EL IMPOST DE SUCCESSIONS 17.12.09

EL IMPOST DE SUCCESSIONS
17.12.09


Ja que últimament s’està parlant molt d’aquest tema, ho aprofitaré per tractar de l’essència del mateix, obviant intencionadament les misèries i tripijocs dels partits polítics que ens manen i l’espectacle indigne que ens ofereixen, el qual torna a confirmar per enèsima vegada que l’únic i real objectiu que tenen coincideix exactament amb el que tenen les persones que els dirigeixen (que els capitalitzen, mes aviat), es a dir, en tenir assegurades unes cadires i el que això significa per ells, les seves famílies, els seus amics i , sobretots, les seves xarxes de interessos.
Però anem a l’essència.



Què es el impost de successions?
Simplificant molt, la mort provoca que la propietat dels bens del finat passin a un altre persona, l’hereu o hereus.
Dintre d’aquest mateix sac si poden incorporar fàcilment el impost sobre les donacions i sobre el patrimoni.



Què son els bens del finat, altrament dits “herència”?
Hi ha un senyor, persona física amb noms i cognoms, que treballa, estalvia, inverteix i passa a ser propietari d’un bé: d’una ploma estilogràfica, d’una joia, d’un quadre, d’un pis, .....
Cadascun d’aquests passos que fa, treballar, estalviar,.. està subjecte els corresponents impostos.
Arriba un moment que aquest senyor a causa de la mort o d’una donació, traspassa gratuïtament la propietat a un altre. El que rep aquesta propietat ha de pagar un impost.


(Si coneixeu el món dels impostos podeu saltar al punt que ve després del següent, i que es titula “Impost de Successions”)


Què és un impost?
Un impost és una contribució econòmica per sostenir l’Estat.
Contribució econòmica vol dir que una part del que jo obtinc, produeixo o creo, la traspasso a un altre.



Quin impacte tenen els impostos?
Qüestió molt interessant i no simple, si no tot el contrari.
Imaginem que som uns senyors poderosos, tenim un exercit que és la manera més fàcil de exercir el poder, i “conquerim” un territori idíl•lic, en el que la gent viu dels fruits dels arbres silvestres, de les herbes que van collint, dels animals salvatges que causalment agonitzen als seus peus, però en el que la gent també es mora de qualsevol constipat o qualsevol sequera provoca una ferotge plaga de fam. Els volem ajudar i els expliquem que els anys bons haurien de recollir per els dolents, que haurien de dedicar-se a l’agricultura i ramaderia, crear infraestructures de transport per poder traslladar bens d’una part a un altre per quan hi ha sequeres localitzades, que han d’estudiar medicina, ....Però no hi ha manera: prefereixen subsistir tal com ho han fet durant segles i segles.
Pensant com salvar-los del seu mal viure a algú se li acudeix proposar: com que amb el nostre exercit els defensem dels seus enemics, i si no en tenen els inventem, els hi cobrarem un tribut i, a més a més, en efectiu (no acceptarem herbes ni cocos que en tenen molts).
Aquella gent és veu obligada a treballar, intercanviar mercaderies, ...., per obtenir diners, pagar el tribut i estalviar-se la presó o la mort. Per aquest procediment aconseguim canviar la idiosincràsia de la població, convertint-los de indolents a laboriosos ...!. No dic pas que valgui la pena, ni que aquesta única mesura sigui suficient, però ajuda..
Aquesta historieta, en línies generals, va succeí en els països colonitzats, amb la diferència de que els colonitzadors no volien el bé de la població si no augmentar la seva riquesa mitjançant l’explotació humana.
Aparentment el món s’ha civilitzat una mica i els tributs d’aquesta mena han desaparegut, al menys en el món occidental, en el sentit de que no cal que contribuïm al Estat per el sol fet d’haver nascut i viure en un tros de terra ( si ens construïm una casa ja és un mica diferent).
Avui dia quan algú crea riquesa mitjançant el treball o l’estalvi (capital) cedeix una part d’aquesta nova riquesa al Estat, a través del que s’anomenen impostos directes. Quan el que tinc decideixo gastar-ho o invertir-ho també haig de cedir una part, en el que se’n diuen impostos indirectes (IVA), ja que és considera que la transacció de venda materialitza el valor afegit que aporta el venedor.
Així, quan compro un cotxe, he tributat per les rendes del treball que m’han permès tenir capital per intercanviar-lo amb el bé que vull, i en el moment de comprar haig d’abonar l’IVA.
Si ens preguntem per el impacte d’aquests tipus moderns de imposició, no podem pas dir que siguin neutres econòmicament ni sociològicament. Observem-los mitjançant exemples i fixem-nos només en el treball o en els treballadors.
La doctrina social de l’Església i el comunisme diuen que s’ha de cobrar segons les necessitats que un tingui ( en el comunisme ja sabem el que va passar, els que manaven necessitaven molt més que els que treballaven, i si en teniu dubtes podeu llegir La Rebel•lió dels Animals de George Orwell) .
Però en el capitalisme l’empresa t’acostuma a pagar, sempre hi ha excepcions, per el valor que li aportes. Per exemple, l’operari que està mirant fixament una línia d’embotellament de cerveses per detectar objectes estranys en el interior dels envasos cobra “1”, i el que està desenvolupant un sistema expert de visió artificial amb els mateixos objectius, cobra “5”, en percebre l’empresa que el valor que afegeix aquest darrer es molt superior (probablement mes de 5 vegades).
Si els tipus impositius fan que fins a “1” de salari es tributi un 28%, de “1” a “2” un 32%, progressivament ..., i de “4” en endavant un 43% (de cada 100€ que paga l’empresa 57 van directament al Estat), pot haver-hi molta gent que decideixi que no val la pena esforçar-se massa ja que s’ho “queda tot” l’Estat, o empreses que prefereixin pagar amb diner negre si en poden obtenir. Conclusió: desmotivació i corrupció.
Podríem parlar molt més de com influeix la política fiscal en l’economia real i en el model de la societat però, com que no era l’objectiu, ens conformem amb aquest exemple per estar convençuts que la influencia que pot tenir.



Impost de Successions.
Tornem. En el moment de la successió, o donació, no hi ha cap canvi econòmic que signifiqui un creixement de valor o de riquesa, només hi ha un canvi de titularitat d’un bé. Com hem vist abans tots els passos que han portat a la propietat han tributat el que corresponia, produint-se en el impost que ens ocupa el que els tècnics en diuen una doble imposició, la segona de les quals no correspon pròpiament a un acte econòmic. Per aquest motiu, entre altres, son impostos que no estan establerts, o ho estan de forma molt diferent, en moltes Comunitats Autònomes, o en la majoria de països desenvolupats.
Per que és manté a Catalunya? Per que és una dels poc ingressos directes que te la Generalitat.
Però aconsegueix molts diners el Sr. Castells i el Sr. Saura?. No. Per que els rics no paguen. Que jo conegui tenen dos procediments perfectament legals per estalviar-se’l. Un de senzill es fixar la residencia fiscal en un altre comunitat o en un altre Estat.
Un altre procediment és crear una empresa S.L. que és la propietària dels bens e els “rics” son propietaris de la mateixa mitjançant accions. Quan es morin aquestes accions passen a ser propietat del hereu, però aquesta transmissió no està subjecte a impostos.
En qualsevol cas abusen dels pobres, o dels una miqueta menys pobres, sense atrevir-se a abusar dels altres que segurament son ells mateixos o els seu amics.
Però te algun altre efecte aquest impost?. Crec que si: com una gota malaia va transformant la societat.
Agafem un honrat (per no dir fotut) treballador que ha decidit, encara que avui no està gaire ben vist, crear una família tradicional, té fills i es sent responsable de la seva educació i creixement. Que a més a més és una persona, i la família també, estalviadora i va fent un raconet per comprar un segon pis pensant en el dia de demà i pensant en els seus fills amb la idea que algun agrairan el fruit del seu esforç. Aquest sentiment de transcendència afegeix un cert sentit al concepte de família entès com a primer nucli que ens dona suport i que amplia la nostra autonomia personal.
Però si aquest treballador comença a pensar que la seva herència material serà empetitida per l’acció grollera del Estat i que els seus descendents a causa del impost es vegin en l’obligació de desprendre’s ràpidament i malament del que els havia deixat el seu pare, potser s’adonarà que no val la pena deixà res, i que enlloc d’estalviar és millor gastar-se el sou en beguda i mogudes nocturnes, ben vistes per els governants ja que cada dia ho faciliten molt més per exemple obrint el metro a la matinada dels dies de festa (no pas els de treball) per que els “borratxos políticament correctes” no hagin de arriscar-se a ser multats per conduir en un estat tant joiós ( i entre tots els paguem el metro que es clarament deficitari).
Al mateix temps que s’arriba a aquesta conclusió i s’actua en conseqüència, es perd aquest sentit de transcendència de la família, disminuint clarament el seu valor efectiu com institució bàsica. Per una part està perdent la possibilitat de crear vincles tot planificant el futur, debilita els lligams que es creen de forma natural mitjançant l’esforç per aconseguir un objectiu i fa menys depenent el benestar del descendent de l’actuació del progenitor. Així els fills acaben sent una mica menys fills de la família, i una mica mes fills de la “beneficència” pública, altrament anomenada Estat .
En el fons, a part de les implicacions econòmiques per els pobres originades per aquest impost, les socials afegides son molt importants per que ajuden a la debilitació de la família i la debilitació de la idea de tenir un projecte, i per extensió qualsevol projecte, per el qual valgui la pena esforçar-se.
Es això el que persegueixen els governants de Catalunya? Crec que no soc gens ni mica mal pensant contestant que si, que aquest és un dels seus objectius. Son massa intel•ligents per no adonar-se’n, i son prou intel•ligents per impedir que els rics no perdin la possibilitat de mantenir aquests lligams de clan i aquest plus que beneeix els seus esforços.
El seu clar objectiu és aconseguir que el poble baix sigui menys depenent del seu esforç, vàlua i iniciativa i, per contra, mes depenent del Estat.