L’escola dels nostres governants

L’escola dels nostres governants

Deixant a banda el que hagin estudiat de jovenets, l’escola dels nostres governants és, fonamentalment, el funcionariat. El funcionariat públic, com administració o educació, i el dels partits. I em fa l’efecte que cada dia és més així.
En la seva carrera laboral no han aprés, perquè no ho han viscut, gaire més que donar cops de colze, parar trampes, aprofitar-se dels altres per escalar posicions, mig mentir, deixar fora de combat amics que de fet son tractats com enemics, enfilar-se al carro del guanyador, ensumar qui tindrà més èxit, murmurar, difamar subreptíciament, passar partes i fer d’espieta, redactar informes que sobretot no comprometin encara que no serveixin, acusar amb poc fonament a compte d’un benefici personal, cridar més que els altres, tirar la pedra i amagar la mà, semblar honest sense ser-ho si et llest, raonar poc si no és per interès propi, aliar-se per escalar posicions, buscar culpables allà on sigui. Saben be que no és pot cometre cap error i que el millor procediment per aconseguir-ho és no fer res. Només moure papers de taula i no ser-hi quan s’hagi de decidir. I aprenen cobrant a actuar així sense risc de que et facin fora, amb l’únic perill de ser arraconar temporalment fins que els teus tornin a enfilar-se a l’onada. Només els que roben i no saben dissimular, o els que roben i s’han creat enemics interns prou importants poden tenir alguns problemes amb els jutges, que moltes vegades s’arreglen “civilitzadament”.
Mai han hagut de crear i afegir valor mitjançant el seu esforç, fer les coses millor que els altres i mes barates i més de pressa per poder sobreviure, convèncer algú de que val la pena que es gasti els SEUS diners amb el que ells ofereixen, donar la volta a problemes insolubles, detectar les necessitats dels altres i com cobrir-les, gestionar persones perquè donin més del que poden donar, dirigir equips, innovar amb el risc d’equivocar-se, decidir perquè sinó altres decidiran per ells i no pas al seu favor, parlar totes les llengües del món, malgrat n’hagis estudiat poques, no pas per fer conferències, sinó per convèncer, pactar, acordar, corregir errors, millorar, planificar: jugar-t’hi el teu futur i el de la teva família. No poder deixar les coses per demà perquè demà ja no tindrà sentit fer-les. Haver de pagar cada més una nòmina. Enfonsar-se i tornar-se a aixecar. Equivocar-se, acceptar-ho, rectificar i seguir.
Malauradament moltes empreses grans, no dic pas grans empreses, s’assemblen cada cop més al model establert per els nostres governants encara que, en general, en les companyies els resultats acostumen a posar les coses al seu lloc i els que actuen només així acaben malament, ja que els beneficis no els responen. Hi ha dues excepcions a aquest darrer principi, un degut a la conjuntura econòmica i un altre al tipus d’empresa, que salven els practicants d’aquest tipus del comportament.
La primera es produeix en èpoques de bombolla econòmica, amb creixements molt grans, per exemple el que hi hagué en les “punto.com”, on els executius van canviant d’empresa sense acabar res: cavalquen sobre les expectatives més que sobre les realitats i els objectius acomplerts, perquè en el mercat hi ha una demanda irracional (sobreescalfada) de directius. També succeeix en sectors on els beneficis són astronòmics i la competència és d’estar per casa, amb el que els resultats sempre son prou bons com per no posar al descobert els mals gestors.
La segona excepció respon al tipus d’empresa que podríem qualificar de semi-pública. Es a dir, empreses molt regulades, on els consells d’administració no representen de fet el capital, sinó a una amalgama de interessos socials i polítics amb uns objectius molt diferents dels d’obtenir uns resultats òptims sempre i quan, aquests beneficis o pèrdues siguin “correctament” justificables.
I amb aquest models de comportament així anem: donant les culpes als altres per què el més important és no equivocar-se. Però avançant molt poc a poc discordantment amb l’esforç que fa la població en el món públic posant en perill les empreses d’aquestes característiques per la seva continuada pèrdua de competitivitat.