El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010

El millor cotxe del món. 8 de febrer del 2010
Sopant ahir amb la família els vaig explicar que havia superat una prova difícil. El cotxe que normalment faig servir el tinc al mecànic i en ser una reparació imprevista, he hagut d’emprar el 4L que conservem des de mitjans dels anys 80.
Es un cotxe que trec a passejar una estoneta alguns diumenges i que de fet va bé, tant que fins i tot la meva filla va voler anar al seu casament enfilada en ell. Però es clar, aquestes passejades son en condicions bones i ara que l’he hagut de fer servir per anar a treballar m’he trobat en un ambient més advers: foscor, pluges, fred, transit intens.
S’ha de tenir en compte que la bateria no està sempre a punt, a casa el puc arrencar en baixada però sortint de la feina no tinc aquesta possibilitat, la visibilitat no es gaire bona atès que els retrovisors no son pas com els d’avui, el neteja parabrises és de fireta i amb un recorregut molt curt, la calefacció desentela només un parell de pams quadrats del vidre frontal i gens els vidres laterals, ...., en fi, no te les comoditats mínimes que exigim avui ni la usabilitat a la que estem acostumats.
La veritat és que m’ha traslladat amb èxit, Déu vulgui que segueixi així, però, en comentar-ho, la meva filla, que el va portar durant una llarga temporada, m’ha recordat que jo sempre li deia que era el millor cotxe del món, i que ara no em podia pas queixar de les seves mancances, o alegrar-me de que malgrat aquestes m’hagués servit altre cop amb eficàcia.
Segurament que ella mai es va creure que jo ho digués ben bé de veritat, o fins i tot podia arribar a pensar que ho deia per convèncer-la de que l’anés fent servir abans no se’n pogués comprar un altre.
Però de fet jo ho deia bastant íntimament convençut encara que haig de confessar que la frase en que pensava era una miqueta més llarga: “és el millor cotxe del món que tinc”. Aquesta és una pseudo-fisosofia de la vida a la que intento aplicar-me cada dia. Quan ho aconsegueixo m’estalvio moltes angoixes que, desbocades, em portarien a fer grans rucades. O almenys així ho penso.
Sé perfectament que res del que ha estat meu o és meu “és el millor del món” i que ni tant se val es pot considerar excel•lent. Però sempre he cregut que si no estic disposat a lluitar per tenir quelcom millor haig de creure’m que gaudeixo de la joia mes meravellosa que puc tenir, encara que digui aquestes darreres paraules amb la boca petita.
Els cotxes mai m’han interessat més enllà de que em portin fins on em cal arribar, de forma que mai he perseguit seriosament aconseguir-ne un amb més prestacions o qualitats. En conformo amb el que tinc sense cap mena de problema.
Altres coses hi deuen haver per les que dec estar disposat a lluitar, però no pas amb els cotxes.
El que ara tinc al taller és avui per mi, evidentment, “el millor del món”, encara que mai serà tant romàntic com el vell 4L groc, cavall alat de quatre minúscules rodetes, que altre cop m’ha fet volar entremig del transit gràcies a les limitacions de velocitat que hi ha als accessos a Barcelona.