Sobre el vel i la burka

Sobre el vel i la burka

De forma mes o menys continuada van sortint noticies i comentaris al voltant d’aquesta indumentària i, mentrestant, estic intentant formar-me un criteri sobre la seva prohibició, tasca que no em resulta gens senzilla. Deixo anar al aire una primera i parcial opinió.
Com moltes coses de la vida hi ha diferents aproximacions possibles a aquesta qüestió, però jo vull ara prescindir de quasi totes, començant per la de la llibertat religiosa, per centrar-me únicament en la de la convivència social que, a parer meu, és la que en principi hauria de desencadenar menys fanatismes.
Fent, a més a més, una reducció positivista, entendré només per convivència social aquell seguit de normes el compliment de les quals permet que, tot i ser molt diferents i amb idees molt dispars, els ciutadans puguem viure junts i en comú en un espai físic públic, ¿avui també espai virtual?, puguem sentir-nos respectats al igual com nosaltres respectem als altres, sentir-nos protegits per la comunitat, sentir-nos lliures d’actuar fins on no lesionem la llibertat dels altres, en una paraula, viure en pau amb els que ens rodegen.
Llavors accepto per un costat, amb convicció, que tothom pugui anar vestit com li sembli, (em queda el problema dels que prefereixen anar desvestits), a dintre i fora de casa seva. Però amb la mateixa convicció no accepto que algú amb la cara tapada, amagant la seva identitat física, em pugui donar una bufetada al mig del carrer i després no ho pugui denunciar en no poder identificar el agressor. En lloc de la bufetada també podria ser un robatori o un assassinat.
Des d’aquest simple punt de vista de la convivència social em sembla que puc acceptar el vel que no tapa la cara però no puc acceptar la burka. Exactament el mateix passa amb el casc de la moto i crec que existeixen regulacions especials que no permeten l’accés a determinats espais públics amb aquest complement posat.
¿I que hauré de fer si algú em digués que el condemno a no sortir de casa perquè la seva consciencia (criteri moral) no li permet sortir-ne sense la cara tapada?.
La primera reacció es dir que ho sento molt, però que em fa sentir indefens creuar-me amb algú que no puc identificar i que em pot fer qualsevol cosa o no fer-la, impunement. Es clar que també em puc trobar amb persones que es disfressen però amb fa l’efecte que hi ha alguna diferència amb el cas que parlem. Aquest anonimat també és produeix en Internet, però podem convenir que és com un joc en el que, certament, també puc fer mal. De fet a la xarxa quan vull fer alguna cosa socialment rellevant haig d’autenticar-me per garantir que soc jo qui actua.
Una possible escapatòria és fer una llei que permeti accedir als espais públics en aquestes condicions sempre i quan vagi acompanyat per un tutor que és responsabilitzi completament, penalment quan calgui, dels actes del tapat. Es a dir, faci el que faci aquest, ha de respondre el “tutor” davant de la llei com si fos ell el que hagués realitzat l’acció.
Un altre possibilitat més alineada amb el món d’avui seria incrustar un xip a canvi del dret de portar burka i procedir al registre exhaustiu de la ubicació d’aquestes persones, amb totes les alertes que calguin quan és perdi el rastre. Dono per suposat que tots els costos d’aquesta mesura l’hauria de sufragar qui la demanés.
Un cop més és veu que els rics tenen certs avantatges.
Un altre dia m’agradaria parlar d’altres visions respecte d’aquest punt, sobretot des de l’esfera íntima de les persones, la económico-social i la religiosa.