No agredir inútilment

No agredir inútilment

Segons el diccionari que he consultat, la paraula agredir es circumscriu a la simple escomesa física a un altre persona amb intenció de fer mal.
Voldria, però, plantejar-ho d’una forma molt més oberta, en la que l’escomesa fos física o psíquica, verbal o gestual, desconsiderada, amb o sense clara intenció de fer mal, incitant al agredit a respondre, buscant el seu rebot o que es senti ferit, a vegades només amb la bona intenció de que reaccioni. A part de que em convé per el que vull explicar, em fa l’efecte que aquesta definició és més propera al que avui arribem a interpretar com agressió.
Dic que en el marc d’aquesta definició i en el de les relacions humanes, agredir és una activitat inútil i contraproduent, exceptuant el cas en que l’agressor ho tingui tot perdut o en el que l’agressió “elimini” (deixi inoperant) al agredit i, de pas, el conflicte que ha originat la situació. Penso que fins i tot en aquests dos supòsits es molt improbable tenir èxit, més en el segon que en el primer ja que en aquest, no tenint res a fer i a perdre, un pot somiar que la flauta sonarà per casualitat.
Quan actuem fora d’aquests dos casos, l’agressió produirà efectes contraris i difícilment controlables i que, si ho mirem amb una mica de sang freda, ens complicaran molt mes la vida.
Tots sabem que la solució de la majoria de conflictes humans no descansa exclusivament en una de les parts, sinó que depèn de la interacció entre elles, del enteniment mutu, de trobar una estratègia que satisfaci, limitadament potser, a totes les parts. Si no és així en resulten guanyadors i perdedors, i aquests ho recorden tota la vida que, en casos extrems, només té sentit si es modula en clau de revenja.
Quan estem davant de relacions humanes que han de ser durables, en la família, en el treball, en la parella, en els equips de treball, no ens convé en absolut que hi hagin victòries i derrotes, ni tan se val que en restin unes engrunes d’aquests sensacions.
Agredir ens satisfà emocionalment a curt termini, ja que ens fa sentir mes potents, més forts i més capaços. Ens demostra la nostra fortalesa o, amb altres paraules, la mostra al altre. Ens fa victoriosos. Falsament, perquè no es una realitat perdurable, però ens proporciona “l’instant de glòria” que tant ens agrada.
Però el agredit és sent envaït, despertant-se inconscientment el seu esperit de supervivència, i deixarà tot el problema en mans del agressor, apel•lant precisament a la gran fortalesa i prepotència que demostra. Ell ja ha suportat el càstig i l’oprobi de la derrota i es sent deslliurat de fer quelcom més per solucionar el conflicte. Abandona tota responsabilitat. Si de cas pensarà com tornar-li la patacada en lloc de cerca vies de solució efectives.
En la vida familiar aquesta situació passa alguns cops, però no voldria posar un exemple centrat en aquest àmbit. Prefereixo posar-lo en el entorn de l’empresa on també és freqüent i és molt mes difícil que apunti a algun esdeveniment conegut per els que llegiu aquesta pallissa.
En la empresa succeeix sovint que “A” ha de portar a bon terme un projecte, encara que pròpiament no hi faci res, en el que ha de col•laborar inevitablement “B” i “C”.
“A” te una relació molt més directa amb “B” perquè pertanyen tots dos a la mateixa empresa i “C” a un altre.
“A” ha d’aconseguir una data fi del projecte el més propera possible ja que el resultat del projecte és molt important per l’empresa a la que pertanyen “A” i “B” i l’empresa ha responsabilitzat a “A” d’aconseguir-ho.
“A” pressiona amb intensitat, habilitat i sentit comú als dos col•laboradors amb aquest objectiu.
“B” té problemes d’organització interna i de pressupost pe donar una resposta ràpida. Són lents i pobres i ja és veu que no podran acabar el projecte en el temps desitjable.
“A” ha aconseguit de B una data d’acabament de 12 mesos.
“C”, que és un altre empresa, dona una data de 6 mesos davant les raons esgrimides per “A”.
“A” es veu en la obligació de collar mes a “B”. Per fer-ho escriu un correu on diu: “sembla que “C” són mes ràpids que nosaltres per el que cal que penseu com podeu avançar el projecte”
Malgrat la veritat de la frase, el fet de parlar en segona persona del plural i a les paraules en cursiva és interpretada per “B” com una agressió, perquè emfatitza els seus problemes d’organització i pressupost. La seva resposta és immediata i incontestable: “Quan m’aconseguiu pressupost miraré que puc fer”. És a dir, passa per damunt dels problemes d’organització, els intrínsecament seus i realment importants, i és focalitza en el problema del pressupost que és seu però que també és de l’empresa, ja que només aquesta té la potestat d’ampliar-lo. Però, intel•ligentment, es focalitza en aquesta qüestió no com una excusa, sinó traspassant la responsabilitat de trobar una solució a “A”.
“B” sap que “A” no pot aconseguir pressupost perquè no entra dins de les seves competències, amb el que provoca, de facto, aturar el projecte i deixar a “A” en una difícil posició a la seva pròpia empresa i en la seva relació amb “C”.
Ara “A” té bastants més problemes: buscar diners, dir a C que no cal que corri tant i desenfadar a “B”. I en algun moment haurà d’aconseguir fer el projecte en 6 mesos perquè els directors de “C” ja faran saber als directors de “A” i “B”, que ells estan disposats a fer-ho en aquest termini.
Si enlloc de dir aquelles paraules nefastes, ho hagués plantejat com un petit problema a resoldre, que d’aconseguir-ho beneficiaria molt a l’empresa que paga a “A” i “B”, segurament es podria haver plantejat un acord de voluntats de perseguir pressupost des de diferents àmbits, d’anar a la una per diferents camins, de fer entendre la importància del projecte i segur, que s’hauria acabat molt abans gràcies al repte no explicitat de ser almenys tan ràpids com els altres. “A”, irònicament, ha menystingut a “B”, però passat el gust inicial, ha creat un problema greu. Quan “A” forma part del equip del que ets responsable te’n adones fàcilment del poc que ajuda una curta frase enverinada.
Encara que et sentis valent, agredir no serveix de gaire perquè t’apropes a la realitat des del poder i la fortalesa, buscant la desfeta i submissió dels qui cal que estiguin sencers, potents i lliures per trobar el que necessitem tots.
Em sembla molt millor enfocar-ho des de la debilitat pròpia que sumada la debilitat dels altres farà que sigui possible trobar un model en el que hi sortim afavorits tots.
I sempre actuant amb el màxim respecte, tot el contrari d’una actitud agressiva, perquè així aconseguirem el respecte dels altres i, conseqüentment la col•laboració mútua serà possible.