Caixa per el import prestat, no pas pagant per el que val, però com que no hi haurà altre propietari, en serà l’únic i total. Però serà un propietari, degut a les lleis actuals, una mica especial ja que tindrà dret a cobrar beneficis però no tindrà dret a dir el que ha fer la Caixa del cas que parlem, no tindrà dret a dirigir-la.
Ja és veu que això últim de ser l’amo i no poder decidir és un gran contrasentit, per el que la llei haurà de ser canviada per convertir-la prudent i democràtica, amb tota la naturalitat del món.
Com pot aconseguir que aquestes Caixes ajudades no tornin els diners?
La crisi i la morositat ho poden fer elles soletes, però per empènyer una mica, només cal que el Banc d’Espanya obligui a variar la manera de comptabilitzar. Ara ho acaba de fer, limitadament, obligant a la Banca i les Caixes a dotar un 25% enlloc d’un 10% els edificis que hagin adquirit per resolució d’hipoteques i que no els hagin pogut vendre en un any. Això vol dir que moltes Caixes entraran en pèrdues aquest mateix any. Com es poden eixugar els deutes si tens pèrdues?

Com pot aconseguir l’Estat que estiguin ben endreçades?
Cal que estiguin ben endreçades per que tinguin “valor” en el mercat. Avui hi ha 45 caixes disseminades per el territori, moltes d’elles molt petites, amb el que no son una menja apetitosa per el Capital. Per vendre és molt millor tenir 4, 5 o 6 Caixes ben sanejades, amb els recursos provinents dels impostos que paguem tots, esteses per tot el territori, deslligades dels pseudo-poders autonòmics i de les Diputacions i de les Institucions Privades, i amb suficient múscul per iniciar projectes expansionistes.
Aquest endreçament l’està aconseguint amb el procés de fusions que el Bany d’Espanya està promocionant de totes totes.
Aquí encara em queda una idea pintoresca per explicar, idea que fa uns quans anys que arrossego malgrat la seva aparent impossibilitat de materialitzar-se. La operació que li agradaria al Estat comença amb una fusió de Caja Madrid amb una Caixa valenciana i un altre de gallega, ja hi estan treballant, per acabar amb la fusió amb la Caixa de Pensions. Amb això arreglaria moltes coses, des de una venda per la que obtindria molts milions fins al desmembrament d’una de les Institucions nascudes a Catalunya i que manté un cert halo de catalanitat ben aprofitat per la “caverna” quan els convé.

Quan l’Estat hagi aconseguit ser propietari de les Caixes que hagi intervingut i tenir-les mínimament endreçades se les podrà vendre per eixugar una part del Deute immens que tindrà contret, a no ser que l’hagi pogut tornar per altres procediments.

La segona coseta estrambòtica que li queda al Estat per vendre’s son els Plans de Pensions. Dic estrambòtica per que no son pas seus, si no que son de tots els partícips que, en ser tants, es quasi impossible que ens puguem defensar d’una forma eficaç.
La fal•làcia que hauria de fer l’Estat es dir que els Plans passen a ser de la seva propietat a canvi d’assumir i “garantir”, paraula màgica aquesta, les seves prestacions en el futur siguin quines siguin les fluctuacions del mercat.
El que primer faria l’Estat es vendre els actius dels Plans i després aniria cobrint les prestacions amb càrrec al Pressupost.
Aquí podrien haver moltes variacions possibles, com fer-ho parcialment, fer-ho amb el compromís de tornar a capitalitzar els Plans en un moment de bonança econòmica, com començar a explicar que les prestacions que han de rebre el partícips, sigui quin sigui l’estalvi que hagin fet al llarg de la seva vida, han de ser iguals per que tots som fills d’un déu menor i ell és la Repartidora Absoluta, o si l’Estat està apunt de fer fallida “cal apretar-se el cinturó”: qualsevol excusa ben “marquetitzada” pot ser bona per aconseguir l’objectiu d’obtenir recursos del treball dels altres.
Crec que els argentins ens podrien donar classes de com fer això dels Plans de Pensions, i juntament amb altres governants “populistes”, com Chávez, de moltes altres truculències similars.

La tercera mesura possible l’amnistia fiscal per el “diner negre”. No és cap novetat ja que fou emprada per els governs socialistes dels anys 80. Es tracta de fer aflorar l’economia submergida que el nostre ministre Corbacho acaba de avaluar en un 20% del PIB, desmentit per la ministra Salgado i en Campa que han afirmat que el Ministeri d’Economia no te cap estudi al respecte i que es pràcticament impossible estudiar el que està submergit. El joc dels disbarats: no sé qui la diu mes grossa.
Bé, si es cert que si fem aflorar el diner negre aquest augmenta el flux econòmic que, a partir d’aquell moment, pagarà impostos. Per fer-lo aflorar cal dir que, d’entrada, no se’l gravarà.
La realitat és que no se sap si això seria molt o poc diner (Espanya és el país d’Europa amb més bitllets de 500€), però l’experiència ens diu que només amb aquesta mesura no s’aconsegueix posar a la llum l’activitat econòmica amagada, i menys en un país on hi ha algun milió de treballadors disposats a treballar en negre, entre altres coses perquè estan cobrant del atur sense fer res i els queda molt temps lliure.


No sé si us han agradat aquestes idees o us han fet pensar una mica o si us he aclarit algunes coses que surten i sortiran als diaris. Tot sembla molt complicat però el com es resolen aquests “problemets” que tenim ara, marcarà una part, potser petita, potser gran, de la nostra vida i dels nostres esforços futurs.

Per altre costat si voleu podeu preguntar-me o preguntar-vos quines d’aquestes coses vosaltres faríem si tinguéssim la responsabilitat de vetllar i, sobretot, treballar per el bé de tots. Em fa l’efecte que seria interessantíssim i ens faria adonar de la dificultat de fer bones polítiques i del fàcil que és criticar-les.