L’espectacle de la llei electoral

L’espectacle de la llei electoral
Els nostres estimats polítics porten un quants anys parlant de la futura llei electoral, sense posar-se d’acord, en un vodevil dolent i car.
Si de fet volguessin millorar la manera d’elegir els representats del poble, segurament és podrien posar d’acord amb una certa facilitat. Però de fet estan estudiant com cada partit pot treure mes representants amb els mateixos vots. No és possible pensar en un objectiu més mesquí que aquest. Si els diguéssim clarament a cadascun dels polítics, individualment, que aquesta es la seva veritable intenció ens contestarien que, en contra de la seva voluntat, han d’escollir aquest objectiu perquè els adversaris actuen amb aquest únic fi i no els queda altre remei que seguir la corrent per protegir-se.
I tot això ho fan amb els nostres diners.
Aquesta reforma no fa altre cosa que perpetuar un model en el que tinc dret a votar però cap dret a elegir. Puc votar un partit que tria uns polítics, allunyats de mi, que acaben sempre excusant-se en la disciplina per fer el contrari del que havien promès.
De fet amb un representant per partit, amb el pes proporcional que li correspongui, n’hi hauria suficient per fer el que estan fent fins ara, i ens estalviaríem uns quants calerons que és podrien dedicar a crear una millor educació, per exemple, o sanitat. Si no volen canviar radicalment de model, aquesta seria una reforma positiva.
A més a més aquest polítics que no he escollit trien a continuació els jutges que, per raons obvies, poc defensaran als ciutadans enfront de la màquina irreductible de l’Estat, amb xous tan poc respectables com el del Constitucional.
A mi m’interessaria un canvi de llei que ens portés a un sistema en el que pogués escollir un representant per el que diu que farà ell, no el partit, i que al cap d’un temps pugui ratificar-lo o canviar de representant. Que tingui una oficina on pugui queixar-me de la seva actuació, on qualsevol pugui proposar el que cregui que li convé i que convé als altres conciutadans, on ens puguin donar explicacions de la seves decisions. On les discussions no siguin per allargar els interrogants fins a l’avorriment, sinó per sospesar les diferents alternatives que existeixen.
M’agradaria un canvi de llei en el que les noves comunicacions electròniques no servissin només per rebaixar el cost de les votacions, que això també, sinó també per canviar el model de gestió política, afegint per exemple grups de pressió socials, amb representativitat puntual però efectiva, a l’estil del que es fa en el Facebook. Qualsevol empresa no monopolística està sotmesa a aquesta disciplina de mercat; si no n’esteu convençuts penseu en el que passa quan es fa un boicot als productes o empreses catalanes.
Si no fem un gir radical la desafecció creixerà i creixerà fins aconseguir un sistema democràtic centralitzat, molt semblant al de les ex-repúbliques soviètiques, en el que l’únic objectiu important era mantenir la poltrona i els beneficis associats, sense tenir gens en compte quin era el bé comú. Si ens fixem en les darreres actuacions dels polítics catalans, les mes evidents son les dels que estan en el Govern, cada cop s’assemblen més a les dels descendents immediats del stalinisme.
Em fa l’efecte que l’espectacle de l’Ernest Maragall, amb tot el que hi ha darrera, és un punyent exemple més de tot el que estic dient.
Algun polític pensa de veritat en nosaltres?. No ho sembla pas.