Emergència: neu blanca. (9.3.2010)

Emergència: neu blanca

(9.3.2010)
Avui, l’endemà de la gran nevada, ens estan explicant que Ahir tot va anar com va anar degut a la seva excepcionalitat i la impossibilitat de preveure a on es produiria exactament el gran esdeveniment, a la seva imprevisibilitat.
Els haig de donar la raó. Els nostres rondallaires i animadors de festes infantils no podien pas fer-hi res més si no sabien exactament on hi hauria la desgracia i desconeixien el que passaria exactament en el futur immediat.
No acabo d’entendre que al llarg de les hores anessin activant inútilment plans d’emergència, pujant-los de grau, quan ja sabien que no servirien per res davant del que no es pot preveure. I ho entenc menys al veure que emergència vol dir, segons el diccionari, “Esdeveniment greu i imprevist que demana una actuació immediata”, per el que, precisament, els plans són per actuar davant del imprevist que, en aquest cas, és el pecat original de tota aquesta desgràcia.
¿Perquè tenim plans d’emergència sinó serveixen quan tenim una situació imprevista i greu?. Ens els podríem estalviar i, amb ells, estalviar tots els tècnics que els dissenyen, tots el viatges que serveixen per aprendre d’altres llocs que han patit estralls semblants, totes les coordinacions de les descoordinacions, totes les sales de crisi, tots els revisors de les propostes, ..., i tot un seguit d’accions que, per el que es veu, serveixen de poc. Potser en lloc de tots els informes interessantíssims que encarreguen els que vetllen per nosaltres, podrien demanar-ne només un que justifiqués l’abandonament dels plans d’emergència atesa la seva inutilitat quan són necessaris. Així també podríem recuperar tot el que gastem en informes i pagar-ne només un.
Podrien dir als ciutadans que ens apanyéssim solets, podrien donar-nos la clau i el duro, dret a organitzar-nos i cobrar-nos menys impostos, i a sobreviure, que és el que vàrem fer.
Personalment vaig cometre la imprudència, per no dir el incivisme, d’anar a treballar, per el que vaig sortir de casa a un quart de set del matí. Us puc assegurar que no nevava i en molt pocs minuts vaig arribar a destí, a la part alta de la Diagonal. A un quart de cinc, anticipant-me previsorament al horari habitual en mi , començava el meu viatge de retorn.
Queien uns borralls de neu des de feia moltes hores però no semblava res important perquè no quallaven al terra ni a les plantes que veia des de la meva finestra.
Vaig anar en direcció a la Ronda de Dalt, i vaig quedar aturat a menys d’un centenar de metres de la seva entrada. El gruix de neu encara no era important de manera que circular, fins aquell moment, no era gens difícil. Començava a nevar mes intensament per el que vaig suposar, innocent de mi, com a causa de l’aturada que deurien estar reordenant el transit al adonar-se del perill que significava el increment de la precipitació.
Vaig arribar al centre de Badalona a dos quarts menys cinc de deu: una mica més de cinc hores. No deuria ser l’únic perquè quasi tota l’estona vaig estar rodejat de vehicles i ciutadans.
Durant quatre hores i mitja no vaig veure cap agent de l’autoritat ni cap component dels serveis públics, exceptuant un cotxe de bombers i quatre bombers durant la primera hora, que semblaven estar jugant i divertint-se molt amb tot el que succeïa al seu voltant.
Durant la darrera mitja hora en la que, gràcies a les recomanacions d’un amable senyor sense uniforme, vaig tornar enrere fins trobar una entrada de la Ronda i ficar-m’hi, els guàrdies urbans i bombers em van sortir per les orelles de tants com n’hi havia. La Ronda estava ben desembarassada i arribar al nus de Trinitat em va costa menys de deu minuts.
Aquest senyor tan servicial em va explicar que ell tenia immobilitzat el seu vehicle una mica més endavant degut a dos autobusos entravessats al mig del lateral de la Ronda.
Avui al matí he parlat amb una companya de feina que va sortir a les tres de treballar i m’ha dit que a aquelles hores la Ronda de Dalt ja estava quasi bé impracticable per la quantitat de neu que hi havia, però que els cotxes podien entrar-hi lliurament. El que normalment li costa de cinc a set minuts, li va costar una hora.
Aquest comentari simple em va fer pensar que si algú mirava la Ronda a les tres de la tarda ja podia suposar el que probablement passaria.
I em pregunto, ¿per què a les quatre de la tarda no hi havia tots el agents que vaig trobar a les nou impedint l’entrada de vehicles a la Ronda a fi de que pogués treballar la llevaneus?. I per què a la una, i a les dues i a tres de la tarda no hi havia ningú observant com anava anant tot?.
No puc donar una resposta clara. Potser era perquè ningús els ho va dir, o perquè el manual de instruccions de l’emergència no ho deia o, potser, perquè a les quatre era horari normal de treball i a les nou ja cobraven hores extres. Em quedaré sense saber-ho. Encara que m’ho diguin crec que no els podré creure. Em sembla que l’alcalde de Barcelona s’excusa dient que només estaven alertats de forts vents. Es veu que ell no te ulls per mirar ni espies per conèixer que la neu estava caient amb ganes en algunes zones de la ciutat que ha de protegir. De fet segurament tampoc tenia ningú a les sales de control mirant les imatges de les càmeres instal•lades als diferents punts de la ciutat.
De fet aquest senyor tan intel•ligent també va venir a dir que la culpa del col•lapse era degut als incívics de fora Barcelona que treballem al Cap i Casal. Viu ell a fora de Barcelona com ha fet algun altre alcalde prou conegut, o com feia el fins fa poc alcalde de Santa Coloma?. Tan tautologia és dir això com afirmar que morim perquè hem nascut.
Un dia que en sàpiga una mica mes i tingui humor us parlaré de plans d’emergència, de previsió, de planificació i de decisió. I us aconsellaré llegir l’Art de la Guerra que en Sun Wu va escriure 500 anys abans de Crist. La seva lectura i comprensió ens evitaria molts petits problemes que patim avui. Entre altres coses explica la importància cabdal de investigar el terreny que ens toca trepitjar en cada moment. Sembla molt evident però per alguns cal un miracle perquè hi caiguin, encara que siguin molt viatjats.