Precious

Precious
Diumenge passat vam anar a veure amb la Marissun la pel•lícula que porta per nom el títol d’aquest petit escrit.
No disposo d’un criteri massa ben format per aconsellar que l’aneu a veure, però si us puc dir que a mi em va agradar, malgrat ser un drama que se’t clava sota l’ungla dolorosament.
Des del punt de vista cinematogràfic haig de reconèixer alguna debilitat narrativa puntual, però l’actuació de les actrius es sòbria però molt bona, i em va impactar la capacitat de crear una tensió interna, un ambient de violència i agressió més enllà i per sota de les imatges, ja que tampoc son molt poc explícites, sent molt difícil evitar sentir el dolor de les víctimes, dels botxins i dels àngels de la guarda, que de tot hi ha.
Sembla una pel•lícula feta amb quatre duros però que gràcies a la interpretació, al ritme, a les imatges, encara que a vegades semblin filmades per un afeccionat, als plans i al diàleg recrea un ambient flotant en el aire que et fa percebre el que passa a dintre dels personatges amb bastant claredat.
Ja sé que hi hauran detractors parlant de la candidesa de suposar que en la realitat pugui existir una persona “bona” que guia a la protagonista cap a la “salvació”, però a la vida alguns cops passa, i més dels que ens imaginem, segurament. He llegit que l’historia es basa en fets reals, de forma que aquesta recança de irrealitat pot ser esborrada.
De fet no volia parlar de la vessant cinematogràfica sinó del escenari social que planteja. Si algú tenia pensat anar-la a veure i no li agradi conèixer prèviament alguns trets del argument, més val que no segueixi llegint. No n’explicaré cap detall però si tinc intenció de il•lustrar el tipus de societat en que es desenvolupa l’acció.
Transcorre en una capa social marginal de Nova York, a la qual deuen pertànyer un quants milions de persones, l’aparent felicitat de les quals consisteix en no treballar, no estudiar, menjar, mirar la tele i rebre un quants diners sense fer res, per anar tirant. Aquest quadre s’assembla molt al “càmping” que jo pinto en les meves teories, amb unes tènues però importants diferències i algunes derivades que generalment no explico, però que segurament son fàcils de deduir.
M’explicaré. La primera diferència es que aquestes persones només reben els diners desprès de passar un examen periòdic, que els obliga a mentir també de forma recorrent. En el meu càmping aquestes ajudes les reben gratuïtament, hi tenen dret per el fet d’haver nascut en un lloc determinat. Així m’estalvio funcionaris i no obligo a mentir coherentment als campistes, ni a fer veure als funcionaris que se’ls creuen.
L’altre diferencia important és que, segons la pel•lícula, el sistema pensa que aquests sers marginats son redimibles. Quan explico la meva teoria resumidament no contemplo aquesta possibilitat, sinó que divideixo la societat amb gent “important” i gent “marginable” en la que cadascú juga el seu rol amb total naturalitat com si del “Món Feliç” es tractés. A la pel•lícula hi ha algú que vol ser redimit i troba qui està disposat a redimir-la. I tant una com l’altra ho fan per amor. Amor a diferents persones, però per amor. I això em sembla molt gran perquè justifica l’esperança de poder canviar el món.
Ja que he parlat de les diferències, entrem ara a les derivades. Només una de grossa, em fa l’efecte. Aquesta societat marginada, auto-marginada algú dirà, amb la corresponent pèrdua de valors i manca d’objectius i aspiracions es va degradant fins a l’auto-destrucció i això porta al abús del més feble, a la necessitat de posseir persones si no es pot tenir res més. Es crea conflicte, confusió, violència i persones que volen fugir d’aquests paràmetres.
Quan jo parlo del meu “càmping” explico que el poder, la gent “important”, han aconseguit imbuir als “marginables” les idees de la falsa igualtat (un gandul es igual que un treballador, un que estudiï és igual que un que només vagi a classe), de la malignitat del treball i la irracionalitat dels que el practiquen (afavorim “la festa”), de que l’esforç no paga la pena (això forma part d’un altre món), de que l’individuo no te autonomia respecte del que l’envolta, de que l’Estat vetlla paternalment per la felicitat de tots, de que els rampells que a vegades es senten de voler ser diferents son símptoma d’una malaltia que cal tractar, que tot és com un videojoc on la vida i la mort té poca importància, i moltes altres coses que podríem anar pensant.
Pot semblar mes maco això que estic dient del meu càmping, mes asèptic, però es segur que és mes irreal que el món descrit en la pel•lícula.
Per això ara podria canviar el títol que he escrit a dalt per: Precious o una realitat de càmping més trista de la que jo explico.
Sembla mentida que la vida pugui ser pitjor del que el meu pessimisme imagina.
Esforcem-nos per impedir que sigui una trista realitat. Ens calen estratègies per aconseguir-ho.